Els titelles al País Valencià

per Publicacions de la Universitat d'Alacant, Jaume Lloret Esquerdo

Cultura

Els titelles al País Valencià
Els titelles al País Valencià

El llibre Els titelles al País Valencià fa un recorregut bastant exhaustiu per la història dels titelles al nostre país, des dels orígens fins a l'actualitat. Els titelles són un art dramàtic mil·lenari, universal i de profundes arrels populars, però, com li ha passat a tot el teatre popular, ha estat considerat un gènere menor i massa sovint menyspreat, fins i tot pels investigadors del teatre. S'ha partit d'un significat ampli del concepte de titelles, en el sentit que engloba tota una sèrie d’espectacles que tenen en comú la utilització com a mitjà d'expressió de ninots, figures o qualsevol objecte susceptible de ser animat per uns artistes que, amb la complicitat del públic, juguen a fer creure que els objectes tenen vida pròpia. Lògicament, s'ha ordenat el llibre en l'eix cronològic per a explicar en el seu context històric tots els gèneres, tècniques i formes d'expressió que ha tingut aquest art al llarg del temps: des dels antics titelles de vareta, guant o barra al cap fins a l'actual teatre d'objectes, passant per les ombres, les marionetes, els autòmats, la ventrilòquia, el guinyol, etc.

El primer capítol versa sobre els titelles en el teatre religiós i profà, des dels orígens fins a finals del segle XVIII. És, per tant, l'etapa més extensa, ja que abraça l'antiguitat, l'edat mitjana i l'edat moderna. El primer apartat tracta sobre els rituals màgics dels pobles prehistòrics i les cerimònies religioses de les primeres civilitzacions agràries, on s’animaven figures simbòliques o escultures divines per a crear la impressió de vida.

El següent apartat el dediquem al teatre de tradició medieval, on ens referim, primerament, al teatre profà oferit pels joglars tant als palaus cortesans com a les places de les viles, i més concretament a les representacions en miniatura de jocs d'armes, presa de castells i combats entre cavallers, realitzades amb uns titelles anomenats bavastells o guerrers dansants. En segon lloc tenim el teatre religiós, quan l’Església, amb l'objectiu d'educar un públic senzill i illetrat, començà a dramatitzar determinats aspectes de les cerimònies litúrgiques, a vegades amb imatges articulades, que hi afegien un major grau d’emoció. La necessitat de l’Església d’adoctrinar els fidels, i de seduir-los mitjançant procediments espectaculars, donà lloc als drames sagrats o misteris tardomedievals en llengua vernacla, on s’utilitzaven complicats aparells mòbils, com en els misteris de l'Assumpció de València, Castelló o Elx. Tanmateix, la introducció progressiva d’elements còmics i profans va ser vista amb preocupació per part de la jerarquia eclesiàstica, la qual va prohibir les representacions teatrals dins dels temples a partir del Concili de Trento. Així, tant els actors com els titelles foren expulsats de les esglésies.

En conseqüència, en l'edat moderna nasqué una nova teatralitat a l'aire lliure, en la festa ciutadana burgesa, que tingué el màxim exponent en les processons religioses (especialment la del Corpus) i en les desfilades civils per a festejar esdeveniments reials. En aquestes festivitats barroques es desenvoluparen escenes teatralitzades en carrosses amb artificis mecànics i elements figurats davant del concurs popular. Entre els elements simbòlics mòbils que eixien en la processó del Corpus destaquen el bestiari i els nanos i gegants. Actualment, més de cent poblacions del País Valencià tenen gegants i/o nanos, que s'han convertit en un signe d'identitat col·lectiva. Tant els gegants i els nanos com els animals figurats del bestiari poden considerar-se titelles, perquè són ballats i moguts per uns manipuladors que oculten el seu cos, totalment o parcialment, dins de les figures, i podem dir que són el precedent dels titelles de gran format del teatre d’animació al carrer contemporani.

