El punt d'inflexió

per El conte del diumenge, Laia Fontana

Cultura

Il·lustració de La màgia d'imaginar (@lamagiadimaginar)
Il·lustració de La màgia d'imaginar (@lamagiadimaginar)

Nota: la realitat sempre supera la ficció, però ací la ficció és totalment real.

 

Aquell matí s’havien alçat ben prompte, com de costum. Feren els últims repassos de neteja perquè la desinfecció impregnara el local, perquè l’últim toc de lleixiu envernissara el sòl i l’olfacte amb la seua flaire ardent. Però a diferència de la majoria, aquell matí no emplenarien els mostradors del millor peix fresc de llotja: el ritual de pulcritud d’eixe dia no precedia la feina, sinó que era una sessió de manteniment perquè tot estiguera net com una patena. Tot seguit, se n’anaren a la cambra per a despertar-lo. Però la seua sorpresa va ser trobar-lo ja dret, esperant-los als dos, quan a ell sempre li agradava resguardar-se al casal dels llençols del llit fins que vingueren a buscar-lo: la il·lusió era tanta que d’un bot s’havia alçat avançant-se a l’avís d’inici de dia dels seus oncles pescaters.

Van fer un bon desdejuni, en honor a dues coses: calia celebrar que era dia festiu i calia preparar-se molt bé per a la trobada anhelada. En acabar, sa tia el pentinà perquè anara a joc amb la roba de mudar que portava, l’abraçà amb tota la tendresa que tenia i li digué “Recorda que aquesta també serà casa teua sempre”. El xiquet es deixa embolcallar per l’estima i corresponent-li li digué “sempre”.

Com li agradava la bici de l’oncle! Era vella, però la tenia tan ben cuidada que semblava nova de trinca. I hui viatjarien amb ella! Son tio el subjectà molt bé al vehicle de dues rodes perquè no poguera caure’s. I quan son tio pujà, començà a pedalejar tan ràpid que el nebot creia que volava. Se sentia com els pardalets que aletejaven pels terrats de la plaça. Quina felicitat! Això sí, els sacsons i trompicons eren continus pel camí empedrat decorat de còdols i el mal de cul era inevitable, malgrat el coixí que li havien posat. Son tio rient deia “Haguérem pogut fer un mapa del tresor marcant amb X cadascuna de les pedres del camí!”. Però d’alguna manera, eixe inconvenient li donava veracitat a l’aventura. Ben prompte el punt de partida, Almussafes, quedà totalment a les seues esquenes i la capital de la comarca cada vegada estava més a prop.

L’oncle avisà el nebot que ja havien arribat a Alzira: estava molt nerviós perquè era conscient que el canvi en les seues vides era imminent. De sobte, una fira plena d’atraccions es dibuixà en les seues mirades i el xiquet es quedà bocabadat davant d’aquella meravella. I entre la multitud de gent i de colors, aparegueren els quatre: sa mare, son pare i els seus dos germans. Feia tan de temps que no es veien que quasi semblaven personatges fantàstics. Però eren tan reals com ell. I innatament, s’incorporà a l’alegria de la rebuda d’ells quatre. Son tio, amb l’emoció desbordada, feu una instantània mental del moment. I encara que sabia que estaria ferit per l’enyor quan el seu nebot no visquera a Almussafes, sabia que el lloc del xiquet era amb la seua família directa, ara que les calamitats econòmiques començaven a minvar i que, per tant, ja no era necessari repartir criatures per tota la família perquè hi haguera més menjar per a cada boca.

El xiquet no es creia tot el que li estava passant: no sabia que tantes coses i fets bons pogueren passar en un mateix dia. I quan sa mare i son pare li explicaren “Pepe, som firers i el carrusel es la nostra ferramenta de treball”, amb l’entusiasme per eixe món de paradetes, persones, quedades, oci, diversió i festa, l’infant s’enfilà a l’atracció sense pensar-s’ho. I es passà tot el dia pujant i baixant ací i allà, havent trobat, sense ser-ne conscient encara, el seu lloc al món.

I és que de vegades, un instant té el poder de transformar-ho tot. Aquell reencontre amb la seua família i la presentació del món de la fira van fer que en aquell xiquet s’encenguera la il·lusió de l’emprenedoria. I a partir d’aquell encontre:

- La fira era la seua llar (nòmada i de conte alhora).

- Arribaren dos germans més (ara la germanor omplia una mà).

- De forma coral i amb la família, construïa artesanalement (de dia i de nit si calia) atraccions pròpies.

- Viatjà per molts pobles i ciutats (tants que seria molt complicat recordar-los tots sense deixar-se’n cap).

- Cresqué com a professional (a mesura que creixia com a persona)

- Conegué la que s’acabaria convertint en la seua muller (la còmplice de les seues vivències).

- Arribaren els seus dos fills (que tant vol).

- S’embarcà en molts projectes que el feren prosperar (per l’allau d’idees que li arribaven).

- Fou pioner a nivell estatal en la creació de l’associacionisme dels firers a València (associació que presidí amb sa mare com a vocal d’aquella busca per la millora del gremi).

- ...

- I ara gaudeix de totes les fites aconseguides (i té l’objectiu d’aconseguir-ne més).

I és que de vegades, un instant és un punt d’inflexió vital. I aquell matí ho va ser per José Martínez Manresa, el xiquet que va recollir el testimoni firer, ple de reivindicacions de Llibertat (que era el nom real de sa mare i que va haver d’ocultar durant anys) i d’idees de progrés (les de son pare i dels seus iaios): una nissaga firera que començà amb la iaia materna (coneguda per la gent amb el sobrenom de “la caramelera”), venedora de torrons i de pomes amb caramel, repartidora de records dolços.

 

Aquest relat forma part del Llibret 2020 de la Falla Pintor Andreu d'Alzira.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací