Contagi o càstig

per Sebastià Carratalà

Societat

Contagi o càstig
Contagi o càstig

Aquests dies s’està parlant molt d’aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el confinament perquè reflexionem sobre el model de societat que hem construït i puguem plantejar alternatives que tinguen en compte altres valors ara menyspreats. La reclusió ens ha forçat a eixir de la voràgine que ens arrossega jorn rere jorn i que ens impedeix aturar-nos i pensar amb claredat sobre la vida que fem i com ens agradaria que fora. En molts casos, la mera supervivència econòmica i els desitjos a curt termini –en general, objectius de caràcter material– no deixen veure cap opció de futur més enllà dels límits estrets pels quals ens obliguen a discórrer. Potser cal que cesse l’enrenou i que el silenci guanye espai als carrers i a les llars per tal que siguem capaços de centrar-nos en el que hauria de ser realment important.

Fa unes setmanes, llegia a Història del silenci (2016), d’Alain Corbin, que, en el passat, l’absència de soroll es considerava “la condició per al recolliment, per a l’escolta d’un mateix, per a la meditació, per a l’oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d’on emergeix la paraula”. Tanmateix, en l’actualitat necessitem sentir tota mena de senyals auditius contínuament i el silenci fins i tot suscita pànic. Ens falta, doncs, la paraula sorgida d’aquest estat de quietud, una paraula que, convindrem, hauria de ser serena, assenyada, reflexiva, il·luminadora, comprensiva, esperançadora. Sobren, en canvi, els exabruptes –brams i lladrucs– que circulen per totes bandes –no sols per les xarxes–, la retòrica buida i les consignes militars, que sempre amaguen la veritat i accentuen la sensació de formar part d’un conflicte bèl·lic. Un escenari en què desapareix la possibilitat de qüestionar fins i tot les ordres que vulneren els drets més bàsics.

“L’home és un ésser que s’acostuma a qualsevol cosa, i aquesta, em penso, és la seva millor definició”, diu Dostoievski a Memòries de la Casa Morta (1862), la novel·la autobiogràfica en què narra els anys de treballs forçats en un presidi de Sibèria. I aquesta capacitat, que ens ajuda a continuar endavant en situacions difícils, també fa que acceptem com un mal menor determinades imposicions quan ens veiem davant d’un perill imminent i la por ens tenalla. Els moments d’excepcionalitat són els adequats per implantar canvis socials i polítics que –com bé explica Naomi Klein a Doctrina del xoc, on parla del capitalisme del desastre– en temps de normalitat suscitarien oposicions, protestes i revoltes, i que, una vegada instaurats, solen perdurar.

Michel Foucault, a Vigilar i castigar (1975), explica les mesures que s’adoptaven quan es declarava la pesta en una ciutat al segle XVIII a partir d’un reglament de l’Arxiu Militar de Vincennes, a França. Unes mesures que, en la situació actual, esgarrifen si més no. Així, entre altres, s’aplicava una estricta divisió espacial, que implicava el tancament de la urbs i la partició de la mateixa en seccions controlades per un intendent. Alhora, cada carrer restava al comandament d’un síndic, que el vigilava, i s’ordenava que ningú no isquera de casa sota pena capital. Per tal que això s’acomplira de manera estricta, el síndic tancava les portes des de fora i lliurava les claus a l’intendent, que les conservava durant la quarantena. Cada família s’havia hagut d’aprovisionar abans d’aliments duradors; el pa i el vi s’introduïen diàriament per un canaló de fusta que comunicava l’interior i l’exterior, i la carn, el peix i altres vegetals, mitjançant cistelles i corrioles. En cas de necessitat, s’havia de sortir per torns i evitar qualsevol trobada. Per les vies públiques només circulaven els intendents, els síndics i els soldats de guàrdia. I també els “corbs”, els encarregats de traure els morts de les llars i transportar-los a les fosses comunes. “Espai retallat, immòbil, petrificat. Cadascú enganxat al seu lloc”. I si algú es movia, s’hi jugava la vida, “contagi o càstig”, assenyala Foucault.

Paralitzats i, sobretot, vigilats, perquè la inspecció funcionava “sense cessar” i, més encara, era “per tot arreu en moviment” per tal que l’obediència del poble fora ràpida i l’autoritat dels magistrats absoluta. Tots els dies es duia a terme “la gran revista dels vius i dels morts”: el síndic cridava pel seu nom els veïns, que havien d’aguaitar per la finestra i dir quin era el seu estat i si les persones que no hi compareixien estaven malaltes o havien faltat. Es tractava, doncs, d’un “sistema de registre permanent”. Perquè “la pesta com a forma alhora real i imaginària del desordre tenia per correlat mèdic i polític la disciplina”. Afirma el filòsof francès que “la ciutat empestada, travessada de jerarquia, de vigilància, d’inspecció, d’escriptura, la ciutat immobilitzada en el funcionament d’un poder extensiu que s’exercia de manera distinta sobre tots els cossos individuals, era la utopia de la ciutat perfectament governada”.

La pandèmia espanta, però també fan feredat les intencions d’alguns governs, amb la connivència de les grans corporacions tecnològiques, d’aprofitar la crisi del coronavirus per recollir totes les nostres dades, per aconseguir –ara sí– un veritable sistema de registre permanent no sols durant l’estat d’alarma, sinó per a sempre, seguint el model d’Àsia –on, en general, no hi ha oposició social–i, en especial, de la Xina, amb l’excusa de l’èxit que aquests països han assolit en l’eradicació de la infecció. Un control absolut de les vides dels ciutadans que convertiria en permanent l’estat d’excepció.

Moltes són les veus que demanen que repensem el futur. Un requeriment més voluntariós que efectiu, ja que –i m’agradaria equivocar-me– alguns –uns pocs– ja l’han pensat per nosaltres. I l’han concebut, tenint en compte totes les catàstrofes possibles, també una pandèmia, mentre nosaltres provàvem de mantindre un cert nivell de vida –sempre fràgil i precari, com hui es demostra– i, en l’escàs lleure, estàvem enjogassats amb tot allò que ens ofereixen les tecnologies. Unes tecnologies que imaginàvem que ens farien tindre millors oportunitats, estar més connectats i més informats, i que, en canvi, no controlem –ans al contrari–, van plenes de notícies falses i ens furten importants quotes de llibertat en cada pas.

Douglas Rushkoff –escriptor i professor de Teoria dels Mitjans de Comunicació i Economia Digital al Queens College de la Universitat de Nova York– deia en un article publicat l’estiu del 2018 que, a principis de la dècada del 1990, la contracultura veia en la digitalització “un avenir més inclusiu, distributiu i prohumà”. Tanmateix, “els interessos econòmics només hi veien un nínxol nou per a l’extracció de beneficis”. En definitiva, “el futur es va convertir no tant en alguna cosa en què influeixen les opcions per les quals apostem hui, o les nostres esperances per a la humanitat de demà, sinó en un escenari al qual estem predestinats i sobre el qual apostem amb el nostre capital de risc, però al qual arribem sense més capacitat d’acció”. Això permet a tothom “lliurar-se de qualsevol implicació moral”. Una afirmació que coincideix amb la que expressava fa uns dies Javier García Martínez –catedràtic de Noves Tecnologies a la Universitat d’Alacant i Premi Jaume I– en una conferència sobre la quarta revolució industrial impartida a la Fundació Étnor (Ética dels Negocis i les Organitzacions) de València: “La introducció de les tecnologies en tots els aspectes de la nostra vida ens ve imposada sense que realment puguem fer res per evitar les conseqüències que té sobre la nostra privacitat i l’ús de les nostres dades. Cada vegada que no podem decidir qüestions que ens afecten tan directament, la qualitat de la nostra democràcia es veu reduïda”.

Aquests dies de tancament veiem la cara de la bona voluntat, de la solidaritat, de la compassió, de la germanor, de l’empatia, de la comprensió, de la lluita pel bé comú… Una cara que fora bo que no apareguera només en situacions tan extremes i que formara part essencial de la quotidianitat, que és quan demostraria que és veritable i no de cartó pedra. No obstant això, també veiem l’altra cara, la que mostren nombroses persones que, davant d’una amenaça per a la salut tan gran, estan disposades a abraçar un considerable grau d’autoritarisme –fins i tot a exercir una vigilància sobre els seus veïns– pensant que això pot salvar-les sense que importen les seqüeles. I no sols les seqüeles a curt termini, sinó a llarg termini. Perquè tard o d’hora el coronavirus remetrà, però, si no reaccionem a temps, podríem patir com a societat una altra malaltia greu –un sistema de registre permanent– de la qual ens recuperaríem, si ho aconseguíem, amb moltes dificultats. I, atès, doncs, que seria crònica i no ens mataria de manera imminent, potser ens hi acostumaríem –una vegada més–. Ara bé, acostar-nos a “la utopia de la ciutat perfectament governada”, encara que fora una mica, convertiria la vida en terrible, mesquina i indigna.