Defendre l'alegria

per VA COM VA. Jesús Peris

Societat

Defendre l'alegria
Defendre l'alegria

Aquesta experiència que estem vivint realment no l'oblidarem mai. Impressiona pensar que exactament açò, una pandèmia vertaderament global i simultània, no s'havia produitmai, de manera que les nostres generacions són les primeres a patir-ho. El més paregut, ésclar,són les epidèmies, locals però molt més mortíferes. La pesta negra, que ens queda molt remota en el temps, o el còlera, que encara va assolar les nostres terres a les acaballes del segle XIX. O l'Èbola, que sí que passava en el present, però lluny, i mai pensàvem, occidentals prepotents i adormits, que ens podria afectar a nosaltres res paregut. El certés que no hi ha a casa nostra cap persona viva per anciana que siga que puga recordar res semblant al que ens ha tocat viure a nosaltres

Per això em crida l'atenció estos dies a les xarxes socials quanta gent sap tot sobre el que cal fer i el que no, sobre les causes vertaderes amb diverses teories de la conspiració i sobre la situació real, que seria molt més greu del que ens estan dient. Com si necessitàrem més proves del greu que és el que ens està passant.

M'han arribat testimonis esgarrifants per whatsapp en àudios apòcrifs suposadament gravats per metges i infermeres que estaven molt agobiats per la situació però havien trobat un espai tranquil i silenciós per gravar les seues descripcions apocalíptiques. O en algun cas, el contrari, algun àudio que encara sostenia que açò és una grip i que no hi ha per a tant i que ens obliguen a quedar-nos en casa per foscos motius d'estat. En el fons, crec que estes teories conspiratives són consoladores: consola pensar que totaçò té un sentit, que hi alguna inteligència humana, per malèfica que siga, al darrere. Fa molta més por pensar que açò és simplement la natura, absolutament cega, que ens recorda la fragilitat de la nostra vida animal, i que allà en el fons, molt per davall del nivell simbòlic, al nivell d'allò real, res té en realitat sentit ni narrativa.

Després estan els tuits dels qui consideren que la resta de la gent no s'acaba de donar compte de la realitat de la situació i diuen coses com -açò és un tuit real que vaig llegir l'altre dia- "la gent no ha pensat que aviat va a morir algú que coneixen". En el fons, aquest posat agressivament estoic em sembla terriblement narcissista i banal, una mena de gaudi amb matissos sàdics. Tracten de conjurar el que temen llançant-lo sobre els demés i recreant-se en la força que els dóna la seua ostentació d'impassibilitat. Poc han patit en realitatsi els agrada recrear-se per anticipat en la tragèdia. La gent que ha patit sap que cal defendre l'alegria perquè cada dia d'alegria és un dia guanyat a la mort.

I això és el que ens pertoca. Defendre l'alegria, que deia Benedetti, però ara privadament i en xarxa. Gaudir confinats de la salut si la tenim i recolzar als qui no la tenen. Saber el que hem perdut, però també el que encara tenim. I no recrear-nos en la catàstrofe, ni gaudir masoquista o sàdicament. Cuidar i cuidar-nos.

Açò pot ser llarg. Només si ho passem dia a dia, amb prudència i constància, confinant amb nosaltres el somriure, afrontant els colps que ens està donant la vida i la història, però sense anticipar-los, sense atabalar-nos pel soroll dels apocalíptics banals, tindrem forces per continuar endavant i eixir a l'altra banda. Perquè fins i tot la primavera sembla haver decidit amagar-nos el sol. I aleshores cal protegir més la llum que encara ens queda.