País de Paraules. Hui: 'fer l'esqueta'

per Eduard Ferrando, País de Paraules

Llengua

País de Paraules. Hui: 'fer l'esqueta'
País de Paraules. Hui: 'fer l'esqueta' | Donna

Si una cosa he aprés a partir del treball que hi ha en el llibre Paraules en xarxa, és a entendre la llengua més enllà del meu entorn localitzat, és a dir, a dimensionar-la adequadament a partir dels usuaris i més enllà de contextos propers. El que vull dir, fugint de cabòries personals, és simplement que cal entendre la llengua com una entitat viva, capaç de transformar-se i evolucionar més enllà de la rigidesa normativa i formal i del context local més proper. I en això, en una llengua com la nostra, i més encara la que parlem en el domini lingüístic del País Valencià, tenim un tresor inimaginable.

El fet és que sempre havia pensat que l'expressió 'fer l'esqueta', amb la consegüent, i habitual en valencià, obertura de la 'e' inicial en 'a' [askéta], era un localisme del sud de la Ribera Alta, l'indret on he aprés a estimar la meua llengua. De fet, tot i la meua relació amb gent de moltes altres comarques, no l'havia escoltada enlloc tret de la Safor o la Costera, potser per qüestions del context, potser pel tipus de conversa o potser, com acostumava a pensar, perquè no es feia servir en segons quines contrades. Tanmateix, és estrany que 'fer l'esqueta', que vol dir, tal com diu el DNV, "molestar, fer la punyeta", no fóra d'ús habitual a tot arreu, però, és clar, amb l'elevat ús de 'fer la punyeta' se'n podria justificar la mancança.

Normativament, el mot i l'expressió passen desapercebuts per a la majoria d'obres, excepte el ja esmentat Diccionari Valencià Normatiu que sí que la inclou. També ho fa el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB), però per a aclarir que és un mot "que porten els diccionaris Escrig-Ll., Aladern i Martí G., amb el significat d'‘excusa, pretext, subterfugi’, és paraula que desconeixem i que probablement deu ésser errada". La suposada errada a què apunta l'obra d'Alcover i Moll, la posa en dubte Joaquim Martí Mestre en el Diccionari Col·loquial del Català, on afirma que "els testimonis literaris confirmen que no es tracta d'una errada, com pensaven Alcover i Moll (DCVB, V, 476)", fent referència al fet que l'expressió estiga documentada sobradament al llarg de la història de la nostra llengua. A més, hi inclou un vincle sinonímic amb fer l'enguisca i apunta que l'expressió és una "extensió metafòrica del concepte d’‘element preparat per encendre foc amb facilitat’ a ‘pretext per a iniciar una discussió acalorada’", apunt que palesa l'ús que hem assenyalat adés.

Deixant de banda voluntàriament les altes esferes acadèmiques, i demanant disculpes per la gosadia de ficar-m'hi, m'agradaria proposar una passejada per l'extensió de la mateixa expressió. Així, i sense moure'ns del magnífic registre que trobem en Paraules en xarxa, trobem incloses expressions similars arreu del territori que fan palés el nostre tarannà provocador i punyeter. Ja en la mateixa definició proposada en el llibre, ens recorden un altre mot amb el mateix sentit: 'furguet', que ens el presenta com a "persona que emprenya, que sempre està fent la guitza", i en destaca altres mots similars com ara "esqueta, enguiscador, enguisneta, punxa". Seguint-ne el rastre, trobem també 'enguisnar', i entre les expressions semblants: 'fer l’enza', que el professor i escriptor d'Onda i actual premi ciutat de Vila-real amb l'obra L'abraçada necessària, Salvador Belenguer, la ubica com a habitual al seu poble. Finalment, i no vull dir amb això que l'expressió, en totes les seues versions i els diferents mots que la representen no tinguen més recorregut, en documente una altra al camp de Morvedre, en concret a la localitat de Quartell, on fan servir l'expressió 'fer la fisgueta', tot i que el DNV la té amb el valor de ser una persona xafardera.

Arribats ací, l'àvid lector haurà pogut constatar la pertinença de l'expressió a una estructura molt habitual en la nostra llengua com és 'fer + sintagma nominal', bé siga introduït per un determinant o no. De fet, en constatem moltíssimes que estalviarem al lector en ser sobradament conegudes. Però no puc acabar l'article sense destacar un altre ús de la paraula que forma l'expressió de hui. Efectivament, el mot 'esqueta', que presenta la mateixa forma pel que fa al gènere, (també he pogut escoltar 'fisgueta' en aquest ús) funciona com a atribut en construccions com ara: "eres un esqueta (fisgueta)", i fins i tot com un adjectiu quan perd el determinant que l'acompanya.

El camí de hui acaba amb el recull gradual d'expressions amb el mateix sentit i que hem pogut documentar a través del testimoni dels companys que formen el grup Rescatem paraules de l'oblit. I el propose gradual per intuir el grau d'enuig de l'emissor envers el receptor, ja que en principi, pel que fa al to emés per qui la fa servir, té un perfil bastant baix. Així, amb el mateix to de començar a estar cansat tenim: fer l'esqueta, fer l'enguisna, fer l'enza o l'enzeta (m'encanta l'ús dels diminutius que fem), embotinar i, ja amb un to més irat, tenim expressions com fer la pua, fer la mà o la ja completament desesperada tocar els ous, que espere honestament que no haja sigut el meu cas...

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací