'Després vénen els anys', de Maria Folch

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Romà Seguí i Francès

La Veu dels Llibres

Maria Folch
Maria Folch

Maria Folch és llicenciada en Història i, a hores d’ara, treballa a Suïssa en una organització internacional. Fa uns anys, va publicar Després vénen els anys, una novel·la sobre la darrera guerra civil a Castelló. És cert que dins l’imaginari literari en la nostra llengua s’havien escrit relats sobre la contesa o la postguerra emmarcats en uns altres paisatges. Castelló no interessava com a escenari literari. De fet, es publicitava com a la novel·la sobre la Guerra Civil a Castelló. I tanmateix no és només això.

Reconstrueix la Guerra Civil com un trencaclosques en què conflueixen protagonistes que provenien de diferents espais i generacions.

L’aparició de Després vénen els anys va significar una aposta molt valenta de Llibres de la Drassana. Sobretot per mostrar un text que reconstrueix la Guerra Civil com un trencaclosques en què conflueixen protagonistes que provenien de diferents espais i generacions. La contesa s’emmarca en una dimensió europea, on els drames esguitaven distintes nacionalitats. Ací la geografia es topeta amb itineraris que van més enllà de qualsevol frontera per recuperar l’oblit. Cal obrir l’atles per recórrer amb el dit els trajectes de fugida, perquè aquests no duen mai al punt de partida. Ni els del passat ni els del present. Ístria, París, Roma, Castelló o l’Alguer. O dit d’una altra manera, Després vénen els anys és una novel·la on ningú no es troba on hauria de trobar-se. I és en aquesta deslocalització on podrem descobrir les claus de la novel·la.

Drassana (2014)
Ístria, París, Roma, Castelló o l’Alguer. O dit d’una altra manera, Després vénen els anys és una novel·la on ningú no es troba on hauria de trobar-se.

L’estructura del text pot resultar estranya en un primer moment, però es fa necessària per recórrer els fils de memòria que es fan servir per crear una mena de tapís. Blanca és una jove castellonenca, llicenciada en Història i resident a Roma, que manté una relació epistolar amb qui havia de dirigir-li la tesi doctoral sobre la Guerra Civil a Castelló. De sobte, es veu embolicada en un projecte documental que la durà a l’Alguer, on coneixerà Michele Fiorin, un ancià que prové d’Ístria i va romandre a Castelló durant la Guerra Civil. A partir d’aquest moment, s’estableix un diàleg entre qui pretén teixir els fils de la memòria, Blanca, i el qui és història viscuda, el senyor Michele. Amb la dèria de reconstruir el passat, de fer el lector còmplice de l’itinerari vital del protagonista, Maria Folch decidí d’afegir notícies que en centren els successius naufragis. Per tant, el text creatiu bascula entre una narració en tercera persona i una altra en primera i s’emmarca amb unes notícies de diari que permeten resseguir aquell periple.

La trama, tot i haver-hi diferents paisatges, recupera el sentit en entendre que el tercer protagonista és Castelló: l’espai necessari per fer reviscolar una història d’amor que va embastant-se a poc a poc, mentre el senyor Michele parla i Blanca reconstrueix, mentre ell supura records i ella fa que les pedres tinguen veu. En resum, Castelló és el punt d’intersecció entre el senyor Michele i Blanca. Cadascú amb el seu passat, amb el seu present. Com una imatge que cal refer per saber què signifiquen les guerres. Com un record que no s’ha de llançar a l’oblit.