Carraixet, veus de resistència

per Toni Mercader

Cultura

Carraixet en l'acte de celebració del 25 d'abril organitzat per Acció Cultural del País Valencià
Carraixet en l'acte de celebració del 25 d'abril organitzat per Acció Cultural del País Valencià

La meua trajectòria política i de país, ja ni recorde des de fa quants anys, no contemplava mai un 25 d’abril a casa. Any rere any, res no havia impedit la meua presència en la manifestació i ens els actes de la jornada. Ni constipats, ni la distància, ni un amor sobtat en la muntanya, ni un bri d’apatia ocasionada per algun desencís per la marxa del país, havien bloquejat la meua arribada a la Plaça de Sant Agustí de València. A les 6 de la vesprada ja portava una bona estona envoltat de companyes, amics, coneguts i conegudes, gent a qui potser reconeixes perquè te’ls trobes sempre en aquests esdeveniments, però que anualment no falten a la cita.

Banderes, dolçaines i tabals, una que s’arrima oferint-te una cervesa, un que se’n va a pixar, la colla més política repartint pamflets, tot és festa i ganes d’esborrar el passat. Perquè el mal d’Almansa encara l’arrosseguem. Tres-cents tretze anys de castellanització. Des del borbó piròman fins a la dictadura, els i les que hem sentit la identitat en vena, hem tingut la clara percepció del domini de Castella en tots els aspectes fonamentals. Després ens ha vingut la democràcia turca que apressa polítics per posar urnes, que persegueix músics per fer lletres meravellosament punyents, que edulcora les penes als polítics lladres i als que tenen la cartera a Suïssa, i que no investiga les irregularitats fiscals d’un emèrit paquiderm.

Malgrat tot, estem en l’any 2020 i tenim l’escola i la Universitat, tenim el valencià normatiu a les Falles –encara que cada any ho comprove, perquè no m’acabe de fiar massa- i tenim la música, les veus en la nostra llengua amb les que caldria apaivagar la coentor diària de les 8 de la vesprada als balcons. L’Espanya de tablao i toro bravo malauradament ens acompanya amb els insofribles Resistiré i fins i tot l’Himno o el Que viva España. No sabem si el confinament ha matat neurones de part de la població, empenyent la solidaritat cap al feixisme espanyolista, ranci i anacrònic, decorant les façanes de rojo y gualda, i embrutint l’aire amb eixos tocs de tambors i de guerra.

Així i tot, com sempre ens passa cada vint-i-cinc d’abril, recarreguem les bateries amb la força de la gent de i del país. Enguany, a casa. Una diada virtual, tot un ventall de veus des dels sofans, balcons i terrasses, salons,…. fent que els nostres ulls envaïsquen la intimitat de les llars de cantants i grups. Gràcies a l’organització –com cada any- d’Acció Cultural del País Valencià, hem pogut vore i escoltar versions de cançons mítiques, una meravellosa compilació de temes diversos, castellers dins de casa, parelles endolcint la seua presència artística amb un nadó al mig, veus històriques des de les Illes, cantautors llegendaris, guitarristes omnipresents, etc.

A títol personal, i sense minimitzar cap de les actuacions, em quede amb “València”, de Carraixet. Són cinc dones de la mateixa família, un grup que va iniciar als anys 70 Lleonard Giner, el pare de les criatures, quan encara hi havia censura, i cantar en valencià podia costar-te car. El seu recorregut d’ençà aquells inicis els ha portat per tot un país, on la rebuda ha estat de vegades tacada pels violents intransigents. Un recorregut al que encara li posen pals a les rodes, siga per la maleïda equidistància d’alguns partits polítics d’esquerres, que s’omplen les butxaques d’eufemismes per por a perdre electorat, siga per l’encara latent patriarcat musical en molts festivals.

Elles són cinc. I les cinc canten –i de quina manera- i toquen instruments. I el dissabte 25 d’abril es varen pujar a l’escenari virtual per oferir-nos un tema trencador, potent i necessari. Amb lletra de Josep Guia i música de Mari Giner, el títol ja d’entrada arracona la versió coenta i regionalista que per desgràcia es coneix més. Musicalment et sedueix fins al punt que la portes al clatell durant dies allà on vas. I pel que fa a la lletra, al missatge, ja era hora que el llegat d’Almansa ens òbriga els ulls i entenguem que no podem esperar res de Ñ, que la versió autonomista d’alguns partits amics pot ser saludable, però segueix essent una via morta, amb estació de termini a Atocha. I això és el que –jo, almenys- no vull per al meu poble.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací