Els fills dels núvols: de la terra promesa a l'oblit. 'El Sàhara. La terra promesa', de Vicent Garcia Devís

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Gràcia Jiménez

La Veu dels Llibres

Vicent Garcia Devís
Vicent Garcia Devís

Començaré dient-vos que el llibre El Sàhara. La terra promesa té un final colpidor, on l’autor, el periodista Vicent Garcia Devís, ha volgut acomiadar-nos amb la història del jove Banna Lecbir Bachir. Unes línies finals que et deixen el cor encongit. Tanques el llibre. El tornes a sospesar i penses que aquest hauria de ser un d’aquells documents que tots els estudiants de batxillerat haurien de llegir per entendre millor el llarg conflicte –o la guerra– del poble sahrauí amb el Marroc. Una batalla per la seua identitat política que encara es lliura a l’última colònia espanyola. I, de pas, aprendre quina ha estat la posició adoptada per la monarquia espanyola i els successius governs a Madrid. Sense oblidar que, malgrat totes les renúncies, Espanya encara és legalment, segons l’ONU, la “potència administrativa del Sàhara”.

I aquest final enllaça amb una altra història, que no es conta al llibre, però sí als diaris. La de Sabah Anjori, la jove estudiant que als 24 anys va perdre la vida atropellada per un vehicle antidisturbis enviat a El Aaiún, la capital del Sàhara Occidental, per reprimir les manifestacions pel triomf de la veïna Algèria en la Copa d’Àfrica de Nacions 2019. Manifestacions on la ràbia i la desesperació dels joves sahrauís es va fer palesa, reivindicant el triomf del gran aliat de la seua causa, Algèria, i enemic de llarg recorregut del regne alauita.

Un jove reporter, vint anys després de la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara Occidental per l’exèrcit marroquí, va viatjar-hi per preparar un documental sobre aquests fets i l’exili al desert de Tinduf.

Els dos joves, que podrien encarnar el present i el futur del seu poble, formaven part aquella quarta generació de sahrauís que ha viscut –és el cas de Sabah– la marginació de les seues famílies dins del propi territori, ocupat per colons marroquins que acaparen cases i els millors treballs amb tota mena de facilitats; o d’aquelles altres que s’han vist forçades a un exili dins del desert –com la família de Banna–, als campaments de refugiats de Tinduf. Un exili interior i exterior que dura més de 45 anys. En ambdós casos, el futur era difús, difícil de pronosticar. En les dues històries es resumeixen moltes altres històries que convindria no oblidar.

Quan Vicent Garcia Devís era un jove reporter, vint anys després de la Marxa Verda i l’ocupació del Sàhara Occidental per l’exèrcit marroquí, va viatjar-hi per preparar un documental sobre aquests fets i l’exili al desert de Tinduf, al sud d’Algèria, a uns 1.400 quilometres de la capital. El llibre comença relatant, a mode d’introducció, aquesta experiència personal. Un relat sentit, descriptiu i objectiu, i en ocasions amb la mirada poètica de qui sent la seua petitesa en un desert inhòspit imponent, bressol d’homes i dones nòmades, convertits en resistents i soldats a contracor. Aquesta introducció ens prepara emocionalment per poder entendre el que realment va passar i està passant.

Institució Alfons el Magnànim (2019)
La mirada poètica de qui sent la seua petitesa en un desert inhòspit imponent, bressol d’homes i dones nòmades, convertits en resistents i soldats a contracor.

El llibre és breu, 121 pàgines, i de lectura àgil. Està prologat pel periodista de TV3, Carles Prats, i compta amb vint entrades curtes que ens van relatant des de la gènesi del conflicte fins a la situació actual. Acaba amb un annex sobre la retenció de joves dones sahrauís per part de les seues famílies biològiques, i remata amb tres històries de vida i fotografies de l’autor durant el seu viatge a la RASD.

El recorregut pels moments més importants del conflicte comença amb la descolonització espanyola tardana, maldestra i incompleta, inserida dins la guerra freda. La situació estratègica i la riquesa mineral d’unes terres cobejades pel regne del Marroc, necessitat a més d’una causa nacionalista pròpia, la del Gran Marroc, que amagara les tensions internes, és el detonant del llarg conflicte que obligaria a pastors i comerciants nòmades a convertir-se en soldats i polítics d’un estat, la RASD, que encara hui després de tants anys no ha pogut crear-se. Garcia Devís ens aclareix també la posició vicària del regne d’Espanya, sempre atent a les necessitats estratègiques dels Estats Units.

Completa el relat la creació i l’evolució del Front Polisario, i la República Àrab Sahrauí Democràtica, –no exempta de les tensions entre un món tribal i un món modern–, amb les llums i les ombres que al llarg dels anys els acompanyen. En definitiva, ens assabentem de la realitat d’un conflicte que, com el mateix autor el qualifica, a hores d’ara es troba enquistat. Els fills dels núvols, mentrestant, esperen poder reprendre les seues vides a casa i en llibertat, debatent si esdevindrà pel camí de la guerra o pel camí del pacte.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací