L’empobriment del País Valencià III: Pobresa (salaris i pensions)

per Antoni Infante, Joan Ramon Sanchis, Vanessa Campos, Juanjo Giner, Xavier Tarazona, Decidim economia

Societat

Concentració de Kellys Benidorm-Marina Baixa
Concentració de Kellys Benidorm-Marina Baixa | laskellys.wordpress.com

Seguint amb les explicacions més exhaustives dels apartats del document presentat per Decidim Economia sobre L’empobriment del País Valencià, veurem les dades de la situació econòmica de la població valenciana en les condicions de vida, tant en l’àmbit individual com en les llars valencianes. No hem d’oblidar el que estem dient sempre per a centrar l’anàlisi d’aquesta situació del País Valencià, que està emmarcada dintre de l’àmbit econòmic mundial a través del model neoliberal, d’aplicació a quasi tots els estats, tant del nostre entorn econòmic com a la resta del món.

Com hem escoltat durant els últims anys, la situació de pobresa de la població no és tant la manca de treball, que també, com que tenint treballs els salaris dels quals no són suficients per a cobrir les necessitats de les persones i famílies. Com en quasi tot el món baix el “dogma” econòmic del neoliberalisme, afavoridor del lliure mercat també en les relacions laborals on tenen tot el poder sobre la imposició de salaris i condicions laborals i febles respostes sindicals, els baixos salaris no donen per a passar casa a moltes valencianes i valencians malgrat tindre treball. Dit d’altra forma, més de la meitat de les valencianes i valencians no arriben a cobrir, o els ve molt just, amb el que cobren les despeses imprescindibles que necessiten per a viure dignament.

La mitjana de salari mensual del País Valencià és de 1.677,8€ el 2019, 151,5€ menys que la mitjana estatal de 1.829,3€ i molt per baix de les dues autonomies que tenen hisenda pròpia i un model econòmic més equilibrat, més diversificat i amb menys temporalitat, Nafarroa i Euskadi, amb mitjanes salarials mensuals de 2.177,8€ i 2.208,8€, respectivament. A aquests salaris baixos al País Valencià s’uneix una taxa de temporalitat alta en diversos sectors productius com els turístics i altres serveis dependents del turisme, com també en l’agricultura en el sector de manipulació (els magatzems de taronges), que afecten majoritàriament a dones. Aquest motiu és, entre altres, un dels que empenta encara més a que la bretxa salarial de gènere siga més alta al País Valencià que la mitjana estatal.

Per a il·lustrar la situació, sols hem de pensar en les cambreres d’hotel (les malauradament famoses “kelis”) que fan més hores que un rellotge i els paguen una misèria o en les persones que treballen en el sector de la dependència social, la major part de les quals treballen per a empreses de subcontractes amb l’administració a sous ínfims. Encara que no sols és en el sector serveis i agrari on les dones estan més maltractades a nivell salarial i laboral, hem de pensar també en les aparadores de sabates del Baix i Alt Vinalopó, la majoria de les quals treballen des de les seues cases i moltes cobrant en “negre”, per tant sense cotitzacions socials.

Aquests salaris més baixos, aquesta taxa de temporalitat més alta i les bosses d’economia submergida, també impliquen cotitzacions a la Seguretat Social més baixes durant la vida laboral i repercuteix directament en els imports de les pensions a l’hora de la jubilació. Les pensions de les valencianes i valencians són més baixes que la mitjana estatal que està en 1.112,73€, mentre que la mitjana valenciana està en 1.040,53, però estan molt més baixes que les de Nafarroa i Euskadi, que són de 1.288,21 i 1.402,34 respectivament. Hem de pensar que les i els pensionistes han sigut des de 2008 qui han mantes moltes famílies senceres després de la crisi econòmica, la qual cosa agreuja el descens dels ingressos per unitat familiar i implica una pitjor situació en les llars, en les persones en risc de pobresa i les persones en pobresa al País Valencià.

Les dades són concloents, un 56,6% de les llars del País Valencià tenen dificultats per arribar a final de mes, tres punts per damunt de la mitjana estatal del 53,7%, i la taxa de pobresa de les valencianes i valencians és del 30,2%, 4,1 punts per damunt de la mitjana de l’estat que és del 26,1%. El fet de que el 71,4% de la població del País Valencià estiga treballant en el sector de serveis és una de les majors causes d’aquesta situació de pobresa estructural, i no sols d’això, també d’una gran borsa de treball mal pagat ien negre.

Una vegada més hem de recórrer al argument de que el model econòmic emprat per al País Valencià és el que ens fa més vulnerables a la pobresa. Aquest model no té encaix en el futur econòmic global ni en el País Valencià, a no ser que l’objectiu principal del model siga ser el pati de jocs d’Europa.