Quina merda de virus!

per Marian Díez Picó

Societat

Quina merda de virus!
Quina merda de virus!

Quan creus que el pitjor que et pot passar en la vida és que els teus fills arriben a casa amb la circular del col·legi comunicant que s’han detectat casos de polls al centre, van i et decreten una quarantena a nivell nacional per un virus que porta de cap mig món. D’entrada, ja saps que fàcil no serà i fas acopi de puzles, llibres, pintures, material divers per a manualitats, pel·lícules familiars i paciència, molta paciència. I sí, alguns també ho fan de paper del vàter, no sé ben bé si perquè s’han pres al peu de la lletra allò de “quina merda de virus” o perquè a l’espera del pitjor volen que, arribat el moment, momifiquen els seus cossos. Això del paper del vàter i el tema perruqueries han estat dos de les grans incògnites que m’he plantejat aquests dies dins d’aquest estat de clausura en què estic immersa. A veure, que a mi d’entrada em va semblar perfecte açò de les perruqueries, perquè d’ací a tres dies necessitaré el tinte mensual, però com arribar fins allí era el que em preocupava. Si només puc eixir de casa per anar a treballar o per anar a la compra, què feia? De camí a la compra parava a la perruqueria? Agafava el torn en la carnisseria i mentre, dissimuladament, m’escapava a la perruqueria? Val que de vegades fer-se metxes pot arribar a ser d’allò més arriscat, però res comparat amb el que m’imaginava jo després d’escoltar a Pedro Sánchez. Ja veia els titulars: “Yo solo quería una permanente, no una permanente revisable”.

Que complicat tot açò, no? Quinze dies tancats i sense poder abraçar-nos ni besar-nos. Sort que el Satisfyer de moment no l’han prohibit, que tantes hores de confinament no es passen només a base de sèries i de Paul Auster. Benaventurades aquelles que tenen un Satisfyer entre les seues possessions perquè elles no coneixeran l’avorriment aquests dies.

La primera vesprada tancada a casa ja m’havia posat el termòmetre quatre vegades en una hora. La psicosi col·lectiva és el que té. La qual cosa, d’altra banda, em va portar a confirmar allò que “la esperanza es lo último que se pierde”, almenys en el cas del meu home que, en aquella acció, va voler veure el que anys enrere ens vèiem obligats a repetir en determinats dies del mes per tractar que em quedara embarassada. Val que tant de dia tancats a casa pot portar a cometre alguna que altra bogeria –més si t’adones que vas oblidar traure fora de casa abans que tot començara flautes, pianos, guitarres, tambors i altres instruments de tortura que els teus fills tenien oblidats, però que recuperen en el moment més inoportú–, però això de plantejar-se una altra volta posar-se a procrear ja seria massa.

De moment, l’únic home que ha tingut possibilitats aquests dies ha sigut un calb musculat i amb arracada de nom D. Limpio, amb el qual he deixat les rajoles de la cuina impecables. No és que siga una apassionada de la neteja, però entre això o posar-me a fer pastes com una boja amb la Thermomix he optat per l’opció amb menys efectes secundaris. Que se’ns oblida però després encara ve Pasqua. Hui toca canvi d’armaris. Tant em fa si en acabar tot açò encara fa fred. Jo aprofite. Tot serà salvar-me del coronavirus i després agafar una pulmonia. però quan torne a eixir ho faré amb sandàlies sí o sí. Alguna alegria hauré de donar-me després, no? Més cada vegada que pense que enguany m’hauré de menjar els bunyols sola en casa. Això sí que hauria d’estar prohibit per reial decret. Em posaré Amparito Roca de fons mentre els mulle en sucre i deixaré que els xiquets tiren en la terrassa alguna bombeta que encara els queda de les passades festes, però ja us dic que igual, igual, no serà.