Pensant en mi

per Pau TB

Societat

Pensant en mi
Pensant en mi

Quan sa mare se’n va anar a visitar a una amiga, Helena, de (?) anys, es va posar els auriculars i el silenci amenaçador de la casa buida es va apagar. Quan va fallar la connexió a Internet, va eixir a fer la compra per distreure’s i, d’aquesta manera, es va esvair l'aterridora perspectiva d'haver de pensar per si mateixa. I és que sense el mòbil es trobava incompleta, no hi havia ningú que la conduïra a ficar els nassos en la vida dels altres o a passar-se hores sentint a joves amb un particular gust per la moda o els videojocs, “professionals de renom” dels camps més insòlits, veterans del món de l'espectacle i altres fenòmens del segle XXI parlant sense dir res davant d'una càmera.

Quan un dia qualsevol Helena va caure en el pou sense poder remeiar-ho i va ser abraçada per la soledat per primera vegada en sa vida, pensà que no n’eixiria mai. El pou és la mort d'un familiar, és una malaltia llarga, és un seguit d'infortunis que amaga la nostra fortalesa i ressalta la nostra fragilitat. El pou és la soledat o, més ben dit, la por a la soledat. Diuen que la vertadera pandèmia dels nostres dies és la por al silenci, la por a la reflexió, la por a plantejar-nos qui som i què fem en aquest ball de màscares anomenat vida. Diuen que la soledat i el silenci són necessaris, que ens ajuden a madurar i a créixer... i que qui sap habitar la soledat i el silenci, gaudeix també de les millors companyies i converses. Però la veritat és que quan la soledat i el silenci no són una elecció, es converteixen en una presó. En el pou.

Helena té 16 anys, i té 46 anys i té 66 anys i… Helena ha caigut ja diverses vegades en el pou. En algunes ocasions ha eixit quasi immediatament i en altres, ha estat a punt de no aconseguir-ho. Tanmateix, l'última vegada va ser diferent. L'angoixa personal que l'envaïa no estava acompanyada aquesta vegada pels llums de neó d'una societat que busca distreure'ns per oblidar el nostre mal. En aquesta ocasió la companyia freda i distant era el caos i la por de tota una comunitat que també s'enfrontava a allò desconegut. La diferència entre Helena i la resta de la societat era que ella havia de fer front a la situació completament sola.

Després de diversos dies de soledat imposada, de diversos dies en el pou, Helena creia que mai es recuperaria. Un bon dia, o potser una nit, amb les galtes encara humides de l'última vegada que havia plorat (una de tantes), Helena va escoltar una veu llunyana, una veu tan coneguda com oblidada, una veu que deia “estic pensant en tu” o… “pensant en mi” … no ho sabia amb certesa. Era una veu infantil, alegre i despreocupada, la veu d'una Helena que mai estava sola, la veu d'algú que corria lliurement pel parc, que podia abraçar quan volguera a les seues iaies i que cada matí, abans d'eixir de casa, ficava en la motxilla un entrepà preparat per la mare, especialment per a ella.

Helena no sabia si estava desperta o adormida però aquella veu va provocar el miracle. Va somriure (lleument) per primera vegada en molt de temps. Aquella xiqueta del record va entrar al pou amb Helena i, amb un guix de color taronja (el seu color preferit quan anava al col·le) va dibuixar en el fosc mur una finestra.

La finestra es va obrir i Helena va observar amb curiositat un munt d'infermers, amb ulleres que evidenciaven la manca de descans, caminant a pas lleuger per un corredor blanc… “pensant en mi”. Darrere dels infermers, un senyor i una senyora netejaven amb habilitat els seients que hi havia als laterals del corredor… “pensant en mi”. De sobte, el corredor es va convertir en una sala de pedra amb desenes de bancs de fusta buits excepte un, en el qual hi havia una dona major de cabells curts i canosos, vestida de blau, agenollada i amb els ulls tancats… “pensant en mi”. L'habitació va tornar a canviar i un pare jugava amb la seua filla a construir una cabanya amb caixes de cartó en el menjador d'una casa humil. La mare mirava per la finestra, trista, pensativa… “pensant en mi”. Ara el menjador es convertia en el xicotet dormitori d’una casa en un poble qualsevol del País Valencià. Un jove professor escrivia un conte per a algú a qui no coneixia… “pensant en mi”. El dormitori es va convertir en una habitació blanca amb un sol llit, molt semblant a la d'Helena. Allí hi havia un senyor major amb la desesperança dibuixada al rostre.

Helena va apartar la vista de la finestra, va mirar a la xiqueta que l'acompanyava i li va dir: “Ves i busca al xiquet que puga entrar al pou d'eixe senyor” i va afegir “dis-li que estic pensant en ell”.

No sabia quant de temps havia passat des que es va tancar la finestra del pou fins que va entrar la doctora a l'habitació, però quan la va veure, Helena li va dir amb un somriure tènue però decidit: “Juntes ho superarem”.