Rebel·lia

per El conte del diumenge, Pepa Guardiola

Cultura

Rebel·lia
Rebel·lia

No sé bé si em van enganyar o em vaig deixar enganyar. Les persones som tendents a descarregar en els altres les negligències pròpies, i a pensar en la puresa de la nostra actuació enfront de la toxicitat de l'aliena. Tampoc tinc clar si sóc víctima de la mala intenció dels tractants, o la innocència del meu desconeixement és l'autèntica culpable del desastre que m’ha caigut al damunt. L'excés de confiança en aquells que sempre han viscut de les rendes del proïsme va derivar en una mentida tan gran que la meua existència s’ha vist en perill. Un terrible desajust en les previsions econòmiques, m’ha dut al frec de l'abisme.

"Senyora, abans de signar, vostè hauria d'haver comptat amb tots els imprevistos que podien sorgir-li. Nosaltres bé que la vam avisar". Em deia el director del banc.
Sí, em van avisar, com s'avisa a una criatura golosa quan li posen davant el pastís més atractiu, gran, dolç, i perfumat que mai han contemplat els seus sentits: "ves alerta que pot fer-te mal la panxa". Però els sentits poden més que arguments i avisos, i la deglució del pastís acaba en vòmits i diarrees.
En tota la meua vida, aquella era la primera caixa de dolços que em posava davant.

La trista economia familiar no em va permetre accedir als estudis que m'abellia, secretariat o administració, i abans de complir setze anys ja acompanyava a ma mare amb la granera i el pal de fregar, escales amunt i avall, netejant porteries i zones comunes de les finques de rics. Als disset anys vaig aconseguir un lloc de dependenta a un dels primers grans supermercats que començaven a obrir-se, amb un sou regular i uns horaris ajustats. Era el moment de començar a plantejar-me el futur amb una mirada més ampla i vaig emprendre els estudis en l'educació d’adults. Em vaig apuntar a un mòdul de formació professional i vaig obtenir el títol que en altres temps tant anhelava i que ara necessitava per a millorar l’estatus professional. Tot sense abandonar el treball de dependenta, ara netejant petjades, després reposant productes a les prestatgeries, omplint carrets d'encàrrecs...

Part del sou el deixava a la família perquè els meus germans menuts pogueren estudiar, i ho feia amb gust, a la fi que ells tingueren el que jo no havia tingut. L’altra part dels diners la guardava a una llibreta d’estalvis per procurar-me un esdevenir amb confort i seguretat. M’ho tenia merescut.

I arribà l’hora de fer nuvi, com era perceptiu. Sense anar a buscar lluny amors romàntics, per a mi el romanticisme no traspassava les pantalles, em vaig emparellar amb un xicot amic de la infantesa. Fou un festeig tranquil, mesurat en passions d'aquelles que encenen en flames el sexe, el cor, el cap i el cos sencer. Amb tot vam tenir moments joiosos que acabaren amb una boda precipitada abans que el ventre fera notar l’embaràs. A la primera criatura en seguiren tres, fins que em vaig lligar les trompes perquè no podia dur endavant casa, treball i criances.

I de sobte, va sorgir el divorci. No li vaig retraure res, quan em va dir que s'havia enamorat de manera boja, com mai ho havia estat de mi. Em van doldre les seues paraules més que la separació, “enamorat de manera boja, com mai havia estat de mi”. L’enveja i la rancúnia em van tenir una temporada abatuda, però en passar l’estrany mig-dol de la ruptura, em vaig reconfortar. Total, ben pensat, jo tampoc sabia que era allò del gran enamorament que pregonem novel·les i poemes. Feliç ell que havia aconseguit figurar a la llista invisible dels amors d’una dona.

Quedar-me sola amb els xiquets, tots quatre ja crescuts, em va facilitar la quotidianitat, no havia d'atendre'l a ell i disposava de més temps per a mi. Refer relacions amb amigues, divertir-me fora de casa, cuidar la imatge foren els alguns dels avantatges. Al supermercat em van pujar de categoria, primer com a coordinadora de personal i després com a administrativa a les oficines. El somni de sempre! Ara me n’adone, amb què poc m'he conformat.

Quan la filla menuda complí vint anys i acabà els estudis, s’independitzà. Els meus estalvis engreixaren de cop i, enllumenada, vaig decidir comprar aquell adossat tan còmode i bonic que promovia una reconeguda entitat bancària amb facilitat de pagaments a trenta anys. Cosa segura. Si tot anava segons els càlculs, al cap de pocs anys de jubilar-me, l'adossat seria meu, completament meu.

I tot va anar bé al principi. N’estava satisfeta com mai. Em vaig permetre tenir un amant i vaig gaudir de passions i amors mitjanament saborosos, però ordenats, cadascú a sa casa, cadascú s’ocupava de rentar-se els draps, en parella carícies, rialles i sexe. Fou la millor etapa que he viscut. Massa curta potser, no vaig tenir oportunitat d’anivellar la balança entre gojos i pesars.

I com he arribat fins avui? Per culpa d’aquella crisi que ens agafà de sorpresa i ens descobrí que els pobres, seguíem sent pobres, que ens havien emprestat el confort i arribava l’hora de pagar-lo amb escreix .

I sorgí de nou el clam de requeriment de filles i fills, uns amb feina precària, altres sense. I es convertí en un continu buidar la vidriola i empenyorar el sou per ajudar-los. En un menjar pa amb oli, no gastar llum, ni gas, ni roba. Fins que no hi va haver per pagar la hipoteca. I vaig callar per orgull. Vaig fer del silenci el meu còmplice, de la resignació la meua companya de llit. Vaig afrontar la demanda del banc sense una queixa, sense una rebel·lia.

En arribar l’ordre de desnonament se’m remogueren per dins tots els crits callats, se m’encengueren totes les frustracions guardades i s’apoderaren dels meus pensaments. No podia escapar, la trama del futur confortable es convertia en un parany insalvable. Només hi havia dues eixides, o demanava ajuda o em tirava per un penya-segat.

I aparegué l’horrible epidèmia. A mi tant em feia, n’estava condemnada de bestreta, només em preocupava que se salvara la meua descendència.

Decretaren el confinament just tres dies abans que vingueren a fer-me fora de casa. I tot es paralitzà.

I el sarcasme s’ha apoderat de mi. No poden fer-me fora de casa. S’ajorna la sentència. I jo, en les hores buides d’enclaustrament, per primera vegada engegue la imaginació i l’adobe amb rebel·lia. “Si et salves tu ens salvem tota la societat” diuen. Em parlen de la importància de la meua persona, de mantenir-me, de resistir. Sóc més que un individu, sóc part de la societat, he sigut part, i continuaré sent-ho, ha fet falta una pandèmia perquè m’adonara de la vàlua pròpia.

Vos faré cas. Em salvaré, em salvaré ara. A canvi faré que em salveu després.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací