Wajdi Mouawad i la nova tragèdia: ‘La sang de les promeses’

LA LLIBRERIA: TEATRE

per Clàudia Serra

La Veu dels Llibres

Wajdi Mouawad
Wajdi Mouawad | Neil Mota

Wajdi Mouawad és un escriptor, director i intèrpret que va nàixer al Líban l’any 1968. En esclatar la Guerra Civil Libanesa (1975-1990), la seua família va haver de deixar la vila on vivia, Deir-el-Qamar, situada al sud-est del país, per trobar refugi, primer, a Beirut i, més tard, a l’exili. Així, quan Mouawad només tenia deu anys, va haver d’emigrar a França i, més endavant, al Quebec.

Després d’haver-se format en les arts escèniques a l’École Nationale de Théâtre de Mont-real, Mouawad començà la seua carrera teatral codirigint la companyia Théâtre Ô Parleur. Això li permeté representar els seus primers textos, entre els quals destacà notablement Litoral, estrenat el 1997 i publicat el 1999, una tragèdia a la clàssica que obtingué el Premi del Governador General del Canadà. A partir d’aquest moment, Wajdi Mouawad va rebre un munt de reconeixements per la seua obra, tant al Quebec com a França.

A Catalunya, fou el director escènic Oriol Broggi el primer que hi representà una de les seues peces, Incendis, l’any 2012. Des de llavors, s’han pogut veure en diferents escenaris catalans moltes altres de les seues obres, com ara: Litoral (2013); Cels (2014); Seuls (també el 2014 i interpretada pel mateix Mouawad); de nou Incendis (a banda del 2012, també portada a escena el 2015); Boscos, Un obús al cor, Inflammation du verbe vivre i Les larmes d’Oedipe (totes quatre el 2017) i, actualment, Germanes (el febrer d’aquest mateix 2020).

Gràcies a l’aportació de Mouawad, ens trobem davant d’una renovació de la tragèdia a la manera en què l’entenia Aristòtil.

Aquest èxit que Mouawad ha tingut a Catalunya, així com a la resta de països, es deu sobretot al fet que l’autor tracta temes truculents (com ara la mort, la violació, l’exili...) sense abandonar mai el llenguatge poètic, tal com veiem en la tetralogia La sang de les promeses, publicada per Periscopi Edicions, que agrupa les obres: Litoral (1999), Incendis (2003), Boscos (2006) i Cels (2009). Així, segons han afirmat alguns crítics, fins i tot es podria considerar que, gràcies a l’aportació de Mouawad, ens trobem davant d’una renovació de la tragèdia a la manera en què l’entenia Aristòtil.

Edicions del Periscopi (2017)

Quan llegim La sang de les promeses, acompanyem una heroïna o un heroi en el seu pas pel pathos fins a arribar a experimentar la catarsi, de la mateixa manera que en les tragèdies de Sòfocles acompanyàvem Èdip Rei perquè retrobara els seus orígens o Antígona perquè aconseguira enterrar el seu germà. Aquests temes (buscar la pròpia procedència o donar una bona sepultura a un familiar), els trobem també en les obres de Mouawad, però adaptats a les noves formes de la dramatúrgia contemporània, com ara la fragmentació de les escenes i el trencament de l’ordre lineal de la història. En La sang de les promeses veiem com la vida dels protagonistes es veu trasbalsada tot d’una a causa de l’aparició d’un conflicte o, millor dit, d’una catàstrofe, que demana la reacció immediata dels personatges, que, inevitablement, han de començar el dur camí cap a la veritat. Però, existeix una solució per a aquesta veritat o només diferents maneres d’afrontar-la?

Mouawad parlà amb entusiasme de La plaça del Diamant i la relació que hi estableix Rodoreda entre el “petit món” de la vida quotidiana de Colometa i la “gran història”.

Quan fou convidat a la Biblioteca de Catalunya l’any 2017, Mouawad parlà amb entusiasme de La plaça del Diamant i la relació que hi estableix Rodoreda entre el “petit món” de la vida quotidiana de Colometa i la “gran història” de l’esclat de la Guerra Civil. En les tragèdies de La sang de les promeses també es crea un vincle entre aquests dos àmbits, l’individual i el col·lectiu, amb la diferència que els seus personatges del “petit món” han de fer un esforç per endinsar-se en el passat de la “gran història”, és a dir, de la gran tragèdia de la guerra. Només així l’heroi tràgic podrà reconstruir la seua identitat, que és, alhora, la de tot un poble.