Per últim, en aquest capítol tractem la progressiva laïcització i emancipació dels titelles de la tutela eclesiàstica, la qual cosa els transformà en un espectacle independent, en forma de retaules o teatrets mecànics que evolucionarien posteriorment a retaules de titelles de vareta, de manipulació inferior. Aquesta nova pràctica escènica fou possible gràcies al concurs de les companyies itinerants de la commedia dell'arte italiana. En efecte, els titellaires van esdevenir una professió ambulant, que representava a les places o a les posades, raó per la qual era mal vista per les classes dirigents. Els titellaires portaven una vida dura i precària, cosa que els va valdre ser acusats de rodamons, bevedors, blasfems i correcamins, tot creant un estigma negatiu que els ha perseguit al llarg dels segles. També analitzem com els titelles aconseguiren entrar als primers locals dedicats al teatre, anomenats cases de les comèdies en la nostra àrea lingüística o corrales de comedias a Castella. El primer teatre de la Península fou la Casa de les Comèdies de València (1584), on tenim documentades moltes representacions de titelles, especialment durant la Quaresma, quan estaven prohibides les d'actors de carn i ossos.

El segon capítol es titula "Pervivència i evolució dels gèneres tradicionals", i abraça la dècada final del segle XVIII i el segle XIX. La raó és que sobre aquesta època ja disposem de fonts d'hemeroteca, com per exemple el Diario de Valencia (1790-1835), el primer diari imprés al País Valencià. Les notícies de la premsa ens han aportat dades inèdites sobre gèneres que encara no estaven prou estudiats, com ara les marionetes (anomenades funcions de màquina reial o de figures corpòries), els betlems de titelles, els titelles de guant, les ombres i altres espectacles òptics o els autòmats.

En aquest capítol hem reservat un lloc de privilegi al Betlem de Tirisiti, que, per les seues característiques singulars quant a contingut, personatges, particularitats dels ninots (o perots com els denominen a Alcoi), tècnica de manipulació i altres valors, però també per la interacció i la participació del públic en l'espectacle, és una peça única (i ben viva) del patrimoni teatral valencià i un testimoni excepcional de la llarga tradició europea dels betlems de titelles.

També ens referim als autòmats, un altre divertiment d’origen ben antic, que, malgrat estar mancat de dramatúrgia, considerem que està emparentat amb els titelles. Cal dir, ara que estem en festes falleres, que a les falles també es van introduir autòmats, ninots mecànics o figures de moviment des de ben enjorn, perquè en el segle XIX i primeres dècades del xx predominava la falla que podem denominar de tipus teatral, tant per l’estructura de cadafal com pel contingut satíric i crític. Les falles fan la sensació de ser un escenari on els ninots de cartó pedra representen personatges i situacions versemblants, però sempre transformades per la caricatura i la deformació grotesca. Per això, no és estrany que la instal·lació de ninots mòbils a les falles fora ja un costum ben arrelat en les primeres dècades del segle xx. Entre els artistes constructors que en els anys trenta mecanitzaren alguns dels seus ninots cal citar l’innovador mestre faller Regino Mas. Molt més recent és el monument que l'artista Paco Torres va construir l'any passat per a la Falla de la Plaça del Pilar de València, on es feia referència explícita al titella que tots portem dins, com a metàfora irreverent de la vida humana.

El tercer capítol abraça els tres primers quarts del segle xx (1900-1975), una època de grans canvis polítics, socials i culturals. En l’aspecte cultural, el modernisme i, sobretot, les avantguardes europees van fomentar l’esperit d’experimentació en totes les arts i descobriren els valors artístics del titella amb verdadera passió. Aquesta nova sensibilitat es va concretar en l'aparició del nou art de la ventrilòquia, en el desenvolupament del teatre infantil i en diverses iniciatives d'innovació en les arts del titella durant els anys vint i la Segona República. Aquesta evolució natural fou trencada de soca-rel per la implantació del franquisme després de la guerra d'Espanya.

Ací hem reservat un espai excepcional a l'artista valencià Paco Sanz, sens dubte el ventríloc més important de la nostra història, que va revolucionar i modernitzar el gènere de la ventrilòquia durant el primer terç del nou-cents. És també en aquesta època quan, per primera vegada, es descobreix el valor educatiu del titella i es produeixen els primers intents d'incorporar-lo a l'escola. Tanmateix, els projectes més interessants de difusió de les arts del titella entre tota la població es dugueren a terme durant la Segona República, gràcies a diverses iniciatives d'intel·lectuals i de joves universitaris que formaren diversos grups de guinyol. Amb l'esclat de la Guerra Civil, tots aquests grups s'uniren, es comprometeren amb la causa antifeixista i es posaren a disposició del govern republicà traslladat a València, que es va convertir en la capital de la República durant un any. Cal citar els grups de guinyol d'El Búho (creat per la Federació Universitària Escolar), la Tarumba (de Miguel Prieto) i els de l'Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes per a la Defensa de la Cultura de València i Alacant, entre d'altres.

