Llegint des de dins

ENTRE-VEUS

per Maite Simón

La Veu dels Llibres

Tinc a casa estances lluminoses i càlides i espais on faig conviure tecnologia, música i llibres, zones de treball per disciplinar el pensament, algun discret balcó des d’on albirar, darrere del Cabanyal, la mar, i algunes finestres al nord des d’on divisar encara, amb les interferències arquitectòniques de la ciutat i dels campus universitaris, algunes muntanyes.

La impostada serenitat d’aquests dies de confinament i la perspectiva incerta de no saber, a hores d’ara, ni com ni quan acabaran, fa recurrents mantres com «he de fer...»,«no tinc excusa per a... » i molts altres de cadència semblant que, al capdavall, esdevenen consignes culpabilitzadores, més encara quan tens notícia de les altes capacitats de la gent per posar en marxa estratègies alliberadores en aquestes circumstàncies: cosir, cantar, cuinar, organitzar fotografies, fer estiraments, endreçar armaris, llavar cortines, afonar els sofàs, gaudint de plataformes de cinema... i llegir, clar. Llegim, llegim, llegim. Doncs, mireu, no exactament.

Biblioteca de la Universitat de València (Campus dels Tarongers)

Durant els primers dies en shock, i considerant encara l’impàs com a atípiques ‘vacances falleres’, vaig acabar un dels llibres que tenia entre mans, Klaus i Lucas (Aghota Kristof, Amsterdam, 2019), trilogia commovedora, de deglució àgil però de digestió difícil. No simultaniege lectures d’un mateix gènere però sovint combine narrativa amb assaig i, escadusserament –ho confesse–, amb poesia. I és curiós perquè quan parlem de lectura, a l’imaginari, al meu, hi ha sempre llibres. Perquè la informació transversal que ens envaeix –i no volia emprar terminologia bèl·lica– per les xarxes i que sovint engolim sense més filtre que el nostre estat d’ànim, no són llibres. Perquè els diversos recursos amb què entretenim o ens entretenim, no són llibres. Perquè la premsa no és llibres. Perquè les dades, els informes i els materials professionals no són lectura stricto sensu. Ja m’enteneu.

Acabat el llibre de Kristof, i per introduir algun canvi, simbòlic, en els meus espais de lectura, vaig decidir substituir les piles d’exemplars que, estratègicament, em fitaven de fa temps, i fer una tria ràpida d’altres volums que també restaven encara sense llegir, que n’eren molts, certament. Sé que no sóc l’única a qui la compulsió en l’adquisició de llibres fa desequilibrar la balança si la sospesem amb la capacitat i la disponibilitat lectora.

També ens alimenten, i molt, les altres maneres de llegir. Estic referint-me a la sort dels qui podem llegir des de dins, dels qui fem llibres, dels qui intervenim en la «cuina» amb el nostre treball editorial.

Doncs bé. Amb la nova selecció em vaig adonar que tots, de diferents gèneres i formats, tenien en comú una característica: les cobertes verdes, de diverses tonalitats i intensitats, però verdes. Aquest atzar em va fer pensar que la primavera, que enguany ens ha pillat mirant-la des de lluny, se’m feia present també mitjançant els llibres. I amb això, l’esperança de poder despertar l’apetit lector, afectat els darrers dies per un atípic virus circumstancial. Recordant l’enginyós L. Carroll quan, al seu llibret Alimentar l’intel·lecte, escrivia que «la gola mental, o lectura excessiva, és una propensió perillosa que tendeix a afeblir l’aparell digestiu i en alguns casos condueix a la pèrdua de gana», em vaig asserenar una mica.

Tanmateix, com que l’acte de llegir forma part de l’acte de viure –Á. Gabilondo dixit– també ens alimenten, i molt, les altres maneres de llegir. Estic referint-me a la sort dels qui podem llegir des de dins, dels qui fem llibres, dels qui intervenim en la «cuina» amb el nostre treball editorial. Aquests dies, teletreballant, continuem nodrint-nos intensament, sí. Sembla una obvietat però cal insistir en la idea que ni tot el que llegim són llibres, ni tots els llibres són fruit d’un treball editorial. Fer un llibre no és només escriure alguna cosa –literatura, ciència, divulgació...– destinada a ser-ho. Fer un llibre implica una mirada polièdrica i una intervenció coral de molts agents que han d’ocupar-se de la revisió, la correcció, el disseny, la il·lustració... en definitiva, de tots els processos que integren l’edició. I un llibre té també l’abans –gestió, contractació...– i el després –promoció, distribució, venda... I d’aquest ecosistema del llibre participen autors i autores, editorials, impremtes, enquadernadores, llibreries, distribuïdores, plataformes de comercialització, agents... I aquesta natural cadena de valor, ja de per si afeblida i amb els passadors oberts, està resultant ara seriosament afectada per les conseqüències que la pandèmia de la COVID-19 té sobre l’activitat del sector... Un sector del qual també formem part les editorials universitàries, públiques majoritàriament, però amb molts objectius compartits, principalment el de la defensa de la cultura, en el sentit més ampli, mitjançant els llibres.

Hem de continuar apostant per la lectura i la compra (diferida però de proximitat) de llibres.

M’agrada emprar també el color verd quan treballe amb els llibres. Més enllà del roig, associat sovint a la marca més vistosa, a la correcció i, fins i tot, a la censura, el verd fa més amables les indicacions sobre el paper, vull creure. I ara, que ens hem quedat amb els llibres acabats als magatzems, amb novetats a les impremtes i amb galerades sobre les taules... amb llibreries tancades i sense fires, sense sant Jordi al carrer, sense una vertadera primavera per a la cultura, hem de continuar apostant per la lectura i la compra (diferida però de proximitat) de llibres.

Jo continuaré també fent llibres, que és com llegir-los des de dins.

Maite Simón, Cap d’Edició de Publicacions de la Universitat de València

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací