Així són les proves PCR que s'utilitzen per a detectar el coronavirus

per Agència SINC

Societat

Així són les proves PCR que s'utilitzen per a detectar el coronavirus
Així són les proves PCR que s'utilitzen per a detectar el coronavirus | Pexels

Agència SINC

Els test de PCR que s'estan utilitzant per a identificar la infecció per coronavirus s'empren des dels anys 80, són molt fiables i tarden unes hores a oferir resultats. Un altre tipus de test més ràpids, els d'anticossos, resulten útils per a saber si una persona infectada ha superat ja la malaltia.

La tècnica utilitzada per a detectar el coronavirus és la PCR, per les sigles en anglès de “reacció en cadena de la polimerasa”, i no és nova. Va ser dissenyada per l'excèntric Nobel de Química Kary Mullis i en els anys 80 van revolucionar la genètica, ja que permeten copiar una petita quantitat d'ADN milions de vegades de manera que hi haja suficient per a analitzar-ho.

Les PCR s'utilitzen cada dia en milers de laboratoris de tot el món per a determinar paternitats, identificar cadàvers i detectar malalties; en aquest cas, per a diagnosticar la infecció per SARS-CoV-2, el virus que causa la COVID-19.

Aquesta infografia realitzada per Compound Interest i traduïda al castellà per Claudia Blanco i Fernando Gomollón resumeix tot el procés de detecció de la PCR, explica les seues limitacions i descriu com seran els futurs test.

Com s'explica en la web de Compound Interest, les proves per al virus necessiten una mostra, que es recull del nas o la part posterior de la gola del pacient. Aquest material es col·loca en un contenidor segur i s'envia a un laboratori per a la seua anàlisi.

El procés, pas a pas

L'ADN constitueix el nostre material genètic, però SARS-CoV-2 no conté ADN de doble cadena, sinó ARN, d'una sola cadena. Com les proves de PCR només poden fer còpies d'ADN, primer cal convertir l'ARN en ADN.

L'ARN del virus que s'extreu de la mostra es purifica i es barreja amb un enzim anomenat transcriptasa inversa, que converteix l'ARN d'una sola cadena en ADN de doble cadena. L'ADN víric s'afegeix a un tub d'assaig juntament amb els encebadors —seccions curtes d'ADN dissenyades per a unir-se al virus—, nucleòtids —els blocs de construcció que componen l'ADN— i un enzim constructor de l'ADN.

La màquina PCR escalfa la mescla. Això fa que l'ADN de doble cadena es desembolique i l'encebador puga unir-se a l'ADN a mesura que es refreda, proporcionant un punt de partida perquè l'enzim constructor d'ADN ho copie. Aquest procés continua a través de repetits escalfaments i refredaments fins que s'han creat milions de còpies de l'ADN.

Això explica com la PCR amplifica el codi genètic del virus, però no com es detecta. Ací és on entren els colorants fluorescents, afegits al tub d'assaig mentre es copia l'ADN. S'uneixen a l'ADN copiat, la qual cosa augmenta la seua fluorescència fent que emeten més llum, que permet confirmar la presència del virus.

La fluorescència augmenta a mesura que es produeixen més còpies i, si travessa un cert llindar, la prova és positiva. Si el virus no estava present en la mostra, la prova PCR no haurà fet còpies, per la qual cosa el llindar de fluorescència no s'aconseguirà i, en aquest cas, la prova serà negativa.

Les limitacions

Les proves de PCR són una forma bastant fiable de comprovar l'existència de malalties infeccioses, no obstant això, també tenen limitacions.

La primera és que porten temps. Es necessiten unes poques hores per a obtenir resultats. Això implica un límit en la quantitat de proves que un sol laboratori pot dur a terme en un dia.

Una altra limitació és la disponibilitat de reactius necessaris. La demanda mundial d'aquestes proves arran de la pandèmia ha provocat escassetat.

La contaminació o la degradació també poden causar problemes per falsos positius (quan algú no té el virus però la prova diu que sí que el té) o falsos negatius (quan algú té el virus però la prova diu que no el té).

Una última gran limitació d'aquesta mena de proves és que només poden indicar si algú té el virus en el moment de la prova. No pot dir-nos si ha tingut el virus però s'ha recuperat posteriorment abans de la prova.

Un altre tipus de test: el d'anticossos

Els test de detecció d'anticossos són molt més ràpids en el diagnòstic, només es tarden uns 15 minuts a tindre el resultat; i la mostra s'obté d'una gota de sang extreta del dit. El Ministeri de Sanitat ha anunciat la distribució de 650.000 test d'aquest tipus i s'esperen més unitats importades d'Europa.

Aquestes proves basades en anticossos serveixen per a saber si una persona s'ha immunitzat després d'haver estat infectada. És a dir, detecta els anticossos generats pel sistema immunitari del nostre organisme quan la infecció ja ha passat o ens estem recuperant.

Normalment es recomana utilitzar-los de manera complementària a la PCR, però en situacions com aquesta, en la qual es fa necessària la distribució massiva de proves diagnòstiques, seran de gran ajuda per a detectar casos de persones infectades que no tenen símptomes o els sofreixen de manera molt lleu.

Font: CompoundChem