'Els Fundadors', de Raül Garrigasait

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Jordi Jiménez Guirao

La Veu dels Llibres

Raül Garrigasait
Raül Garrigasait | Òmnium

Una història d’ambició, clàssics i poder. Aquest és el tema de Els Fundadors, el nou llibre de Raül Garrigasait (Solsona, 1979). Els qui el coneixíem com un hel·lenista brillant, director de la col·lecció Bernat Metge, encara no ens havíem refet del seu pas a la narrativa, que va acomplir totes les expectatives amb Els estranys (2017) —Premi Llibreter 2017, Premi Òmnium a la Millor Novel·la en Llengua Catalana 2017 i Premi Setè Cel. Després d’aquest èxit podem estar d’enhorabona, ja que Garrigasait torna a les llibreries conjuminant el millor dels dos móns per narrar-nos la historia d’una col·lecció de clàssics grecs i llatins quasi centenària, que ha implicat als millors intel·lectuals del país i que, travessant mil vicissituds, ha arribat als nostres dies més viva que mai.

Labor omnia vincit improvus, l’oda de Virgili a favor del treball tenaç sintetitza la història de la Bernat Metge. Altrament no s’entendria com aquesta empresa impossible ha aconseguit publicar 429 clàssics en edició bilingüe i anotada des de 1922. Per mirar de copsar-ho millor, Garrigasait ens trasllada amb la seva prosa elegant a la Catalunya dels inicis del nou-cents, a aquella Catalunya governada pel pistolerisme, assedegada d’institucions pròpies i de carreteres, però també d’humanisme i de valors europeus.

En un país normal, la història d’una col·lecció de clàssics no passaria d’una eixuta successió d’efemèrides editorials. No obstant, Garrigasait ens fa veure la imbricació de la Bernat Metge en la cultura catalana.

Si l’Asclepi trobat a Empúries va alimentar el noucentisme d’Eugeni d’Ors, també va empènyer a Francesc Cambó, prohom de la Lliga Regionalista i home de negocis, a encetar aquest gran projecte que havia d’enriquir la llengua, crear una generació d’humanistes i, sobretot, integrar la cultura catalana «dins la llatinitat, dins l’Europa essencial». Ho faria acompanyat de dues personalitats contraposades: la de l’intel·lectual i activista mallorquí Joan Estelrich i la del poeta i hel·lenista Carles Riba. En pocs anys van aconseguir enjogassar la millor intel·lectualitat del país: des del malaurat llatinista Joaquim Balcells al filòsof Joan Crexells, passant per Lluís Nicolau d’Olwer, homes d’església com ara Carles Cardó i pioneres com ara Anna Maria de Saavedra i Adela Maria Trepat, tots ells molt joves. També hi van col·laborar ocasionalment Pompeu Fabra i Ferran Soldevila. En pocs anys es va publicar Lucreci, Ciceró, Plató, Plutarc, Xenofont, Aristòtil, Sèneca, Horaci i Èsquil mentre els subscriptors no paraven de créixer: en sumaven més de 2000 en plena dictadura de Primo de Rivera. No hi havia res de similar a Espanya, i encara avui, aquesta empresa només és comparable a la Budé francesa i a la Loeb anglesa.

Ara Llibres (2020)

En un país normal, la història d’una col·lecció de clàssics no passaria d’una eixuta successió d’efemèrides editorials. No obstant, Garrigasait ens fa veure la imbricació de la Bernat Metge en la cultura catalana que, com tots sabem, està plena d’interrupcions i redreçaments. La història de la col·lecció va doncs lligada a fets tràgics com són la Dictadura de Primo de Rivera o la Guerra Civil, durant les quals Riba es manté fidel a la República i ha de salvar els arxius dels incontrolats de la CNT, mentre Estelrich i Cambó són a l’estranger finançant l’alçament de Franco, amb qui s’haurien d’enfrontar a la postguerra per poder seguir editant clàssics en català. L’autor aconsegueix captar molt bé la complexitat psicològica dels tres protagonistes davant d’uns fets tan tràgics i controvertits. Si bé la guerra —que comportà la mort i l’exili de la majoria dels col·laboradors— els va acabar d’enemistar, cap dels tres deixà mai de creure en l’ideal de cultura, civilitat i humanisme que havia d’irradiar aquesta col·lecció. És per això que la Bernat Metge s’ha mantingut viva fins als nostres dies.

Garrigasait va més enllà de la simple història intel·lectual per capbussar-se també en la crítica literària. I és que la incorporació dels clàssics va suposar un impacte notori per les lletres catalanes.

Garrigasait va més enllà de la simple història intel·lectual per capbussar-se també en la crítica literària. I és que la incorporació dels clàssics va suposar un impacte notori per les lletres catalanes. L’autor —que té un gran bagatge com a traductor— sap fer-nos experimentar l’estupefacció que generen els versos estrambòtics del De la natura de Lucreci i sap transmetre’ns el geni poètic de Riba quan aquest crea un nou llenguatge literari capaç d’expressar les sublims Tragèdies d’Èsquil. L’impacte dels clàssics en la nostra cultura, però, va anar molt més enllà que la simple incorporació de bones traduccions. Només cal recordar com Riba —de qui Garrigasait fa una defensa aferrissada davant del seu secular menysteniment— considerava que sense la recepció de l’humanisme que aportaven aquestes traduccions no es podia fer novel·la seriosa ni universal en català.

L’actualitat d’aquest llibre queda corroborada a l’epíleg, on Garrigasait reivindica la vigència dels clàssics avui. Els grecs i els llatins són els nostres orígens, però alhora també són radicalment diferents a nosaltres, és per això que «ens permeten fer genealogies de la nostra cultura que no tenen només un interès històric o arqueològic, sinó també el poder de fer trontollar els tòpics i les simplificacions del nostres temps, d’erosionar els clixés fossilitzats en el llenguatge, que són formes de ceguesa i d’incomprensió. Com que són el nostre origen i a la vegada són radicalment altres, constitueixen una font privilegiada de perplexitat, que és la porta del coneixement». Celebrem, doncs, que els clàssics segueixin deixant-nos perplexos en català després de cent anys. Ho hem d’agrair a Els fundadors.