'Mosaic. Màximes i pensaments', d'Antoni Seva Llinares

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Ferran Garcia-Oliver

La Veu dels Llibres

El Temps | Antoni Seva Llinares
El Temps | Antoni Seva Llinares

Pep Canet és un llaurador de 83 anys. La seua escolarització fou mínima, nul·la per descomptat en la llengua del país. Tanmateix, ara i adés exhibeix una receptivitat sorprenent davant els reclams de la cultura, en particular els del llibre. Atret pel títol, agafa el Mosaic. Màximes i pensaments d’Antoni Seva, i, enlluernat pel que llegeix, al marge de les hipèrboles que detesta com a home ben assaonat, sentencia: «és extraordinari», i afegeix: «eixe home sap de lo que parla». Canet m’estalvia un adjectiu que, segons com, pot semblar excessiu i provocar un rebuig instantani en la clientela de La veu. Però, es mire per on es mire, Mosaic és un llibre que enforteix la salut de la literatura catalana.

«Aprenentatge filosòfic —diu Seva—: admirar-se cada vegada menys de les coses extraordinàries i cada vegada més de les coses ordinàries».

I ho fa mitjançant 996 «breviloquis» —com s’hi refereix l’autor—, que sovint prenen el revestiment de l’aforisme. No en fabrica 1.000, nombre redó i sumptuós, sinó quatre menys. No pot ser resultat d’una impotència, sinó d’una elecció conscient, la voluntat d’evitar la imatge de la presumpció, la fatxenderia i el vedetisme. Tots tenim uns límits i convindria acceptar-los. Antoni Seva desplega l’experiència de la vida des del cantó d’un escepticisme moderat. Aquest llibre mai podria ser escrit per un jove, mancat de la necessària trajectòria vital que combina èxits i fracassos, estalvi encara de les mossegades de la biologia i addicte a odissees sensacionals que desafien la resistència del cos. «Aprenentatge filosòfic —diu Seva—: admirar-se cada vegada menys de les coses extraordinàries i cada vegada més de les coses ordinàries».

Publicacions Universitat de València (2018)

Antoni Seva ja havia mostrat les seues cartes el 1982 a Quadern d’ocis, un dietari formidable amb un grapat d’incondicionals i que hauria d’haver merescut una més àmplia audiència. Sobretot, mereix una reedició urgent com un dels llibres de referència de les primeres passes serioses de la literatura manufacturada més avall del Sénia, just quan es consumien les esperances i es consumaven les frustracions de la Transició. De manera incomprensible, aquest exercici, amb ingredients també d’assaig i memòries, no ha tingut continuïtat, o, si més no, la continuïtat que molts hauríem volgut. Però Seva no ha optat per unes vacances permanents, sinó que mentrestant s’ha lliurat en cos i ànima a la traducció, inclosos els escriptors llatins. Un home com ell, que s’ha acarat amb Catul o Sèneca i que transita per qualsevol clàssic romà o grec sense despentinar-se, no pot desaprofitar les ensenyances que li proporcionen i de tant en tant entra en diàleg amb ells: «No cal, Luci Anneu, que ens recordis ara i adés que ens hem de morir. Creus que ens exhortes bé? Per un moment amarg ens amargues tots els moments de la vida». Els déus i Homer són, també, perspicaços companys de viatge.

Hi ha, com no podia ser d’una altra manera, la petjada de Joan Fuster i la dels moralistes francesos; hi ha la mirada sobre un món eixordador.

Des de Quadern d’ocis han passat, doncs, trenta-sis anys, i el resultat torna a ser, com s’exclamava Pep Canet, extraordinari. A Mosaic hi ha la condició humana en els seus set pecats capitals; hi ha, com no podia ser d’una altra manera, la petjada de Joan Fuster i la dels moralistes francesos; hi ha la mirada sobre un món eixordador i un tribut a la llibertat intel·lectual, i hi ha la vastitud oceànica de la cultura, la que va del referent erudit més estricte a la poada en la mare naturalesa. Els orígens rurals, aquells que emergien a Quadern d’ocis, formen part del sistema de valors d’Antoni Seva. En un prodigiós salt temporal, barreja de professor i rusticus ens diu: «Jo he viscut sota l’Imperi Romà. En la meva infància, els pagesos mesuraven l’extensió d’una finca per dies de llaurar, per iugera (jovades): els dies que tardaven a llaurar-la una parella de matxos enjovats, que tiraven fatigosament de l’arada, ajudats pel tens esforç dels ronyons del llauradors. La batuda era una operació revestida d’una solemnitat simple i arcaica, un ritual que es remuntava a més de dos mil anys, quan el paterfamilias i el uilicus, envoltat de pueri, collien devotament els béns de la terra». S’entén, doncs, la fascinació del laborator Pep Canet.

Faríem malament de llegir-nos-ho tot a galet. Calen petits glops per tal d’assaborir cada un dels breviloquis i, d’aquesta manera, apamar el que de veres nia rere el joc d’espills i les entremaliadures d’aquest prestidigitador de la paraula. Mosaic és un llibre multiusos. A l’avorrit li esbandirà el tedi i a l’entristit, la malenconia; l’estúpid hi veurà la seua imatge toixa, i l’honest sentirà una mica de confort moral. Amb Antoni Seva certificarem que el cretinisme és una malaltia universal que s’escampa com el coronavirus, però que malgrat tot no hauríem de perdre la confiança en les virtuts de l’homo sapiens. La prosa d’aquest valencià del sud és robusta i nutritiva, amanida amb dosis d’ironia ben fina i esguits de bon humor. Mosaic ens vacuna contra el misticisme, la metafísica i els paradigmes elevats a categoria de lleis universals i inexorables, lubrifica els engranatges del cervell i l’aireja amb aquestes petites càpsules de pensament exprés que, això sí, escanegen els nostres propis coneixements. Mireu sinó: «He consultat mapes, he llegit guies, he atès les indicacions verbals dels vianants. Tot en va. A Weimar, en el breu trajecte que hi ha entre la casa de Goethe i Buchenwald, sempre m’hi perdo».