El centenari de Josep Benet

LA RODA DEL TEMPS

per Agustí Colomines i Companys

La Veu dels Llibres

Josep Benet
Josep Benet | Wikipedia

El 17 d’abril de 1960, diumenge pasqual, tretze universitaris van arribar a Barcelona procedents de València. Entre aquests expedicionaris hi havia figures que amb el anys serien molt rellevants. Oriol Malló i Fèlix Portell van reconstruir la història en un reportatge per a El Temps publicat el 26 de juliol de 1993. Joan Fuster va triar els tretze viatgers i la “colla”, que com va escriure a Max Cahner, “està composta per tretze inefables patriotes. Crec que els patriotes han estat triats amb un criteri bastant ponderat i equitatiu; he procurat que hi hagi gent de diversa —actual o virtual— tendència ideològica, d'extracció social ben distinta i fins i tot d’un grau d’incorporació política variat”. Aquell era un grup coherent, homogeni, però plural. Fuster va elegir Josep Lluís Viciano, del Centre Excursionista de Castelló; Rafael Ballester Ramos, també de Castelló; Josep Palàcios, veí de Fuster i amic íntim de l'assagista, Màrius Garcia Bonafè, treballador provinent dels nuclis obrers d’Alcoi; Lluís Alpera, Lluís Vicent Aracil i Antoni Bargues, de les joventuts de Lo Rat Penat; Rafael Martínez Valero, provinent de València; Miquel Mestre Navarro i Lluís Monferrer, originaris d’Oliva; Josep Raga, nascut a Catarroja; Eliseu Climent, que era de Llombai, i Ferran Martínez Navarro, de Serra. Cahner va acudir a l’estació de França de Barcelona per esperar aquell grup de jovencells juntament amb Ramon Bastardes, que l’any següent crearia amb ell Edicions 62, i Josep Benet, que llavors era un jove advocat, de 38 anys, que feia poc havia defensat Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, en un consell de guerra que va acabar amb l’absolució d’ella i la condemna a trenta anys de presó de l’antic secretari general del PSUC.

La mà de Benet és rere de la publicació, com a primer llibre d’Edicions 62, de Nosaltres, els valencians i, més endavant, del llibre de Josep Melià, Els mallorquins.

Aquella trobada havia estat organitzada arran d’una iniciativa de Miquel Tarradell, l’arqueòleg i prehistoriador català que llavors era catedràtic de la Universitat de València. El propòsit de la trobada era diàfan, segons Cahner: estructurar un “moviment cultural i nacional catalanista, dins i fora de la universitat valenciana i, sobretot, estès per totes les comarques del País Valencià, amb una decidida vocació de vincular-se a la comunitats dels Països Catalans”. El catalanisme d’aquell temps no dubtava sobre l’abast de la nació cultural. Josep Benet tampoc, és clar. Era un pancatalanista, com es deia llavors, convençut. Durant tres dies, tancats a Montserrat, el joves valencians van ser “instruïts” amb conferències, xerrades i àpats compartits on hi brollaven les esperances, la política i, sobretot, la complicitat. Josep Benet, ben connectat amb el món eclesiàstic, va participar molt activament en aquella trobada i va acompanyar aquells joves en el recorregut arreu del territori. A més, quan els joves es van traslladar a Barcelona per completar l’estada, Benet va acollir a casa seva Antoni Bargues i Lluís Vicent Aracil.

Edicions 62 (2008)
El 12 de desembre de 1962, Joan Fuster va viatjar a Barcelona acompanyat d’un jove de 22 anys anomenat Raimon. Benet va fer mans i mànigues perquè aquell noi pogués dedicar-se a la música.

Benet tenia al cap la idea que cada part de la nació cultural havia d’encetar una profunda reflexió sobre el passat. De fet, la mà de Benet és rere de la publicació, com a primer llibre d’Edicions 62, de Nosaltres, els valencians i, més endavant, del llibre de Josep Melià, Els mallorquins, per completar el Notícia de Catalunya de Vicens Vives, a qui admirava. Les complicitats eren a l’ordre del dia. Benet també va estar al darrera de la iniciativa de crear un grup discogràfic que animés els joves a compondre cançons. Ho propugnava des de les pàgines de Germinàbit, el precedent de Serra d’Or. Així va néixer Edigsa. La discogràfica va propiciar la creació d’Els Setze Jutges, que no era un grup tancat. Un dia, concretament, el 12 de desembre de 1962, Joan Fuster va viatjar a Barcelona acompanyat d’un jove de 22 anys anomenat Raimon. Benet va fer mans i mànigues perquè aquell noi pogués dedicar-se a la música.

Va estar a punt de ser afusellat pels comissaris comunistes del SIM pel seu perfil catòlic. Va explicar-ho a les seves memòries i en diverses entrevistes. I tanmateix, el 1980 va ser candidat del PSUC.

Josep Benet era així, un activista, un patriota que sota la negra nit del franquisme es va dedicar a “redreçar” Catalunya sense oblidar que l’àmbit cultural era molt més ampli. Calia trencar la frontera mental. Va tenir-ho clar sempre. Al col·loquis Catalunya-Castilla que se celebraven regularment i dels quals Benet era un dels promotors, sempre hi participaven valencians: Vicent Ventura o Alfons Cucó, sobretot. Quan Benet va abandonar la política activa i va fer-se càrrec de la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la història del País Valencià era una part natural de les investigacions que impulsava i subvencionava aquell centre. De la mateixa manera que sense l’estímul de Benet no hauria estat possible la magna obra de Joan Villarroya i Josep Maria Solé Sabaté sobre el cost humà de la Guerra Civil a Catalunya, Vicent Gabarda tampoc no hauria pogut recuperar la memòria dels valencians assassinats per la dictadura amb els seus magnífics estudis sobre els afusellats a Paterna o els desapareguts en les fosses. També va donar suport a la revista Afers, coordinant dossiers o bé republicant el seu conegut article contra les tesis de Solé Tura sobre el catalanisme.

Josep Benet, membre de la lleva del Biberó, va estar a punt de ser afusellat pels comissaris comunistes del SIM pel seu perfil catòlic. Va explicar-ho a les seves memòries i en diverses entrevistes. I tanmateix, el 1980 va ser candidat del PSUC a les primeres eleccions autonòmiques. Podria costar d’entendre si no tinguéssim en compte, precisament, que el “jove catòlic i montserratí, catalanista i de classe popular” era, per damunt de tot, un patriota que defensava la reconciliació en un sentit ampli.