'L'esperit del temps', de Martí Domínguez

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Llorenç Soldevila

La Veu dels Llibres

Martí Domínguez
Martí Domínguez | Masdeconxa | Wikipedia

Sentir-se superior, diferent, pur, millor, l’escollit (com a individu o com a poble) ha estat una de les grans dissorts, tragèdies, de la humanitat. Encara ho és ara, i ens ha portat a episodis tràgics i funestos, injustificables de massacres i exterminis sota el signe de la més pura irracionalitat: la mare de totes les atrocitats, l’ou de la serp de totes les perversions.

Un tema relativament nou, el de la repoblació de Polònia eliminant els polonesos i la crueltat aplicada en el destí dels nens i nenes robats als seus progenitors.

La puresa ètnica com a justificant de l’extermini de tothom qui no hi pot aspirar o, simplement, que no té dret a la vida o en paraules del protagonista de L’esperit del temps, de Martí Domínguez: perquè la hibridesa és una càries que s’ha d’eliminar. Aquest és el tema central del llibre que acaba de guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El gran repte és l’ambició de l’autor a tractar un tema relativament nou, el de la repoblació de Polònia eliminant els polonesos i la crueltat aplicada en el destí dels nens i nenes robats als seus progenitors. El temps i els lectors ho diran, però podria ser ben bé la novel·la més destacada de la dècada que acabem de deixar enrere o, potser, del que portem de segle, conjuntament amb Jo confesso (2011), de Jaume Cabré, amb la qual té més d’una concomitància, sobretot pel que fa a l’entronització del mal.

El títol sorgeix d’un terme encunyat per Georg F. Hegel, Zeitgeist (una força invisible que domina i configura la teva època). Amb molta habilitat, Ernst Jünger se l’apropià de manera que l’eximia, a ell i al nazisme, de la responsabilitat dels seus actes. Acabada la Segona Guerra Mundial, molts científics que havien col·laborat en la barbàrie nazi es diluïren en les aigües brutes de la no responsabilitat, tal i com justificà els fets el canceller Adenauer.

Proa (2019)

Aquest és el cas del protagonista de la novel·la, l’austríac Konrad Lorens, un científic, psicòleg, però que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals, especialment els cignes. L’estructura està basada en una mena de diari-memòries que escriu per al comandant rus del camp on ha estat reclòs un cop fet presoner al front de l’Est. De 1938, any en què s’afilià al partit nazi, fins al 1944, foren uns temps tèrbols, molt tèrbols. Després, les aigües brutes s’anaren tornant suposadament transparents fins al punt que el 1973 li fou atorgat el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre etologia.

La història fa obrir els ulls, si calia, sobre l’horror del nazisme, sobre la pretesa clarividència de Hitler. Tanmateix, aquest virus destructiu venia de molt abans, de fet de la consolidació moderna de l’esperit ètnicament germànic. Ja Bismarck, el 1861, era partidari d’eradicar tota la població polonesa, perquè, deia, eren com animals. Després seguiren els jueus, el mal de tots els mals, gitanos, homosexuals, qualsevol dissidència. No deixen de ser significatius els posicionaments referits a Franz Liszt sobre el manteniment de lleis maritals estrictes entre els aris o bé el comentari de Richard Wagner sobre que només els de raça ària podien ser creatius. Tot això, referit a l’etapa prenazi, però què passa en el nostre món d’avui? Un magnífic article de Ramon Aymerich a La Vanguardia (1.3.2020) resumeix els perills sobre la naturalització de la ultradreta a Europa i la negació de l’holocaust.

La de L’esperit del temps és un història lineal i progressiva, amb dos capítols especialment reeixits i dramàtics (“Com sardines” i “La ratera”). Comença al camp de Kírov, a uns cent quilometres de Moscou, el protagonista hi relata la seva vida familiar a Viena i el seu pas com a professor per la Universitat de Königsberg, entre 1940 i 1942. Després vingué el seu trasllat a Posen (en polonès Poznan) on aplicarà els seus mètodes de tria ètnica entre els infants que podrien ser regermanitzats. Especialment impactant és saber les interioritats de les Lebensborn (etimològicament, font de vida), centres creats especialment per a subministrar bons alemanys, de la raça ària més pura. Avançada la guerra, amb la caiguda del front rus, viurà les escenes terribles, després de descobrir des d’una ingenuïtat més que dubtosa l’horrible existència dels camps d’extermini.

El protagonista narra situacions ignominioses sense alterar-se, en ben poques ocasions té dubtes o remordiments, tot i que no acaba de traspassar la línia vermella del genocidi.

Crec que un dels grans encerts de Domínguez és el to que adopta en el punt de vista narratiu. Aparentment, el protagonista narra situacions ignominioses sense alterar-se, en ben poques ocasions té dubtes o remordiments, tot i que no acaba de traspassar la línia vermella del genocidi. Justifica allò que és injustificable malgrat que alguns moments dubta de la licitud dels actes i s’interroga sobre si ha o no de col·laborar en les atrocitats que se li plantegen.

L’altre encert és l’hàbil dosificació de la història. De fet, en els diferents capítols passa tot però no entès com una trama ascendent que té un final esclatant. No, perquè des de l’inici podem intuir el final, el protagonista està reclòs en un camp. I malgrat aquesta evidència, a la novel·la hi ha molts moments en què el lector s’emociona i, a voltes, es commociona. El fet que Domínguez sigui professionalment biòleg traspua en certs moments de la novel·la, diguem-ne lírics, en què amb domini absolut sobre el que diu dona arguments al protagonista per a assumir la legitimat de la puresa genètica. És el cas de capítol titulat “La papallona” en què contrasta l’elegància i puresa de la papallona macaó i els bedolls amb l’hospital de tuberculosos, camí de l’extermini. S’hi arriba a dir: “Està demostrat que el bilingüisme és dolent, impedeix desenvolupar una visió unitària del món.” O quan a la pàgina 202-203, descriu sublimement un paisatge natural idíl·lic acarat a la barbàrie que s’està produint al seu entorn. O, encara, al final del capítol “As de piques”.

Una lectura, la de L’esperit del temps, imprescindible, recomanable, pel contingut temàtic, per la perfecció narrativa, per la ingent documentació, ben dosificada, de la qual s’ha servit l’autor i l’estil depurat, distanciat, a estones fred, perquè commou i fa reflexionar sobre els nostres instints més primaris.