Germà Colón o la passió científica per les paraules

LA RODA DEL TEMPS

per Rafael Alemany Ferrer

La Veu dels Llibres

Germà Colón
Germà Colón | UB

El 22 d’aquest mes, ens deixà Germà Colón Domènech, l’il·lustre filòleg nascut a Castelló de la Plana (1928), la personalitat i obra del qual, com a romanista de primer orde i com a mecenes, gaudeix d’una indiscutible projecció internacional. Després de llicenciar-se en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1951) i d’obtindre’n el doctorat per la Complutense de Madrid (1952), inicià la seua activitat acadèmica com a ajudant de Gramàtica Històrica Espanyola en la mateixa Universitat on s’havia llicenciat (1951-53). Aviat, però, amb estades d’estudi a Lovaina (1952) i Zuric (1953), començà a evidenciar una decidida vocació europea que, el 1954, el dugué a incorporar-se com a lector d’espanyol a la Universitat de Basilea, de la qual va ser catedràtic de Filologia Iberoromànica durant trenta anys (1967-1997).

Allunyat de certes batalles locals i irracionals de la seua terra d’origen, al voltant de la qüestió lingüística, va poder desenvolupar la seua valuosa obra sense més passió o arravatament que els que suscita la pura activitat científica.

En aquesta mena d’“exili” físic del seu país rau una bona part de la grandesa de la trajectòria de Colón, ja que, allunyat de certes batalles locals i irracionals de la seua terra d’origen, al voltant de la qüestió lingüística, va poder desenvolupar la seua valuosa obra sense més passió o arravatament que els que suscita la pura activitat científica. La seua vasta bibliografia abraça l’estudi d’aspectes varis de la filologia –lexicològics i lexicogràfics, principalment– catalana, espanyola, francesa, occitana i italiana, en els quals sempre es beslluma l’empremta d’una solvent metodologia positivista –herència del mestratge de Mateu i Llopis, Casacuberta, Riquer, Badia i Margarit o von Wartburg– i una hàbil destresa a l’hora d’aplicar les estratègies d’anàlisi pròpies de la lingüística contrastiva. Així es palesa en el conjunt de la seua obra i, de manera especial, en les aportacions publicades en els seus llibres: El léxico catalán en la Romania (1976), La llengua catalana en els seus textos (1978), Panorama de la lexicografia catalana (1986), Problemes de la llengua a València i als seus voltants (1987), El español y el catalán, juntos y en contraste (1989), Estudis de filologia catalana i romànica (1997), Para la historia del léxico español (2002), De Ramon Llull al Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic als monuments de les lletres catalanes (2003)…, i, ja dels últims temps, Origen i història del lèxic català (2014) i Vocabulari castellonenc (2015). Colón va ser membre de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i del Consell Valencià de Cultura. A més, va rebre importants distincions, com el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes, la Creu de Sant Jordi, la Medalla de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i els doctorats “Honoris Causa” per les Universitats de València, d’Alacant, Jaume I, Autònoma de Barcelona i Complutense de Madrid.

L’any 1990, sota el meu mandat com a director del Departament de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics i Filologia Francesa de la Universitat d’Alacant, acordàrem proposar a la Junta de Govern de la institució el nomenament com a Doctor Honoris Causa del professor Germà Colón. La iniciativa no era arbitrària, perquè l’insigne filòleg, a més de gaudir d’un prestigi internacional del qual anava a beneficiar-se la nostra Universitat, sintetitzava de manera emblemàtica els sabers de les tres àrees científiques que integraven el nostre Departament: Colón, al llarg de la seua fecunda trajectòria, havia estudiat diversos aspectes filològics relacionats amb el català, el francès i l’occità, entre altres llengües neollatines, però, a més, havia fet incursions freqüents al voltant de la influència de l’àrab en les llengües romàniques. Va ser així com, el 24 d’octubre del 1990, el savi romanista, apadrinat per mi, va ser investit amb la màxima distinció honorífica, en una solemne cerimònia acadèmica presidida pel rector Ramón Martín Mateo.

Investidura de Germà Colon com a Doctor Honoris Causa a la Universitat d'Alacant, 1990. Moment en què el padrí, el catedràtic Rafael Alemany, autor d'aquest article. li lliura el Llibre de la Ciència.

Tot i que jo coneixia bibliogràficament Colón des de temps enrere i havíem coincidit en algun que altre congrés, va ser l’esdeveniment d’Alacant el que propicià que nasquera entre nosaltres una amistat, càlida, estimulant i enriquidora. El 1991, retornà a la Universitat d’Alacant com a ponent invitat del Desé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, del Comité Organitzador del qual Joan Fuster i jo fórem president i secretari, respectivament. Els anys 2008 i 2013, per invitació dels professors Germà Colón i Tomàs Martínez, vaig publicar un parell d’aportacions meues en sengles volums, editats el primer per tots dos i el segon només per Colón, sobre la figura de Jaume I, l’un, i sobre els escriptors valencians del s. XV, l’altre. Al seu torn, el 2008, Germà Colón tingué la gentilesa de prologar el Diccionari del lèxic de les poesies d’Ausiàs March, dirigit per mi mateix i dut a terme per un equip de filòlegs de la Universitat d’Alacant. El 2013, ja connectat a un subministrador portàtil d’oxigen, acceptà presidir el tribunal de la tesi doctoral d’Eduard Baile, Diccionari específic dels substantius i dels adjectius del ‘Tirant lo Blanc’, feta sota la meua direcció. I, finalment, el 2014, vaig tindre la satisfacció de prologar el que, si no vaig errat, seria el seu penúltim llibre.

Gràcies, Germà, pel teu llegat filològic i per tantes altres coses que cap mes de març horribilis mai no ens podrà furtar.

Mai no agrairé prou a l’atzar que em brindara l’oportunitat de conéixer de prop el professor Colón, la seua lucidesa filològica i vital, la seua sornegueria, el seu humor intel·ligent impregnat d’un punt de sàvia malícia, però, sobretot, que m’atorgara el privilegi impagable de gaudir de la seua amistat, de la seua complicitat en més d’un “negoci” acadèmic, de la seua estima i de la seua consideració.

Des de la Universitat d’Alacant, que t’estimà i sempre sabé valorar-te, gràcies, Germà, pel teu llegat filològic i per tantes altres coses que cap mes de març horribilis mai no ens podrà furtar.