La victòria franquista en la guerra d'Espanya i la instauració brutal de la dictadura va suposar un tall traumàtic per al teatre de titelles, perquè el règim va intentar substituir els espectacles tradicionals per un guinyol controlat des de l’Estat. Tanmateix, a partir dels anys cinquanta hi hagué uns pocs titellaires valencians, com ara Chacolí, Titín o el Gran Fele, que intentaren conrear un teatre més comercial dirigit al públic infantil. Cal dir que els titellaires valencians tenien un gran avantatge respecte als d’altres llocs de l'Estat, perquè bevien de la tradició de l’escola fallera i del treball amb cartó pedra. Paral·lelament, hi hagueren comptades iniciatives, però molt potents, per a fer un teatre de titelles de major ambició artística, superador de la letargia cultural del franquisme, com fou, per exemple, l'estrena a Castelló el 1943 de l'òpera valenciana per a titelles La filla del Rei Barbut, de la compositora Matilde Salvador.

El darrer capítol abraça l'etapa més recent de la nostra història, i porta per títol "La renovació del teatre de titelles contemporani (1976-2018)". Ací estudiem els principals factors que han fet possible aquesta renovació (gestió teatral, professionalització dels titellaires i difusió en nous espais escènics i en festivals), però sobretot dediquem el major espai a analitzar la immensa activitat artística realitzada pels grups titellaires valencians, que han estat els autèntics protagonistes del renaixement del teatre de titelles a la nostra terra.

En aquest capítol destaquem els principals grups de teatre de titelles del darrer quart del segle xx: L'Entaulat i altres grups de teatre independent, l'aportació dels titellaires argentins (Los Duendes, Bagatela i Don Patacón), la capacitat d'innovació del grup Bambalina Titelles, els conjunts més compromesos amb la nostra llengua (Teatre Buffo, Lluerna Teatre i Edu Borja), les sales de titelles més persistens creades per La Estrella a València i La Carreta a Elx, els grups de la dècada dels noranta (Xarop Teatre, L'Home Dibuixat, Papallona i Teatre de la Caixeta) i altres conjunts de vida més efímera.

Després del progrés experimentat per aquest sector en les dècades dels vuitanta i noranta del segle xx, hi ha un punt d’inflexió el 2008, com a conseqüència de l’aguda crisi econòmica que va afectar greument tots els sectors de les arts escèniques valencianes. Tanmateix, també dediquem un apartat als nous grups de titelles del segle actual que, malgrat les dificultats, s'esforcen a fer propostes experimentals interdisciplinàries de caràcter integrador, on fusionen el teatre d’objectes, les ombres, la càmera negra, les projeccions audiovisuals, la coreografia, la música i la poètica. Els nous espectacles de titelles valencians tendeixen a emmarcar-se en els límits difusos de l’anomenat teatre visual, que ha suposat una revolució dels llenguatges tradicionals.

Així mateix, dediquem un apartat als grups de teatre d’animació al carrer, perquè també utilitzen titelles (de mitjà i gran format) i objectes mòbils en els seus muntatges, i, per tant, considerem que han de formar part d’aquesta història, com ara Xarxa Teatre, sense dubte la companyia valenciana d'aquest gènere més important i amb més repercussió internacional. No ens hem oblidat dels grups de teatre infantil que han fet muntatges amb titelles ni de la nova incorporació a aquest gènere dels contacontes.

Per últim, incloem un apartat sobre l’animació de titelles en el cinema i la televisió, sector on els professionals valencians han aconseguit ser un referent a tot l’Estat en determinades tècniques i materials, com ara l'spot-motion i l'animació amb plastilina.

Per a il·lustrar el text hem incorporat 260 imatges, i hem afegit tres índexs diferents (onomàstic, de grups de teatre i de títols d’obres) per a ajudar el lector interessat en determinats autors, artistes, companyies o obres específiques.