La crisi del ‘Gran Consens’

per Jaume Giner Santos. Cap del gabinet de la Conselleria de Participació

Societat

La crisi del ‘Gran Consens’
La crisi del ‘Gran Consens’

Fins i tot sumits en la situació d'excepció actual justificada per l'enorme crisi en la qual ens trobem socialment, ja ningú nega que aquest episodi comportarà irremeiablement profunds canvis estructurals en el model social vigent.

No és una novetat, al contrari, és una pauta històrica que es repeteix en totes les grans crisis viscudes fins a la nostra època. Per citar-ne només un exemple anàleg (per tractar-se d'una pandèmia), la Pesta Negra que es va propagar per Àsia, l’Orient Mitjà, el Nord d'Àfrica i -especialment- Europa, i que va causar la mort d'un terç de la població aproximadament, va suposar segons diversos historiadors l'inici de l'acumulació de poder en les monarquies en detriment dels senyors feudals, així com el naixement i acceleració de l'Humanisme com a corrent filosòfic que portaria a l'origen del Renaixement. Sense entrar a desenvolupar aquesta hipòtesi, podem resumir-la en un procés d'acumulació de riquesa per part del Rei (davant l'escassetat del delme dels vassalls rebut pels senyors), la major preocupació per l'ésser humà com a centre de la vida (en detriment de Déu, ja que molts havien mort i els que van sobreviure van sofrir un canvi de perspectiva total sobre la seva existència i manera d'afrontar-la), així com l'auge de les ciències per a afrontar els problemes (resar no mostrava grans índexs d'efectivitat contra la Pesta, la recerca mèdica, sí).

El coronavirus serà molt menys letal del que va ser la Pesta Negra però tindrà un abast major geogràficament (tot apunta que afectarà, amb diferent intensitat, al conjunt del planeta) i una afecció i durada encara desconeguda. Un repte global que afronta tota la Humanitat. I malgrat les diferents maneres d'afrontar les crisis segons territoris i societats, quan això acabe és lògic pensar que hi haurà canvis profunds en tots els àmbits, des del filosòfic/ètic fins a l'econòmic, passant per l'ambiental, social i polític.

La pròpia manera d'afrontar la crisi està demostrant una diferència de criteris, de cosmovisions, que apunten a unes conclusions post-crisi que seran diverses. Costa imaginar que les conseqüències d'aquest període tinguin una única resposta homogènia i ja se sap que en això de la política és perfectament viable concloure un i el contrari com a revestiment ideològic.

No obstant això a Europa sembla estar produint-se un ‘Gran Consens’ respecte a idees bàsiques i estructurals. Elements que, no absents d'un profund caràcter polític, són comuns en la seva partida. L'aposta per ‘el públic’ com a element de salvació, la crida a la recomposició de la comunitat (malparada fins a gairebé la seva extinció després de dècades d'hegemonia individualista com a paradigma de funcionament social, incentivada des dels poders establerts), el retorn a la confiança de l'Estat-Nació com a instrument legítim i operatiu… són mostres d'un nou paradigma que s'allunya del neoliberalisme i tendeix a semblar-se més a la vella socialdemocràcia europea. Malgrat això, com fonamenta la Dialèctica, la històrica és cíclica i no circular, així que és impossible tornar als punts de partida perquè l'avanç progressiu els fa desaparèixer (n’hi ha prou amb pensar en la metàfora del riu d'Heràclit).

És difícil pronosticar quin serà el canvi en el seu conjunt, però les línies traçades sembla que ja han estat avançades i es consolidarà. No parlem només d'un acord partidista, aquest consens transcendeix de l'estrictament polític i es trasllada al social, científic… i fins i tot econòmic, a la vista de les opinions mostrades per economistes (1) en absolut progressistes. De fet, en aquest moment, es poden comptar per desenes els crítics amb aquestes idees hegemòniques i gairebé tots formen part d'un reduït grup de tecnòcrates i buròcrates europeus dedicats als comptes, incapaços de veure un àpex d'humanitat en la seua estimada àlgebra.

Amb tot aquest edifici que s'està construint manté dins de si un buit que serà el camp de batalla ideològic en els pròxims mesos, quan la crisi reclame menys atenció sanitària i els discursos comencen dirigir-se més al futur que al present immediat. Quan l'hemorràgia es controle i deixem de sagnar, haurem de començar a pensar en com curar-la i la cicatriu que ens deixarà, perquè la portarem per a tota la vida i determinarà les següents dècades de vida col·lectiva.

Ja s'ha dit que d'aquesta etapa històrica s'eixirà amb una aposta més progressista o una altra més reaccionària. De moment la sensació que tinc és de triomf dels plantejaments progressistes, amb una crítica a la falta de reacció de la UE i l'exigència de mesures de protecció econòmica i social, el rebuig a l'intent de l'extrema dreta de situar la immigració com a principal causant o el suport massiu a la dedicació de treballadors i treballadores dels sectors més vinculats amb la gestió d'aquesta crisi (sanitari, subministraments o alimentació). Aquest episodi de suport a l'aliè és un element simbòlic de solidaritat i comprensió, d'afecte i reconeixement, similar al que se succeeix en diferents lluites pels drets laborals (com la vaga dels miners en 2012) o les protestes socials (com el 15-M).

En el moment de la post-crisi la pugna de relats i propostes serà l'element central de disputa més àlgid, on el sentit comú puga reescriure's i les concepcions actuals puguen canviar. Algunes s'esfondraran perquè no serviran per a respondre a les mateixes preguntes amb la mateixa efectivitat. Unes altres es reconfiguraran, mantenint la seva essència però modificant el seu significat i la seva manera d'interactuar socialment.

Amb tota seguretat serà el moment de decidir si afrontar decididament els grans reptes que des de fa anys venen dibuixant-se i debatent-se. La transició ecològica cap a un món més sostenible, la reconsideració del creixement com a factor fonamental del desenvolupament econòmic, la idea de l'Estat de Benestar quant al seu abast, contingut i forma… o un ressorgiment de la preponderància de la vida humana com a element central de tot (així com va succeir amb la Pesta Negra i l'Humanisme), que podria suposar un acostament a la idea d'universalitat que va inspirar el sorgiment dels drets humans, però que mai es va materialitzar. En conclusió, pot ser una oportunitat per a transitar cap a un món més just econòmicament, més integrador socialment i més cohesionat col·lectivament. Un món més humà, un món més feliç.


 

(1) Per cert, aquests dies alguns apuntaven la hipòtesi que aquests economistes que van defensar la sortida neoliberal a la crisi de 2008 i ara aposten per una més intervencionista, no ho fan per un procés d'aprenentatge, sinó d'oportunitat, d'entendre el COVID-19com un element prou profund per a revestir el seu canvi d'opinió i no quedar desacreditats acadèmicament. En qualsevol cas, poc importa el motiu.

 

Article publicat a La Vanguardia 19/03/2020