La van cridar o se la va cridar?

ENTRE-VEUS

per Víctor Labrado

La Veu dels Llibres

La van cridar o se la va cridar?
La van cridar o se la va cridar?

Enguany farà seixanta anys d’una pífia memorable en tota la història dels nostres premis literaris. El jurat del Sant Jordi desestimava en aquella ocasió, per majoria molt àmplia, la novel·la que, amb el títol de La plaça del Diamant, tindria l’èxit de públic i de crítica que tots sabem a hores d’ara.

Rebutjada pel jurat –i per Editorial Selecta, en aquell moment la més important en les nostres lletres, que estava al darrere– al cap de pocs dies del dictamen tan poc encertat, el 22 de desembre del 1960, el senyor Joan Sales, del Club dels Novel·listes, escrivia a Mercè Rodoreda, aleshores resident a Ginebra:

“Distingida senyora:

Ens interessaria, amb vistes a la possible publicació dins la col·lecció EL CLUB DELS NOVEL·LISTES, llegir la seva obra Colometa, de la qual ens ha parlat en Joan Fuster, membre del jurat del premi Sant Jordi.”

Amb Joan Fuster com a mitjancer, Sales i Rodoreda van començar una relació epistolar de gran rendiment literari.

Amb Joan Fuster com a mitjancer, Sales i Rodoreda van començar una relació epistolar de gran rendiment literari. No cal dir que això de Colometa, a proposta de l’editor, senyor Sales, l’autora va acabar canviant-ho per La plaça del Diamant. No els va costar poc, posar-s’hi d’acord, en aquest com en altres molts aspectes. Editor intervencionista, ell, i autora convençuda i molt segura de les pròpies tries estilístiques, ella, es van embolicar sovint en revisions mil·límètriques dels textos a editar. I voldria remarcar ara un dels punts de desacord que els va enfrontar. Ja al carrer la primera edició de la La plaça del Diamant, ella li retrauria haver-li fet un canvi a la pàgina 182. Diu ella a Sales:

“Jo tenia: – ...i em van cridar. Em van cridar i vaig girar-me i el que em cridava... Ha sortit:em va cridar. Em va cridar i vaig girar-me... etc. Quan vaig escriure això vaig rumiar molt si havia de posar: i algú em va cridar... però aquesta fórmula em treia naturalitat. I vaig posar em van. Considerant que una persona quan està girada d’esquena i la criden no sap qui la crida, i no voldria errar-me, però jo, parlant naturalment, diria, anava distreta i em van cridar i el que em cridava era un amic que feia temps que no havia vist... Dient em va cridar fa molt mal efecte (encara que gramaticalment sigui correcte perquè només és una persona que la crida) però la persona cridada sent que la criden, no que la crida. I a més a més és una persona que va preocupada i una mica fora del món.”

Club Editor

Així li les raonava la senyora Rodoreda al senyor Sales. Avui no hauríem gastat tants romanços. Des del nostre escriure trepidant, potser hauríem tirat pel dret: Se’m va cridar i vaig girar-me perquè –com no diria Rodoreda– quan una persona està girada d’esquena i se la crida no sap qui la crida.

Ens han impressionat tan fort i tan sovint, des de fa generacions, amb allò de por la presente se le comunica, que ho tenim gravat en l’ànima.

De fet, aquest innocent comentari o article també podria haver començat així, seguint l’estil del nostre temps:

El fet és conegudíssim: a Joan Fuster, en les deliberacions del Sant Jordi d’ara fa seixanta anys se’l va deixar sol defensant la Colometa. La novel·la no va superar la prova. En les successives votacions no se la va trobar prou bona. A Editorial Selecta, organitzadora del premi, se la va rebutjar, probablement sense haver-se-la –ara, sí– llegida, i se l’acabaria editant al Club dels Novel·listes amb el títol de La plaça del Diamant...

Ben mirat, aquest estil és una conseqüència del temps històric que hem viscut. Ens han impressionat tan fort i tan sovint, des de fa generacions, amb allò de por la presente se le comunica, que ho tenim gravat en l’ànima. És natural que vulguem participar també nosaltres d’una certa autoritat.

A tot això, en l’aparat de notes a les Cartes completes ens informem –o se’ns informa?– que “la correcció és acceptada per Sales a la 2a edició i següents.” Eren persones que tenien un criteri.

Les Cartes completes (1960-1983) entre Mercè Rodoreda i Joan Sales conformen un llibre que ens hauríem de mirar –entre molts altres– les persones interessades en un aspecte, tan rellevant en la vida de les cultures, com és la relació entre autors i editors.