'La penúltima bondat: Assaig sobre la vida humana', de Josep Maria Esquirol

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Tobies Grimaltos

La Veu dels Llibres

Josep Maria Esquirol
Josep Maria Esquirol | Miquel Taverna

Quan just començava a llegir aquest llibre, vaig veure en vídeo un diàleg entre l’autor i Antonio Muñoz Molina sobre la seua versió castellana. Confesse que em va sorprendre que, a més de dir que el llibre era subversiu, radical i trencador, Muñoz Molina diguera que tenia una escriptura profundament literària per la seua claredat, precisió i alé de bellesa. En resposta a una d’aquestes afirmacions, Esquirol deia que considerava que el llenguatge col·loquial era el més ric i el de més capacitat expressiva, que per fer filosofia no calia emprar paraules difícils o tecnicismes (o no massa). Que sovint s’empra aquest llenguatge per donar una aparença científica —jo afegiria, o de profunditat— a allò que no ho és ni té perquè ser-ho.

Considerava que el llenguatge col·loquial era el més ric i el de més capacitat expressiva, que per fer filosofia no calia emprar paraules difícils o tecnicismes (o no massa).

Confesse que tot això són coses que valore, i molt. Escriure per fer-se entendre, voler que el lector t’acompanye en el camí del teu pensament, tenir-lo ben en compte. I sentia dir a l’autor idees que jo sempre havia vindicat: senzillesa, claredat, no amagar-se darrere de les paraules, no impostar la veu. I confesse també que jo veia aquell caràcter subversiu i radical de què parlava Muñoz Molina. Perquè és un llibre que fa miques molts tòpics, però que ho fa amb tota la naturalitat i bonhomia. És un llibre seriós, en el bon sentit de la paraula. L’autor pensa realment allò que diu; ho sent i ho diu tal com ho sent, sense voler aparentar res, sense voler epatar o resultar original. No està pendent de dir les coses que cal, de ser políticament correcte, d’evitar semblar massa ingenu. És algú que ens diu que hem de ser bons, i agraïts, que la vida és més plena quan hom dóna i agraeix sincerament allò que rep. Diu totes aquestes coses i més i ho diu de la manera més sincera, amb el cor en la mà, però sense beateria ni badoqueria al darrere. Vol que el lector l’acompanye, però no es deixa portar o subornar pels presumptes gustos (manies, més aviat) d’aquest. Vol que recórrega el camí amb ell, però no renuncia a recórrer el seu propi camí, sense complaences fàcils, ni por de perdre el lector.

Quaderns Crema (2018)

Confesse que començava a besllumar tot això, però no trobava encara aquelles altres coses de les quals parlava Muñoz Molina. No li trobava la claredat, no li trobava aquella escriptura diàfana que reivindiquem els que practiquem un altre tipus de filosofia. I no entenia com podien (perquè Muñoz Molina no era l’únic) elogiar tant aquestes característiques en el llibre que jo no hi veia. He de confessar, però, que la meua mirada no era neta; mirava el text amb unes determinades lents i el meu mirar no estava exempt de prejudicis. L’estil filosòfic de l’autor no era el de la meua escola, els autors que cita no són de la meua corda. I en filosofia (i supose que no som excepció) som molt suspicaços amb els de l’altra corda.

Ens fa veure que vivim en els afores, que no hi ha paradís ni mai n’hi ha hagut, que el paradís és impossible. Que això no és cap mal, que el paradís seria més aviat un infern.

Vaig persistir, però, i Esquirol em va guanyar. Era veritat. Tot el que havia sentit era veritat. A poc a poc, amb paciència i dedicació, amb una manera d’escriure que va avançant pausadament, que va traient amb minuciositat les múltiples connexions d’una idea o un concepte —sovint mostrant lligams completament inesperats, absolutament sorprenents, que són com un llamp—, em va portar al seu camí i vaig voler que no parara d’avançar; amb aquell ritme pausat, de passeig, aquell que permet contemplar el paisatge i gaudir dels petits detalls i aspectes que el passeig t'ofereix. I vaig pensar que és un llibre que mereix molt la pena llegir. Que és un llibre valent que ens fa veure que vivim en els afores, que no hi ha paradís ni mai n’hi ha hagut, que el paradís és impossible. Que això no és cap mal, que el paradís seria més aviat un infern, perquè comportaria la inexistència dels anhels que donen sentit a la vida. Que no cal fer grans coses per fer la revolució, que el mal i el bé no estan contraposats a gran distància, sinó que per canviar les coses basta moure’s —com tant li agrada dir a l’autor— mig pam. Que viure als afores no és cap condemna, perquè és el lloc (únic) on es pot generar, generar gratuïtament i horitzontalment (no cap amunt), cap als altres que no són més ni són menys que jo; que aquesta generació és la generositat o bondat i que és la felicitat possible. Un llibre que reivindica el “Vols dir?”, davant les grans certeses, les suposades evidències dominants, com un pas enrere que permet oposar resistència al domini i possibilitar un canvi de vida.

És per tot això que paga molt la pena llegir-lo. Si haguera de fer-li algun retret, però, seria que algú que reivindica el “Vols dir?” no l’aplique més a la seua manera d’escriure. Algú que diu totes aquestes coses, que fa veure el valor de la humilitat, de la senzillesa i també del dubte, hauria de reflectir-ho també a nivell formal en el seu llenguatge. Atesos els valors que propugna, caldria un llenguatge menys assertiu, més temptatiu, més “crec”, “potser” “em sembla”. Un aspecte menor, potser, formal, però que s’adiria millor amb el contingut del llibre, que faria que forma i contingut estigueren més en consonància.