Màquines de temps per capturar la mística conilla

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Josep Alapont Martí

La Veu dels Llibres

Jordi Lara
Jordi Lara | Òmnium

Deia Hannah Arendt que comprendre implica, en certa mesura, la reconciliació amb allò hostil que no es deixa comprendre. I ja passa que, d’antuvi, no comprenem el món; ens hi trobem, però no l’entenem. Una mica d’això va Mística conilla, de Jordi Lara (2017, Edicions del 1984). Ningú no ens va dir que arribaria una tarda de jocs que seria la darrera de la infantesa, ni que el país on havíem nascut i que ens agombolava amb els seus esquinçalls de paraules potser no ens pertanyia tant com la vaga remor d’un passat que ens semblava aliè, però que persistia fiblant-nos com una mala cosa; ni, en fi, cap pare no tenia per què saber ni comprendre que els fills també es poden morir, encara massa joves, ni que tu, l’amic, en podies ser el responsable indirecte. Tot això, que vindrien els quaranta-cinc anys de vida i tots els projectes i les ànsies de futur quedarien reduïdes a un grapat de pols, no podia entrar dins els comptes de la partida quan algú ens va comminar a jugar-la. Ara bé, malgrat no saber-ne les regles —o malgrat saber, precisament, que no n’hi ha—, ja podem comptar que qui sap que té la partida en contra tampoc no es resignarà de bona gana a perdre-la.

El país on havíem nascut i que ens agombolava amb els seus esquinçalls de paraules potser no ens pertanyia tant com la vaga remor d’un passat que ens semblava aliè.

El món no es comprèn, però hi ha maneres de fer-lo comprensible. Gairebé tots els personatges que desfilen pels sis relats llargs que recull Mística conilla són éssers que han experimentat una topada més o menys brusca amb la realitat, una interrupció o un desajust, però que no s’hi han volgut resignar. Per diversos que siguin els motius dels seus conflictes, la particular idiosincràsia que comparteixen els personatges de Mística conilla es revela en el fet que tots ells opten, per tal de fer front a la realitat que els expulsa, per una forma o altra de ficció. La dels relats, les faules o la memòria de vides remotes; ancians que s’enamoren d’una fada d’aigua per conjurar el dolor, o artistes que emmudeixen davant la veritat d’un somni massa real.

Edicions de 1984 (2017)

En fer això, però, no defugen la realitat per manca de coratge o ignorància; més aviat, en la ficció, s’hi fan forts. Imaginar —inventar, explicar-se històries, recordar el passat— sembla que és, de vegades, l’única sortida humanament digna que tenim per comprendre el món i reconciliar-nos-hi. Qui s’avé amb la realitat no és qui renuncia, desisteix o perdona, sinó qui és capaç de reimaginar-la i recrear-la contra tot, ni que sigui en la improbable especulació sobre allò que hauríem pogut ser si haguéssim pres un altre camí, o si haguéssim nascut cent quilòmetres més al sud o a l’oest (d’això va una mica el segon relat del llibre, «Zapatos de boscal», un viatge pare-fill a l’Andalusia natal del pare). En la recreació del món mitjançant la ficció s’obre una escletxa per a una certa llibertat, i Mística conilla, de Jordi Lara, és el dit que hi furga. Pertanyem al món de la faula, i això no ens fa pas covards.

Inventar, explicar-se històries, recordar el passat— sembla que és, de vegades, l’única sortida humanament digna que tenim per comprendre el món.

«Va ser a canvi d’un grapat de cromos que el repetidor Callao em va explicar allò de la dona que feia palles a la biblioteca de l’escola». Així comença el darrer relat del recull, que dona nom al llibre. L’anècdota, llançada sense intenció aparent enmig d’un sopar d’exalumnes, desencadena en cada un dels assistents una delera irrefrenable de confirmar la veritat d’aquesta llegenda, trenta anys després. Per provar que la «mística conilla» (aquest fou el nom amb què van batejar la misteriosa iniciadora quan eren uns adolescents) existeix de debò, seran capaços de qualsevol cosa; fins i tot, d’ espolsar-se les frustracions, les humiliacions i les misèries que els anys els havien carregat a sobre i d’omplir-se d’una dignitat ben bé sobrehumana. Malgrat el patetisme —o precisament per això—, els personatges de Jordi Lara desprenen una humanitat digníssima que només es veu superada pel llenguatge gairebé tàctic amb què els sap descriure.

Al capdavall, per a Lara la literatura també és una mica això: una màquina del temps i una negociació amb el món que s’esmuny. Formalment, els sis relats són una exploració força enginyosa de tècniques narratives diverses en què ben sovint el mateix autor s’introdueix en el relat, bé com a participant, però més sovint com a observador o «escoltador» que para l’orella per tal que els personatges s’expliquin a ells mateixos en la seva veritat. La polifonia de veus que es crea mitjançant aquesta estratificació accentua encara més la idea que dona coherència a tots sis relats: que la contextura de tot plegat és ordida amb els fils de la ficció.

A més de Mística conilla, que li va merèixer el premi Serra d’Or de Narració de 2016, Jordi Lara és autor de Papallones i roelles (2005), del ja clàssic Una màquina per a espavilar ocells de nit (2008, reeditat el 2019) i de Sis nits d’agost (2019), el darrer, a banda d’una pila d’altres projectes creatius que palesen el «tastaolletisme» de què el vigatà sempre ha fet bandera, però, encara més, el grau altíssim de compromís formal que impulsa la seva obra.