Una terra d’una blancor impol·luta

per Manel Arcos

Societat

El carrer de La Hoz, a Oliva (Manel Arcos i Martínez, 7 d’abril de 2020)
El carrer de La Hoz, a Oliva (Manel Arcos i Martínez, 7 d’abril de 2020)

Un dels encants insignes i identitaris dels pobles valencians és la blancor que encara llueixen molts habitatges dels seus nuclis històrics. Els exemples abunden i alguns d’ells els podem trobar als barris del Raval i de Sant Roc d’Oliva, com són els carrers de La Hoz i del Pou d’Alzina. Antigament, les cases eren emblanquinades amb motiu de la celebració d’una festa important, tal com conta l’olivera Fanny Miralles. Al carrer de l’Ermita, que és on ella es va criar, «les dones emblanquinaven dies abans del Cristo perquè, quan passara la processó, estigueren totes les cases boniques». Una tradició que es va perdre amb el pas dels anys —explica Miralles amb tristesa—, tot just quan es va decidir que la processó deixara de desfilar pel dit carrer. El procés d’emblanquinar les façanes de les cases començava bollint els trossos de calç viva en uns clotets o bassetes que es cavaven enmig del carrer, segons com descriuen l’oliver Francesc Devesa i Jordà, metge jubilat, i el piler Felip Pons Pellicer, professor jubilat. Normalment, a la calç se li afegia blavet, «una substància que servia per a fer la roba blanca més brillant, d’un blanc enlluernador». La mestra jubilada Rosa Maria Llorca Llidó comenta que «així brillaven les parets pintades amb calç i blavet; a més, la calç desinfectava molt». Llorca recorda que per Quaresma, prop de Pasqua, se celebrava a Oliva la Salpassa, moment en què «les dones emblanquinaven les cases i les portalades i muntaven una mena d’altaret a l’entrada de cada casa amb una cistelleta d’ous, per a rebre la visita del Senyor Rector». «El capellà arribava, beneïa la casa amb aigua i sal i, seguidament, s’emportava els ous», conclou Llorca. Aleshores, els fusters del lloc es dedicaven a fabricar unes maces xicotetes de fusta, que els pares compraven perquè els xiquets —detalla Llorca— picaren la vorera mentre cantaven:

Ous ací, ous allà,
bastonades al plebà.
Ous a la pallissa, ous al ponedor,
bastonades al senyor rector.

A Oliva, la gent solia anar a comprar la calç a botigues d’ultramarins, com era el cas de Superbaratos Devesa. Aquest comerç estava situat al carrer del Xiquet, número 19, i era propietat de Francisco Devesa Garcia, pare de Francesc i Rosa Devesa i Jordà. També hi havia qui l’adquiria a venedors ambulants. Conserve en la memòria una escena de la meua infantesa, tan rural i quotidiana com aquelles que l’entranyable Antonio Mercero va plasmar en «Crónicas de un pueblo». A mitjan dècada dels anys 70 del segle passat, hi havia un home de Llutxent que, al migdia de jornades estiuenques excessivament caloroses, parava la furgoneta enmig de la plaça de Fra Miguel Soria, al barri del Pinet d’Oliva, davant de la casa on vaig nàixer i vaig passar el primer terç de la meua vida, i tot seguit se’n baixava i començava a cridar repetidament la mateixa frase: «Caaaalç, xiqueteeees!». Ara, el beneixamer Vicent Luna i Sirera m’ha fet saber que aquell home era, en realitat, el pare del llutxentí Toni Canet, director, productor i guionista de cinema que va faltar al novembre de 2018.

Toni Canet (Llutxent, 1953 — València, 2018) © Prats i Camps

 

L’última obra de Canet va ser, precisament, el documental titulat «Calç blanca, negro carbón» (2019). A Oliva, però, on més es venia calç viva era al forn d’Alfredo Bolo. Aquell va ser l’últim forn de calç que va funcionar al meu poble. L’oliver Alfredo Bolo tenia el forn a l’eixida de la carretera de Pego, tot just per on passa el carrer del Forn de la Calç, al polígon industrial del Brosquil, i va exercir l’activitat fins a l’any 1992. En el número 12 de la revista «Cabdells», pàgines 45-65, publicació que tinc l’honor de dirigir i editar des del 2011, es pot consultar el magnífic article «L’últim forn de calç d’Oliva», que Laura Bolo i Martínez va dedicar al seu avi Alfredo Bolo.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací