'Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves dels Països Catalans', de Ferran Garcia-Oliver

LA LLIBRERIA: HISTÒRIA

per Joaquim Nadal i Farreras

La Veu dels Llibres

Ferran Garcia-Oliver
Ferran Garcia-Oliver | Institució Alfons el Magnànim

La historiografia pateix d’avorriment i saturació. Els historiadors actuem sovint per capes d’acumulació i sedimentació. La superposició acumulativa de coneixements no és en ella mateixa garantia d’avenços per a l’anàlisi i la interpretació.

No són freqüents els estudis que sàpiguen transcendir la immediatesa textual i siguin capaços d’elaborar un teixit complex, que atengui a la complexitat de la realitat social, defugi les simplificacions i tingui en compte la diversitat de causes, de conseqüències i d’explicacions.

Rarament succeeix que algú posi les peces en un ordre diferent per tal de teixir relacions i interconnexions. Costa força de trobar qui sàpiga interrogar els documents amb voluntat esclaridora. No són freqüents els estudis que sàpiguen transcendir la immediatesa textual i siguin capaços d’elaborar un teixit complex, que atengui a la complexitat de la realitat social, defugi les simplificacions i tingui en compte la diversitat de causes, de conseqüències i d’explicacions.

De cop, però fruit de molta feina, és clar, apareixen les grans intuïcions. Petites píndoles, concentrats d’excel·lència o llibres que broden i excel·leixen en la connexió entre els fets locals i la interpretació global. Es tracta de les grans intuïcions genials o els perfils de treballs de microhistòria que la pròpia vàlua o les circumstàncies eleven a categoria canònica. I això que alguns dels grans descobriments responen a l’estímul de les modes i s’esvaeixen i sucumbeixen com la mateixa moda.

És l’impacte sobtat de petits grans llibres. Petites peces, destil·lats de recerca de Cipolla, Ginzburg o compendis assagístics de Steiner, Zweig o Judt, per citar petits grans llibres d’impacte.

El llibre de Ferran Garcia-Oliver i la seva capacitat de sacsejar, amb una fuetada, l’impacte d’autèntic coup de foudre i de descoberta en la seva lectura. És descobrir com es pot traspassar la frontera anodina del treball erudit.

Tots aquests exemples em serveixen per acompanyar el meu argument sobre el llibre de Ferran Garcia-Oliver i la seva capacitat de sacsejar, amb una fuetada, l’impacte d’autèntic coup de foudre i de descoberta en la seva lectura. És descobrir com es pot traspassar la frontera anodina del treball erudit i posar els materials al servei d’una interpretació suggeridora. És trobar de cop sentit a treballs i articles que posen al descobert «tres cartes de metges jueus», o «dos documents sobre l’aljama de...» i que interrogats des d’una perspectiva de conjunt aporten respostes entrelligades en aquest llibre. Un llibre que és un recull d’articles i treballs de més de dos decennis sobre els jueus i que en la seva estructura i construcció no ho sembla.

El dèficit que assenyalava de la historiografia es presenta en el món dels estudis hebraics amb un punt d’exageració. L’excepcionalitat etnicista tendeix a aïllar el col·lectiu jueu de manera uniforme i a posar-lo en contrast antagònic amb la realitat majoritària d’arrel i matriu cristianes.

La superposició de documents sense una aproximació crítica aprofundeix en les explicacions segregacionistes. Tant és així que una aproximació dogmàtica al món jueu en faria un tot homogeni i compacte potser aplicable a tot l’univers de la diàspora, sense matisos. La judeïtat dominant eclipsaria la territorialitat social, la idea que a cavall dels segles no són d’un no-lloc sinó justament són d’aquí, d’allà o de més enllà. I això passa perquè costa de trobar autors i autores que siguin capaços de capgirar l’ordre de les coses, que atorguin sentit a l’amuntegament de dades, que posin en contrast la realitat i l’imaginari construït i induït, que girin el mitjó de les interpretacions.

Afers (2019)

Tot aquest excurs no és una evasió retòrica. Aquest llibre és l’antídot; l’antítesi i l’antigen tot alhora. Llegim —he llegit— Garcia-Oliver com una vacuna contra la desolació, la inanitat, la intempèrie, l’estultícia. Algú hi podrà trobar les tesis agosarades i algú podrà pensar que el llibre és la constatació documentada d’alguns apriorismes.

Ningú, però, no sabrà negar la capacitat de teixir els arguments, de relligar els fils amb destresa, d’interrogar els documents i situar-los a la taula pautada de les interpretacions. Segurament un llibre així hauria estat impossible fa cinquanta anys, i sense les aportacions que s’han anat fent, però segurament mai ningú abans no havia encertat amb claredat i contundència a posar en relació Montpeller, Narbona, Perpinyà, Girona, Tortosa, Tàrrega, Besalú, Barcelona i València, Gandia i Dénia, posem per cas.

I no és pas que la conquesta i la colonització del segle XIII no aportés arguments per teixir, al voltant de la monarquia, els seus territoris i els seus súbdits, uns llaços que permetessin garbellar les interrelacions, les sintonies i les contradiccions.

El pròleg és una declaració d’intencions i de principis. És l’explicació d’una interpel·lació i una expiació alhora: imprecació i reconeixement.

Emergeix després la idea d’una permeabilitat superior i una sociabilitat més àmplies del que havíem suposat, la de les contradiccions internes al si de les aljames i la seva condició de conjunt escindit, les solidaritats de classe, la superposició dels conflictes, la rellevància secundària de la polarització induïda en temps de poca excitació, la violència, la venjança, la justícia, la condició de la dona, el pes relatiu del crèdit i del favor interessat de la monarquia.

Segurament d’altres potser trobaran d’altres arguments sobre aquest llibre. Jo em conformo confessant que m’ha seduït.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací