Mai més estarem complets

per VA COM VA. Jesús Peris

Societat

Mai més estarem complets
Mai més estarem complets | Kobaor

En moltes classes, quan el programa no em permetia incloure sencera Cien años de soledad he fet servir alguns contes de Gabriel García Márquez per explicar el realisme màgic llatinoamericà –durant la carrera, amb la inoblidable Sonia Mattalía i seguint Ángel Rama li deiem Realismo Transculturado, més precís, rigorós i respectuós amb la cultura llatinoamericana.

Un dels meus preferits és "El ahogado más hermoso del mundo", d'un recull publicat per primera vegada el 1972. En ell, un xicotet poble del Carib descobreix la irremediable absència que els situa en la història d'una manera paradoxal: un dia arriba a les seues platges el cadàver incorrupte d'un mariner excepcional, més gran que ells, més hermós, que d'alguna manera els enfronta a la insuportable consciència que mai podran oblidar el seu pas pel poble, mostra de tot el que haguera pogut ser. La part positiva és que a partir d'ara es dedicaran a millorar el poble per fer-lo a la mesura dels somnis que l'ofegat incomparable els ha fet concebre.

He recordat estos dies molt aquest conte perquè en trobar el cadàver es mostren sorpresos i tranquils: "les bastó con mirarse los unos a los otros para darse cuenta de que estaban completos". Però més tard, quan copsen el terratrèmol que aquest visitant absent ha provocat, trobaran una revelació que els haurà d'acompanyar per sempre: "No tuvieron la necesidad de mirarse los unos a los otros para darse cuenta de que ya no estaban completos, ni volverían a estarlo jamás". Ells i elles, aleshores, li faran al mort expòsit els funerals més emotius que aquella comunitat adànica havia tingut mai.

Vinc a dir açò perquè en eixir d'ací, d'aquest confinament en el qual sembla que el temps s'ha aturat, els qui eixim trobarem entre d'altres coses que les nostres xicotetes comunitats ja no estan completes, i ja no ho estaran mai més, i que ni tan sols hem pogut fer l'homenatge col·lectiu a les peces fonamentals d'elles que aquest maleït Covid-19 ens ha arrabassat.

Pense en el pare del meu company de facultat Javier, mort per altres causes estos dies, amb la qual cosa també se n'ha hagut d'anar en soledat. I pense en Vicente Llopis Juan, un bon home, un faller de la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, dels qui feien comunitat cada divendres, dels sempre presents, dels imprescindibles. Si se n'haguera anat en qualsevol altre moment, la falla sencera haguera passat pel tanatori, la comunitat s'haguera tornat a afirmar en el gest d'acomiadar el membre mort, en acompanyar a la família que és família de tots i de totes.

Vicente va tindre una parada al mercat de Russafa fins que es va jubilar. Si no fos per la falla mai l'haguera conegut, ni a ell ni als seus fills, Vicente i Maria José, ni a la seua família. Però la falla estigué i està i sí el vaig conéixer, i vaig compartir amb ell dies assenyalats i divendres incomptables al casal. Un net seu va ser president infantil amb mi com a president fa 14 anys, i això uneix molt en el món faller. Alejandro és un poc com si fos un nebot meu. Són eixes coses que els antifallers no podran entendre mai perquè mai es prendran la molèstia d'acostar-se i mirar sense prejudicis per arribar a entendre.

Jo ho sent així hui. Ha mort un membre de la meua família estesa i no l'he pogut acompanyar, ni tan sols li hem pogut fer el minut de silenci en el casal. Ho farem, segur, encara que aquesta maleïda pandèmia ens instal·le en aquest temps fora del temps en que ni tan sols podem fer els dols. Ho farem. I aleshores, la seua absència, com la dels altres fallers i falleres que ens han deixat, com Elvira, Pepe, Juan, Paco, Lola, i tots els altres en aquesta comunitat popular que travessa el temps i la història arrelada a tres carrers del barri del Carme de la ciutat de València, ens farà persistir.

Ja mai més estarem complets. Però això haurà de ser un motiu més per tractar de continuar sent. I de ser millors.