El piròman

per El conte del diumenge, Vicent Penya

Cultura

El pirònam
El pirònam

Principi de primavera. Estic assegut sobre una pedra dalt del turó de la Costera, descansant després d’una bona collita d’espàrrecs, envoltat de llentiscles i romanís, de brucs i timonets, sota l’ombra cobejosa d’un pi robust. Contemple a una banda la majestuositat del Picaio i, a l’altra, tota la planura de l’horta de València retallada pel blau intens de la mar. I m’han vingut a la memòria, de sobte, les paraules que vaig escriure en una etapa no massa llunyana:

«He tornat a la muntanya on cada tardor anava amb el meu oncle a buscar bolets. Aquesta vegada hi he anat sol. I aquesta vegada no hi trobaré més bolets perquè un terrible incendi d’estiu s’ha encarregat de reduir a cendra tot el que se li posava davant. He plorat. He plorat novament. M’he assegut en una pedra i he escrutat el paisatge calcinat, la desoladora imatge d’un espectre lunar.

Algunes carrasques encara han aguantat una mica la càrrega insuportable del foc, però la majoria de pins n’han caigut víctimes. Encara sent les passes del meu oncle amunt i avall del pendent, el seu murmuri de complicitat en els moments en què trobava algun rovelló, i aquella flaire humida del tubercle i la seua textura inconfusible. Ara, gràcies a l’obra d’una mà desconeguda, ja no tornaran a haver-hi més tardors com aquelles. Ho sent per tot. Lamente el desastre ecològic que això representa, però lamente més encara la nostàlgia que experimente d’un temps que no es podrà repetir. Les meues passejades amb la corbella en una mà i la cistella en l’altra per tota aquella muntanya on en una època vaig ser feliç.»

He recordat, no sé per què, aquest escrit assegut en una pedra, i em dic a mi mateix que encara sort que aquest turó de la Costera es manté fora de perill, ara com ara...

Ara com ara, lluny de tot perill, tot i que la pressió antròpica que rep pels seus contorns no és gens menyspreable. Estic sol, tot quiet, assegut en una pedra a l’ombra d’un pi, i observe com aquesta pressió de què he parlat es manifesta tot d’una en forma humana davant meu. Es tracta d’un jove que veig d’esquena i que, pel que sembla, no se n’ha adonat de la meua presència. Du una jaqueta vaquera blava, als muscles sosté una petita motxilla negra, però el més estrany de tot és l’objecte de color roig que sosté a la mà esquerra. No sabria dir què és.

Cap a la banda dreta es pot intuir l’alberg, una edificació que en un altre temps va ser taller d’aprenents per als joves de Puçol. L’individu que tinc davant albira sospitosament en aquesta direcció, després en la contrària, però encara no arriba a parar esment en mi. Amb les mans, fa un gest dubitatiu, tot seguit de ràbia, i en acabant ix engegat cap a un altre vessant de la muntanya. El seguisc.

Passats uns minuts, guardant la distància, distingisc finalment què sosté a la mà. Es tracta d’un encenedor, o d’una mistera, tal com ho diem al meu poble. El cor em pega un salt. No pot ser! Estic davant d’una d’aquestes «mans desconegudes» de què parlava en el meu escrit!

Em tremolen les cames. Per l’espinada em recorre un fred polar només de pensar amb quina mena de malànima he topat. No sé què fer. Quan isc al camp, tinc costum de deixar-me el mòbil a casa. És un hàbit irracional i perillós, ja ho sé, però no hi tinc més remei. D’altra banda, si abandone ara el lloc per donar l’avís, serà massa tard per evitar el desastre.

El subjecte no para de donar voltes i més voltes per la muntanya, escodrinyant-ne tots els racons. És com si cercara un lloc idoni, un amagatall propici per dur a terme la seua malifeta. Però sembla que no s’hi decideix. No para de vacil·lar, ple de dubtes.

Per part meua, em costa prendre una determinació, però al capdavall trobe que no tinc una altra eixida que ser expeditiu. Sense perdre’l de vista, amague el manoll d’espàrrecs en la soca d’una vella garrofera i prenc de terra una branca caiguda que em servirà d’arma dissuasiva.

M’acoste a poc a poc, per l’esquena, al presumpte delinqüent. Ara veig que s’acatxa temiblement al voltant d’un matossar d’esparregueres mig seques i l’examina amb deteniment, com prenent una resolució final. Espere arribar a temps abans que efectue el seu abominable crim. Quan només sóc a tres passes d’ell, amb la branca en alt, ja a punt de l’estocada, sent que exclama amb enuig:

—Malparits! No n’han deixat ni un! És que ni un!

I veig com es gira ràpidament cap a mi i, sorprès i alhora atemorit, em descobreix.

Em mor de vergonya, no solament per la planta que faig, sinó perquè ara sóc conscient del que realment du a la mà. Es tracta d’una navalla de mànec rogenc amb la qual pretenia tallar els espàrrecs que anava cercant durant tota l’estona i que jo, prematur, he collit abans que ell.