«L’amor qui venç la mort»: Maria Antònia Salvà en el 150è aniversari del seu naixement

LA RODA DEL TEMPS

per Tomàs Vibot

La Veu dels Llibres

Maria Antònia Salvà
Maria Antònia Salvà

Mallorca viu des de finals del 2019 «L’any Salvà» en commemoració del 150è aniversari del seu naixement (Palma 1869- Llucmajor 1958). Des de les diferents institucions insulars –encapçalades pel Consell de Mallorca– s'han organitzat nombrosos actes culturals per a recordar vida i obra de l’escriptora: recitals, conferències, rutes guiades, jornades d’estudis locals... Tot un esforç orientat a difondre i aprofundir en el llegat d’una de les veus més genuïnes de la denominada Escola Mallorquina. I, vists els resultats fins a dia d’avui, podem assegurar que ha produït bons fruits.

Una de les conseqüències d’aquesta bateria d’activitats ha estat començar a entendre la dimensió real d’aquesta extraordinària escriptora. El llegat literari n’és aclaparador. Als sis llibres de poesia (Poesies (1910), Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d’horabaixa (1948) i Lluneta de pagès (1952), s’hi ha de sumar el volum de prosa autobiogràfica (que conté part de les claus de la seva poètica), titulat Entre el record i l’enyorança (1955) i també –o sobretot– els treballs de traducció d’autors com ara Frederic Mistral, Petrarca, Giosue Carducci, Giacomo Leopardi, Alessandro Manzoni, etc.

La primera veu mallorquina que tragué la poesia femenina fora de l’àmbit privat i, de més a més, amb dignitat i èxit. Al segle XIX, les poetes escrivien dins casa i per a casa.

Com hem dit, l’any Salvà ha servit per reubicar la seva figura en un espai més just dins la història literària mallorquina. La «poeta del paisatge Llucmajorer» ha estat tractada per la història de la literatura d’una forma verament parcial i, de més a més, enquadrada dins uns clixés a voltes tòpicament immerescuts. Aquesta perspectiva crítica ve des dels inicis com a escriptora, tractada amb una mena condescendència paternalista pels seus mentors literaris, Miquel Costa i Llobera i Josep Carner. El primer li dedicà un pròleg al primer volum –Poesies (1910)–, que ha servit de marc per definir l’obra en general: «La senzillesa discreta, la naturalitat sense vulgarisme, una correcció sense esforç, un gust exquisit, un fons de bondat ingènua i de sentiment delicat sense exaltacions insanes: vet aquí les dots amb què nasqué dotada aqueixa musa».

Per entendre l’obra de Salvà cal tenir presents algunes fites biogràfiques. Com hem dit, nasqué l’any 1869 a Palma; fou tercera filla del matrimoni format per l’advocat i terratinent llucmajorer Francesc Salvà de s’Allapassa i de Josepa Ripoll. Després de formar-se a Llucmajor i Palma, començarà a fer els primers poemes, sempre en català. A finals de l’adolescència, tornà a Llucmajor, on sovintejava la possessió familiar de s’Allapassa, que esdevindrà un dels espais poètics fonamentals en el conjunt la seva obra.

Si per un costat la formació acadèmica i l’influx del pare en varen ser cabdals, per altra la vocació al cançoneig li ve de manera innata, ationada des del bressol pel contacte directe amb la cultura popular i especialment amb el món dels glosadors (la musa popular) tant de Llucmajor com de s’Allapassa. És per això que bona part de l’obra poètica de Salvà hagi de ser llegida també en clau popular.

Moll Editorial (1952)

Són molts més els trets que defineixen el conjunt poètic de Salvà. Va ser la primera veu mallorquina que tragué la poesia femenina fora de l’àmbit privat i, de més a més, amb dignitat i èxit. Al segle XIX, les poetes escrivien dins casa i per a casa, a tot estirar amb vista a un recital privat i reduït. Serà Salvà qui trencarà aquesta barrera i normalitzarà la veu femenina dins el món poètic (fins aleshores exclusivament androgen).

Per altra banda –i no gens menor– Salvà optà per la «tercera via». En aquella època, una dona de posició acomodada i de casa bona –com era el seu cas– sols podia optar a dues sortides vitals: casar-se (ser dona de) o bé entrar en convent. La seva poesia, en aquesta aspecte, és plena de referències a la solteria conscient, tot en favor de l’ofici d’escriptora. Al poema «Amb les monges» Salvà es posiciona sense vacil·lacions: «Vols ser mongeta?, un no fou ma contesta».

Tot i aquesta elecció (d’una gran valentia), Salvà visqué l’èxit literari des d’una segona filera, modestament retirada davant els referents masculins del moment, quasi com si demanés perdó. En algunes cartes confessa que s’hagués estimat més que el do de versificació li hagués estat concedit a un dels dos germans seus que no pas a ella.

La poesia per a Salvà serà son refugi, un cau simbòlic semiocult sota una forma aparentment senzilla de tractar el paisatge rural quotidià i amb importants ressons populars. Aquest paisatge esdevindrà una font inesgotable d’inspiració, un entorn on trobar els estreps de supervivència tant poètica com vital. Hi triarà les flors més senzilles (vora-vies, flor de card, gínjols) o bé els animals o insectes menys significatius (abelles, aranyes, etc.) per reivindicar un món de vastes profunditats sota l’aparença de la simplicitat.

Les institucions mantenen actes per al llarg del 2020. Maria Antònia Salvà ha estat massa temps lligada a una sèrie de prejudicis i cal rellegir-la no sols dins les coordenades del seu temps sinó també com una veu particular.

La natura i el món rural de s’Allapassa són descrits per transcendir, tant des del punt de vista exterior com interior. Carner, al pròleg que li dedicà a la seva Antologia poètica (1957), fa servir una imatge força encertada per entendre com Salvà aborda el paisatge. Segons el barceloní «l’alfabet, el teclat –la seda de brodar, si voleu– de les pròpies emocions».

Les agendes de les institucions mantenen actes per al llarg del 2020. Maria Antònia Salvà ha estat massa temps lligada a una sèrie de prejudicis i cal rellegir-la no sols dins les coordenades del seu temps sinó també com una veu particular que connecta amb sensibilitats i temes ben contemporanis. Uns actes que han de valer per a entendre la veritable dimensió de la veu més clara i pulcra d’aquella generació de l’Escola Mallorquina, hereva i continuadora de Joan Alcover i Miquel Costa. «Em plau tancar les portes del passat / al rosec sospirós de l'enyorança, / obrint el cor al sol de l'esperança, / a l'oreig eternal de bat a bat».

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací