És la política, estúpid!

per Enric Bataller. Diputat al Congrés per València (legislatures XI i XII). President de Via Mediterrània

Territori

És la política, estúpid!
És la política, estúpid!

L'última cosa que li fa falta ara a la ranquejant Unió Europea és projectar al món la patètica imatge de divisió que està llançant amb la seua incapacitat per a establir mecanismes d'ajuda col·lectius per a la superació de la crisi del Covid-19. Tots sabem que l'espai europeu es compon de 27 membres amb interessos diversos i fins i tot divergents, amb actituds cap al progrés i la igualtat que van des de l'avantguarda de la integració social fins a la xenofòbia més exasperant. Tots sabem també que hi ha gran disparitat en les seues economies, que oscil·len des de l'estatus quasi colonial fins al lideratge planetari en productivitat i eficiència.

Cada situació exigeix una política, i a partir d'ací cridem els tècnics perquè ens il·lustren sobre la millor manera de dur-la a terme. Això ho ha entés fins a Trump amb la seua “Llei d'Alleujament”, però no sembla que de moment vaja a ser assumit amb naturalitat per la totalitat de la Unió Europea. Crec que s'equivoca qui veja en el present enfrontament intern europeu una simple manifestació de les diferències Nord-Sud, de la disparitat entre uns països germànics pròspers i sanejats i uns estats mediterranis endeutats i desorganitzats social i econòmicament. Aquest és un esquema àmpliament superat, almenys per les Comunitats Autònomes del Mediterrani espanyol, a causa de l'elevat grau de mescla existent entre els nostres interessos i els de països que, com Alemanya i Holanda, s'estan negant a qualsevol mecanisme de mutualització de deutes per a superar la crisi.

El nostre territori és la casa (sí, la Casa) de centenars de milers d'europeus que passen ací tot l'any o bona part d'ell. No es tracta només de jubilats que s'instal·len per a gastar-se amb nosaltres la seua pensió, sinó d'una espessa xarxa econòmica que engloba milers de negocis d'hostaleria, sanitaris, oci i cultura, immobiliaris i un llarg etcètera, gestionats per estrangers comunitaris per als membres de les seues comunitats nacionals, i que lògicament provoquen un continu flux econòmic i relacional amb el país d'origen. Qualsevol que passege per la Marina, per la costa de la Vega Baixa i del Vinalopó, per la Costa Daurada o per les illes Balears capta immediatament aquesta realitat que mou milions diàriament, siga hivern o estiu.

Fa seixanta anys, quan ni tan sols existia com a tal la Unió Europea, els països que ara miren cap a un altre costat quan els demanem solidaritat van començar a establir les bases d'un model que incorporava el nostre espai mediterrani, com a lloc de descans primer, i després com a zona de vida. Això ha portat al fet que els nostres sistemes sanitari i escolar atenguen un volum significatiu de població forana, amb el consegüent estalvi que reporta als països de procedència, al mateix temps que aquests reben de tornada important capitals generats pels negocis que les seues empreses desenvolupen en el nostre sòl, i al mateix temps que els seus bancs es beneficien dels ingressos extra que aconsegueixen ací els seus residents mitjançant els lloguers turístics, generalment en escassa transparència per a la Hisenda espanyola, que tampoc ha estat molt diligent en la seua persecució, tot siga dit.

Sí, assumim-ho, som un lloc de rendibles negocis per als nostres amics del Nord. Afigen a això que, gràcies al nostre bon sistema educatiu, milers d'universitaris formats emprenen anualment el camí d'Europa per a ajudar-la a renovar el seu teixit laboral envellit o emigrat a altres latituds. Fluxos d'anada i tornada, en suma, que ens fan imprescindibles per a mantindrel’standard de qualitat de vida de què han gaudit allà a dalt en les últimes dècades. Així doncs, estem condemnats a entendre'ns igualitàriament, encara que ells continuen tenint les claus dels seus pressupostos nacionals.

Aquesta és la situació real sobre la qual ha de fer-se la política que interessa la societat valenciana. Algú haurà d'anar a Europa a dir això alt i clar, i veig difícil que ho faça el nostre Govern central, bastant desconeixedor del territori que controla (però ni promou ni defensa) i imbuït per la idea centralista que som simplement la platja de Madrid, habitants furtius d'un immens quiosquet que tanca en acabar l'estiu i reobri amb les següents calors.

Aquesta crisi ha de servir per a alçar la veu en defensa d'una economia com la nostra, europea perquè no s'entén sense la seua interrelació amb l'espai allèn Pirinencs. La inoperància de l'Estat espanyol davant els seus socis comunitaris, i possiblement certs interessos creats, han motivat que la nostra agricultura i indústria hagen sigut moneda de canvi fàcil en les taules negociadores. Ara estem en un context diferent, perquè no evitar la ruïna dels nostres serveis públics a causa de la pandèmia equivaldrà a portar la ruïna a l'amableway of lifede què gaudeixen ara els europeus occidentals amb nosaltres. Això és el que cal explicar als insolidaris i reticents en suport dels “coronabons”: no es peguen un tir al peu. Qui anirà a Europa a dir-ho?

Article publicat a La Vanguardia 28/03/2020