Tot açò i més vull recuperar

per Marian Díez Picó

Societat

Tot açò i més vull recuperar
Tot açò i més vull recuperar | Samantha Appleton

La primera setmana això d’estar confinat fins i tot té el seu puntet. La segona, tractes de fer coses que t’havies proposat fer en la primera però no vas fer. La tercera es fa costera amunt, però la passes, i la quarta ja és una altra història. Especialment, quan et comuniquen que la quarta no serà la definitiva, tal com havies marcat en lletres de colors al calendari que penja de la nevera. Ara sí, ara les hores ja pesen massa i continuar acumulant dies perduts en aquest 2020 no sembla un pla molt atractiu. I mira que li vam donar una bona benvinguda amb l’esperança que fora un any fantàstic!

Ara mateix estic en el punt de veure quines assignatures em convalidarien i posar-me a estudiar psicologia perquè, quan tot passe, de segur que serà una de les professions amb més necessitats de personal.

A més, segons avança el confinament, veig que el dia que tot comence a comptar de nou tampoc serà com l’imagine. No hi haurà una banda sonora de fons ni cauran flors dels balcons com si passara la Macarena per qualsevol carrer de Sevilla, sinó que serà més bé com estar dins d’una convenció de grafiters amb totes aquelles màscares, guants i mirades desconfiades. Amb aquestes pintes, si em creuara amb Andrés Velencoso, estic convençuda que ni m’adonaria. La qual cosa també seria una llàstima, amb la de tensions que podrien lliurar-se de sobte amb un encontre així!

Val que l’Alagú Rosé, el Riesling i el Cabernet Savignon s’han convertit en uns bons aliats aquests dies, però vull poder gaudir d’ells en qualsevol terrassa al sol que no siga la meua i envoltada d’amics i moltes rialles.

Vull deixar de viure com si tinguera una pista d’atletisme al cap. Entenc que els veïns necessiten un espai on fer exercici, però no estaria mal que recordaren que als àtics també estem confinats i que cada marató d’ells és altre Trankimazin per a mi. O, almenys, que deixaren descansar la pista algunes hores al dia.

I sí, sobretot, vull oblidar-me dels informatius durant una temporada llarga.

Vull recuperar els dinars i cafès que han quedat ajornats, els berenars amb ma mare i els esmorzars dels divendres. Vull fer-me un gelat de xocolate i torró mirant al far de l’Albir. Vull escenaris i aplaudiments no sols a les huit de la vesprada. Vull teatres, cines i espectacles en viu i no en llanda.

Vull obligacions, presses, emocions, nervis… Vull fer maletes carregades de novetats, vull directes de Vetusta Morla fins quedar-me sense veu i amb dolor de coll.

Vull eixir a la terrassa com abans i no veure a ningú a la resta de terrasses des d’on ara, saluden des de lluny, aquells que abans ni tan sols ho feien des de prop.

I sí, també vull recuperar els meus moments d’exclusivitat, que no eren molts, però hi eren i els enyore al màxim.

Vull que estar a casa siga una elecció, no una imposició. Vull anar a portar-li la compra a ma mare sense haver de donar explicacions a cap policia i sense sentir com si portara a la bossa tres quilos de haixix en lloc d’un paquet de llet, cent grams de pernil dolç, formatge i un paquet de xocolate en pols, que mai pot faltar al seu rebost.

Vull normalitat i abraçades de tot tipus, quan més properes millor, perquè la vida sense abraçades és altra cosa que a mi, personalment, no em simpatitza.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací