Carta a Ovidi

per Feliu Ventura

Cultura

Ovidi Montllor durant una actuació a Alcoi
Ovidi Montllor durant una actuació a Alcoi | Wikimedia Commons

T’escric des d’ací, molt lluny de casa. Tant com estime la terra, ai mare!

Que fort que bufa el vent aquesta nit suau. Tancat a casa la major part del temps, el meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Tinc al treball molt bons companys que fan menys pesada la jornada. Escric de nits, i faig cançons. Tot ben senzill i ben alegre. Desescric tot el que he escrit.

Amb el cor al seu ritme. Amb el cap al seu lloc.

És ben trist encara avui parlar, i posar al seu lloc una història. Temps tan llarg que hi ha qui es cansa, muntanyes de paranys.

Dóna unes horribles ganes de plorar i ho faig a la manera de València. Supermans i plàstics, armes i lladregots d’escales llargues: Ases! Porcs! Vaques! Gossos! Serps! Sangoneres! I llops! Són una raça dolenta que prometen molt i mai no solten res. Són lladres.

I mira el senyoret que va ben vestidet: per ell mil malediccions.
Una veu barrejada de granota i de corb. Visió que m’és pesada, no la puc suportar.
Cada cosa tenia un preu, la terra, els homes, les cases. I aquells que els hi fan cas, per quatre sous de res s’embruten bé les mans. Indignes!

Passa això i més, i més i més. I encara passa poc. Un poble que l’ofeguen i que no mataran: Poble d’història d’homes que han volgut llibertat; poble tossut i obert. Jo t’estim, Jo t’estimo. I jo t’estime!

Vaig i anem passant, anem i vaig passant. Vaig i anem compartint sense cap novetat, poc a poc els minuts. Enganys i més enganys. De deu, de vint, de cents d’anys, ens ve la història.

Però el poble encara sap la cançó de les balances: no cal dubtar, que no és parlant, sinó amb gaiato, que tot anirà canviant. Pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem. Ens volem manifestar. Ja n’estem fins dalt del cap.

I passe a dir, altra cosa que em fa patir.

La Democràcia. Què serà d’ella? Com podrà vèncer tants de paranys? Tan mal oratge? Duros! Bancs! Finances! Or! Negocis! Bosses! I Milions! Es pressuposa que no és gent com nosaltres. que ho poden tot, que ho xuclen tot, que tot ho volen. Per vergonya de tots i beneït pel clero: El resultat era un, la jugada era perfecta.

Tot aquest món ja és ben divertit. Tan divertit… que acabarà amb plors. O juguem tots o estripem la baralla. Boig el que calla, o a l’ull té palla. Justa la fusta. Justa la fusta.

Ja no ens alimenten molles. No hi haurà més solució que aprofitar l’ocasió. I allò que es diu, amb passió. Fer valer nostra raó.

Es demana calma al poble. No patiu! Es prendran mesures. Calma! Tranquil·litat! I encara es posen forts, i s’encenen de ràbia, i criden contra aquell que després del treball s’atreveix a pensar, sol a casa, i de nit. Ben barrada la porta.

Ric, ric, ric, ric, ric, ric,… De bo, no res! De mal, cabassos!
El preu que es paga per a viure. Quan més pobre ix més car. Quan més ric el preu és lliure. Pots pagar o no pagar.
Tot això, jo crec, que ho apanya un crac! A hores d’ara ja deu ser prop. I si per cas, jo no crec pas, encara dura la vida dura,doncs altre cop de part dels bons, fins a la mort!

Poca ventura, amic, en l’aventura de ser-ne conseqüents i esperar l’eco.

Sé però, que no s’estrena un prat, seguim sent rellogats a dins una gran cova: la merda era a l’entrada. I com que la tragèdia demostra que cultura amb prou feines és cul: no vull dir noms. No, no diré noms… Com que la cançó és per a viure, un hom sense res un ham necessita abans que res més.

Ara de gran comprenc tot el que per tu sent i et llence un homenatge als quatre vents.

Perquè vull!

Au adéu,

comence el meu comiat a tot el temps passat.

Bon vent i barca nova!

PD. Pel balcó he vist com neix el dia. Arribarà el matí que el plor serà d’alegria i serà un dia que durarà anys. Recontra-sí senyor!

 

[El text està construït -integrament i exclusivament- amb fragments de les cançons d’Ovidi Montllor. Amb motiu de la commemoració del 70 aniversari del seu naixement #70anysOvidi]

Carta publicada en el Suplement d'Art El Grat-Periòdic de l'Aicoià i les comarques centrals valencianes. 2nFeb20/nº7