'Tots els camins', de Joan F. Mira: València, Roma i el món

LA LLIBRERIA: MEMÒRIES

per Enric Balaguer

La Veu dels Llibres

Joan F. Mira
Joan F. Mira | Òmnium

Després d’El tramvia groc, una aproximació a la primera etapa de la vida, Joan Francesc Mira acaba de publicar-ne la continuació: Tots els camins. El repàs biogràfic comprén des del seu ingrés en un convent, per tal de fer-se novici, fins als trenta-cinc anys, quan ja era un professor de grec d’institut i feinejava d’antropòleg social. El moment és quan l’home més trist d’Europa va eixir plorant per la televisió per tal d’anunciar que Franco havia mort. La cronologia abraça des de mitjan anys cinquanta fins als setanta: una vintena d’anys.

El moment en què decideix abandonar la vida religiosa i emprendre la laica. Això va suposar estudiar un any en la universitat Georgiana de Roma, vivint amb una pobresa extremada i en una pensió digna del neorrealisme.

El dur colp que representà la mort del pare, va portar Joan F. Mira a la vocació religiosa, sentida amb una força interior sincera i intensa. La formació la va fer a centres de Yecla, d’ Iratxe, de Logroño i, finalment, de Roma. Aquestes etapes són narrades amb minuciositat, dedicant atenció a la vida dels internats, dels professors, de les matèries d’estudi i d’altres complements circumstancials. El relat, però, rep una intensitat i una major agilitat en el moment en què decideix abandonar la vida religiosa i emprendre la laica. Això va suposar estudiar un any en la universitat Georgiana de Roma, vivint amb una pobresa extremada i en una pensió digna del neorrealisme. En aquesta, per exemple, hi havia un hoste que era extra de Cinecittà, “musculós i barbut especialista —escriu Mira— en pel·lícules de gladiadors que assajava colps de trident amb la granera, rotava d’all, i roncava sonorament en llargues dormides diürnes dominicals, a més de les nocturnes”. I la patrona era la “signora Conteddu [...] una dona voluminosa, bigotuda i maternal, viuda d’un feixista sard”. Va ser un any d’estretors i moments difícils que acosten el relat al tall de la subsistència i eleven el protagonista a l’heroïcitat.

Tot i descriure els ingredients ideològics que basteixen la institució eclesiàstica durant aquell època, no hi ha cap ressentiment, ni cap to de denúncia com trobem sovint en antics seguidors, i després desertors, del món eclesiàstic.

Tot i descriure els ingredients ideològics que basteixen la institució eclesiàstica durant aquell època, no hi ha cap ressentiment, ni cap to de denúncia com trobem sovint en antics seguidors, i després desertors, del món eclesiàstic. Bé que l’autor hi destaca els components conservadors i reaccionaris, es cuida prou de llençar una esmena a la totalitat o de carregar les tintes sobre els aspectes ombrívols, com ara l’abús sexual entre monjos i capellans.

Cal destacar l’interés de l’autor per tot allò que emana d’Itàlia: llengua, literatura, arquitectura, ...a banda del llatí. I de Roma i del Vaticà, amb tot el que representen. Itàlia, diu Mira, és la seua segona pàtria i des de la Divina comèdia, que ha traduït al català, fins el llegat dels clàssics antics, forma part del bagatge intel·lectual i personal de l’autor.

Edicions Proa (2020)

Al costat dels fets viscuts, situacions dures —sobretot d’una gran pobresa, suportades amb estoïcisme—, trobem el llarg procés d’aprenentatge intel·lectual. Tots els camins és ple d’epifanies. Per exemple, quan Mira s’adona del tarannà autoritari i desviat dels països del socialisme real, ço és: “L’abisme entre la propaganda i els fets, entre la doctrina i l’horror, entre els règims ‘socialistes’ que havíem arribat a admirar i la pura i crua realitat d’uns estats policials i assassins”.

Mira s’adona del tarannà autoritari i desviat dels països del socialisme real, ço és: “L’abisme entre la propaganda i els fets, entre la doctrina i l’horror, entre els règims ‘socialistes’ que havíem arribat a admirar i la pura i crua realitat d’uns estats policials i assassins”.

L’etapa posterior suposa l’entrada en el món laboral, les primeres activitats en el PSPV, les classes de valencià d’estranqui, les investigacions antropològiques i els primers viatges per Europa, precisament motivats per l’interés en aquesta disciplina. El contacte amb la societat de Lorca, a Múrcia, on té la primera plaça de professor d’institut, li desvelà tot un món de regles socials, amb un llenguatge específic —Wittgenstein ho anomena jocs de llenguatge— que, sens dubte, contribuí a despertar l’interés per l’antropologia. I amb els ulls d’un d’antropòleg, Mira començarà a “mirar” el món, que vol dir no sols descriure’l, sinó explicar-lo. Tots els camins presenta un conjunt divers i divertit d’anècdotes personals, de peripècies biogràfiques, lligades amb gustos propis (com ara l’interés per la pintura i el dibuix), el goig pels viatges, etc. Potser no hi ha pensaments XL, però si un repàs significatiu de la seua vida, i en certa mida, de la del país —allò que diríem “l’esperit del temps”.

L’autor d’El desig dels dies escriu amb una frase allargassada, que serpenteja amb suavitat i fluïdesa i que fa servir el to i el so de l’oralitat. D’aquesta manera embolcalla el lector en l’exercici de repàs vital, no exempt d’observacions i d’anàlisis que el pensen. No hi apareix encara la seua dedicació com a novel·lista, ni com a columnista. Açò forma part de la següent etapa, que esperem que conforme el pròxim volum de la seua autobiografia. Que vinga prompte!