Editar en temps de (més) crisi

ENTRE-VEUS

per Vicent Olmos

La Veu dels Llibres

| Stanley Wood

Com tothom, estic confinat a casa per culpa de la Covid-19 intentant tirar endavant projectes d’Afers, l’editorial que vaig fundar el 1984 tot iniciant una aventura que començà amb la publicació del primer número de la revista Afers i que, des del 1993, amb l’inici de les noves col·leccions i l’edició de noves revistes i dels primers llibres, esdevingué la casa que és ara mateix. El camí ha estat llarg, molt més del que alguns «amics» ens auguraven: llarg i engrescador. Afers ha donat la seua molleta de pa per a ajudar a bastir, com han fet tants altres col·legues amics i amigues, el pilar més important que ens manté com a poble. Sumar i seguir, créixer mentre ajudàvem a construir la bastida necessària que ens identifica, en primer lloc, com a persones i com a societat, que n’és el suport: la cultura. Això creia en aquell llunyà 1984 i encara ho crec ara mateix. Però la pandèmia, l’enclaustrament des de fa setmanes —i en el futur pròxim— no ajuda a veure el cel net. O ajuda massa! L’horitzó es fa boirós i les forces minven davant la sensació de ser tan poca cosa enfront d’una natura que hem volgut dominar i arrasar i que ara passa factura amb ràbia. Ha passat comptes altres vegades i en continuarà passant; d’això, els historiadors, que ens capfiquem a guardar la memòria, en sabem molt. En les circumstàncies actuals, pensar en el futur costa, es fa pesat... I em perdonaran si no em sume als qui volen fer veure que tot anirà bé i que ja s’acosta el dia en què tornarà aquella «normalitat» que no m’agradava gens. Una «normalitat» adotzenadora i maldestra, depredadora, que ara ens atabala. No cal estar «acomboiat» per anar passant els dies enclaustrat. Tenim dret a estar indignats i jo ho estic. És més, crec que hem d’estar-ho.

Últimes novetats de l'Editoral Afers

Quan l’amic Víctor Labrado em telefona per demanar-me un «paper» per al Dia del Llibre, per al pròxim Sant Jordi que aquest any no celebrarem, em venen ganes de declinar. De motius, no me’n manquen i ell se’n fa càrrec. El Sant Jordi d’enguany se n’ha anat en orris. No sé si aprendrem que no és bo que en un dia es venguen la meitat dels llibres que es vendran en tot l’any. Un dia on les grans editorials fan caixa i les petites, en el millor dels casos, ens quedem amb les engrunes. Però el mercat (ai!) funciona així perquè volen —volem— que així funcione. I perquè ens hem acostumat que l’any tinga un dia per a cada cosa: el dia de la pau, el del llibre, el de la dona, el del pare, el de l’esport, el de la salut... Un dia per a cada cosa, tres-cents seixanta quatre per al no res, perquè els qui controlen els mercats ens menen a comprar coses innecessàries que —diuen— són imprescindibles per mantenir el tremp de l’economia, del consum. Mantenir-se com estem és el dimoni, la crisi galopant. O creixem més i més cada any o estarem perduts —continuen dient mentre ens aixequen la camisa.

Si les farmàcies han estat considerades com a necessàries durant la crisi que patim —que ho són, evidentment—, les llibreries també haurien d’haver estat considerades com un bé insubstituïble per mantenir-se a casa sense necessitat de passar massa hores davant de programes alarmistes i infectes.

El món editorial que gira al voltant de la producció, distribució i venda de llibres, també és important —i molt— des del punt de vista econòmic. Els qui fem llibres, els que llegim i comprem llibres habitualment —no només el dia de Sant Jordi— ho sabem i ho diem quan algú ens ho pregunta i, fins i tot, sense que ens ho plantegen ho diem. I és cert, els llibres en tots els seus formats (en paper, electrònics...) donen faena a molta gent: editorials, maquetadors, correctors, traductors, impremtes, distribuïdors, llibreries i alguns que em deixe perquè tampoc és el cas de ser exhaustiu. Ja m’entenen. Però el valor dels llibres va molt més enllà del «negoci», del moviment econòmic que produeix, dels llocs de treball que manté productius. Els llibres formen part —són imprescindibles— per a la formació de les persones, per a l’adquisició de coneixements, per a comprendre el món que ens envolta, per a somiar i tenir criteris clars i crítics davant els poders establerts, davant els perills i les travetes que ens posen cada dia al davant, per augmentar la nostra civilitat.

I, malgrat això, els llibres són un bé a la baixa que els editors menuts i mitjans continuem llançant als canals de distribució amb una il·lusió i una tossuderia que no mira tant els guanys materials com els de servei a la cultura. Sí, de servei a la humanitat. Si les farmàcies han estat considerades com a necessàries durant la crisi que patim —que ho són, evidentment—, les llibreries també haurien d’haver estat considerades com un bé insubstituïble per mantenir-se a casa sense necessitat de passar massa hores davant de programes alarmistes i infectes —si no bonistes— de certes cadenes televisives.

Ni que siga per Sant Jordi, mireu de comprar algun llibre. A les webs de les editorials se’n poden comprar. I hi ha més iniciatives que ho possibiliten. En les circumstàncies actuals serà d’agrair.

Sabem de quin peu coixeja la nostra indústria, l’editorial. Les administracions públiques són mesquines amb els llibres en concret —i amb la cultura en general. Es mostren incapaces d’implementar polítiques culturals valentes i decidides. Amb els llibres i amb la música i amb el teatre i amb el cinema... I no acabaria. Els països catalans han esdevingut una entelèquia, també des del punt de vista cultural. Els mitjans de comunicació han renunciat a les pàgines culturals amb cara i ulls que caracteritzaren el darrer franquisme i la Transició. En el millor dels casos han esdevingut «provincians». Barcelona ha deixat d’exercir de capital cultural i aprima la seua mirada davant el món cultural dels països catalans. El «corredor mediterrani» no funciona, com diria un bon amic. Si no funciona ni per interessos econòmics, com ho ha de fer per interessos editorials, culturals?

Tot i això, els editors i les editores persistirem i continuarem fent llibres. Malgrat tots aquests entrebancs que, a hores d’ara, ja considere de difícil solució. Vivim mals temps per a la vida, però els que editem llibres, els que els estimen, els que vivim —o mirem de viure— del món del llibre (autors, editors i professionals), hi estem acostumats. Tenim la pell dura.

Ni que siga per Sant Jordi, mireu de comprar algun llibre. A les webs de les editorials se’n poden comprar. I hi ha més iniciatives que ho possibiliten. En les circumstàncies actuals serà d’agrair.

Vicent Olmos, Editorial Afers

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací