Vi de Valor

per Vicultura, Joan Borja

Cultura

D'esquerra a dreta: Enric Valor (fill), Pere Antoni Lledó, Enric Valor (pare) i Pere Euogio. c. 1948. Cortesia Familia Valor
D'esquerra a dreta: Enric Valor (fill), Pere Antoni Lledó, Enric Valor (pare) i Pere Euogio. c. 1948. Cortesia Familia Valor

Hi ha qui sosté que la imatge més exquisida i refinada de la civilitat és la d’un home o una dona oferint un bon vi a les amistats i que, per contra, la més penosa i lamentable és la d’un borratxo bavós amorrat a una botella. En l’obra d’Enric Valor la cultura del vi és omnipresent i s’estén entre aquests dos extrems: el vi hi apareix com a signe de riquesa i prosperitat, de benestar i abundància, de jovialitat, de festivitat i d’eufòria, i, també, com a vici, excés, degradació i indecència.

Ben mirat, la vida sencera d’Enric Valor va ser condicionada per la greu crisi vitícola que a primeries del XX es va produir com a conseqüència de dues fatalitats com van ser el bloqueig comercial declarat per Alemanya durant la Primera Guerra Mundial i la terrible plaga de la fil·loxera:

L’any setze, crec que va ser, els alemanys van declarar el bloqueig. El vi es venia tot a França [...]. Des d’Alacant eixia el vi en massa per mitjà de vaixells [...]. Però els alemanys varen dir: «S’ha acabat!» [...]. Van començar a afonar els nostres bucs i van dir: «No arribarà un litre de vi a França». I van arruïnar tots els vinaters. El meu pare va començar a vendre terres. (Conversa amb un senyor escriptor, p. 36)

Aquesta situació adversa, que efectivament va arruïnar els Valor, és recreada en el Cicle de Cassana:

La renda del vi disminuïa cada any per dues causes: la fil·loxera i les dificultats del mercat. Acabada la Guerra Gran, les vinyes de la Casa dels Rojals estaven ja ben «foradades», és a dir, amb redols que solien començar per les parts centrals, on els ceps s’acepellaven i darrerament morien. Els cercles de destrucció –ceps trists, acopats, de pàmpols groguillons, de sarments curts– anaven fent-se amples, i pràcticament tots els bancals n’estaven atacats.

Un cànter de vi, en la darrera part de la guerra, fins pogué arribar a valdre menys que un cànter d’aigua. (Temps de batuda, p. 24)

Fet i fet, la desfeta econòmica va forçar el trasllat de la família Valor, amb el conseqüent desarrelament d’uns paisatges, els de Castalla, que seran adesiara evocats literàriament amb el benefici de l’afecte i la idealització propis dels paradisos perduts. Tant és així que el vi sovint s’hi presenta com un producte de necessitat bàsica, imprescindible a taula: «El popularíssim bacallà, les sardines en bóta, el vi, el pa» conformen «l’alimentació bàsica dels nostres jornalers» (Sense la terra promesa –STP–, p. 39). Igualment, és considerat com un reconstituent, tonificant i vivificant: «Li va donar un bon got de vi fondellol per reanimar-lo» (La idea de l’emigrant –IE–, p. 145); «ací tinc un moscatell que reviva un mort» (Joan-Antoni i els torpalls, p. 122); «li donaren un bon esmorzar i un got de vi fondellol per confortar-li el cor» (L’albarder de Cocentaina, p. 168).

Però el vi també apareix en Valor com un element de cortesia, deferència, sociabilitat o consideració: «Faça’s almenys un got de vi negre./L’home ho va agrair.» (STP, p. 253); «Entraren a la cuina [...], n’agafà la catalana plena de vi vermell i espès i l’oferí al visitant» (STP, p. 489); «es feren brindis amb exquisits clarets de la terra; es begué vi arropat de Beneixama» (Les animetes, p. 46).

D’altra banda, un bon vi no deixa de representar el benestar, l’abundor, el refinament, la distinció, la plenitud, l’opulència: «Tenia de tot: estovalles netes, tovalló impecable, got d'aigua, un pitxer de vi negre i un altre got» (STP, p. 92); «hi havia afegit el saler, olives i una magnífica catalana plena d’un vi vermell com la sang de bou» (STP, p. 361); «El menú [...] no va ser gens menyspreable, més aïnes suculent i fortament apetitós [...]: hi hagué vi blanc i vi negre i, a la darreria, una ampolla de xampany» (STP, p. 448); «un sopar excel·lent: bona carn rostida, bon pa de bona farina blanca, bon vi vermell» (El príncep desmemoriat, p. 47); «un esmorzar convenient i saborós –minxos de bona dacsa, tonyina de sorra, cireres i mig got de vi rosat» (IE, p. 125).

Tanmateix, en l’altre extrem, el consum abusiu de vi ens és presentat com un vici degradant i perniciós. En la rondalla El dimoni fumador, sense anar més lluny, l’oncle Porra «bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement, fou la causa del disgust que va tenir aquella vesprada». I pitjor és el cas de Miquel, «home de mal vi [...] sovint bevent sense aturador en algun tuguri», que «li pegava al vi negre i a l’aiguardent mata-rates en la seua pròpia llar. Quasi impotent ja d’anys per l’abús de la beguda, no restava cap lligam de sentiment i de tendresa en el matrimoni» (STP, p. 464): un «borratxo de mal vi que tothom coneixia pel seu caràcter iracund i esquerp» (STP p. 470), que maltractava la Carmeta i «li pegava sistemàticament cada volta que estava embriac, a vegades deixant-li marques i blaüres duradores» (STP p. 465).

El vi, ja es veu, és consubstancial a la vida: des del vessant més exquisit i refinat fins al més penós i repugnant. No debades el país de Cassana o Castalla va ser, en el temps evocat i literaturitzat de la infantesa d’Enric Valor, un importantíssim centre de producció vinícola. Però el paisatge, a poc a poc, va anar perdent la inconfusible i delitosa paleta de colors dels vinyars. I als camps de la foia i a les serres de Castalla els va arribar, a poc a poc, el trist hivern en què, «dels xops, dels fruiters i de les interminables vinyes, ja havien desaparegut els ocres de Flandes, els vermells de Siena i els morats de Setmana Santa.» (STP, p. 369). Per això, els vinyers que ara es conserven en tan prodigiós i autèntic país no deixen de semblar-nos –amb tots els verds, ocres, vermells i morats del món– el bellíssim testimoni d’una antiga, vital i esplendorosa primavera.

Article publicat en el número 2 de Vicultura. Tardor’19

Vols llegir més articles com aquest? Subscriu-te a Vicultura, la revista de vins i cultura valenciana en paper i trilingüe.

subscripcions@vicultura.com