'Ciutat princesa', de Marina Garcés

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Romà Seguí i Francès

La Veu dels Llibres

Marina Garcés
Marina Garcés | Miquel Taverna

Marina Garcés no acostuma a ser una filòsofa acadèmica. Tampoc no és una provocadora que només pretenga épater les bourgeois. Ella té una facultat que la fa especialment interessant: acosta les preguntes filosòfiques a la vida que tastem cada dia. Amb una prosa que intensifica els dubtes i que repara en la reflexió.

L’aparició en 2016 del seu llibre Fora de classe: textos de filosofia de guerrilla significà una fita important: uns articles escrits per a un diari prenien forma d’assaig i transmetien preguntes que tothom es fa a qualsevol hora. No es tractava d’un discurs acadèmic en què fil per randa es repassaren tots els aspectes d’un tema determinat. Fora de classe parlava de qualsevol aspecte que qualsevol de nosaltres pot plantejar-se en la seua quotidianitat. Amb preguntes punyents de difícil resposta. Un any després publicà Nova il·lustració radical, una mena de manifest que ens compel·lia a qüestionar-nos l’època que hem de viure. I, al remat, en 2018 va aparèixer Ciutat Princesa.

Confondre la Filosofia amb la Literatura de Terror, o el simple fet d’intentar encabir-la en aquest gènere, em va semblar una exquisidesa intel·lectual molt adient.

Abans de prosseguir, i com que la realitat supera la ficció, explicaré la meua primera aproximació a Ciutat Princesa. El llibre havia eixit feia un mes. Me n’anava un cap de setmana a aïllar-me i volia llegir-lo. Com que no tenia massa temps, aní al FNAC. M’hi vaig acostar a la secció de Filosofia i vaig trobar altres textos de Marina Garcés. Ciutat Princesa no hi era. Preguntí a una treballadora i va consultar la base de dades. Figurava que en tenien una desena d’exemplars. Estava perplexa. No entenia què succeïa. De sobte, va enfilar un passadís on es trobaven diferents gèneres literaris i va convidar-me a seguir-la. En arribar a la secció de Literatura de Terror, va aturar-s’hi, va escorcollar entre els prestatges i va mostrar-me els exemplars. Algú, en comptes de picar el codi de Filosofia, n’havia introduït un de ben diferent. He d’admetre que confondre la Filosofia amb la Literatura de Terror, o el simple fet d’intentar encabir-la en aquest gènere, em va semblar una exquisidesa intel·lectual molt adient amb els temps actuals, tan farcits d’eufemismes. Feia l’efecte que la Marina Garcés havia aconseguit fer un altre llibre de guerrilla.

Galàxia Gutenberg (2018)
Una autobiografia intel·lectual que comença en la Barcelona postolímpica (1996) i acaba en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

La veritat és que no sabia què havia d’esperar i, en tastar les primeres planes, en què parla de l’aprenentatge de les lluites que no hem guanyat, vaig endinsar-me en una autobiografia intel·lectual que comença en la Barcelona postolímpica (1996) i acaba en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. És a dir, es tracta d’un relat en primera persona en què explica les seues vivències polítiques sota el contínuum de les reflexions filosòfiques. Des dels moviments ocupes, amb la gentrificació dels barris degradats, fins a la transformació de la ciutat en una mena de parc temàtic. Des de l’intent de recuperar els espais de convivència a l’experiència del referèndum.

Una ciutat que sobreviu malgrat la gentrificació, o els efectes del turisme massiu, i pretén reivindicar una metròpolis que vaja més enllà d’un capitalisme predador que no compta amb els veïns.

A Ciutat Princesa, Barcelona és l’objecte de reflexió. Retrata l’estima per una ciutat que sobreviu malgrat la gentrificació, o els efectes del turisme massiu, i pretén reivindicar una metròpolis que vaja més enllà d’un capitalisme predador que no compta amb els veïns. Marina Garcés reflexiona sobre aspectes bàsics que fan una ciutat habitable, sobre els elements que recuperen la mesura dels humans que hi viuen.

És evident que aquest llibre no és un assaig filosòfic, tot i que s’ha bastit des de les lectures que l’han acompanyat al llarg d’aquests anys. I és en aquesta ambivalència, la de fer un discurs autobiogràfic, amb el que implica, i la de les reflexions filosòfiques, on es pot explicar per què el text té una vigència estranya: podem compartit moltes de les preguntes i les experiències que ens conta. Al remat, resta l’aprenentatge de les lluites que no hem guanyat.