Autoretrat d'una pintora

per Sebastià Carratalà

Cultura

Caterina van Hemessen, 'Autoretrat' (detall), 1548. Museu d'Art de Basilea
Caterina van Hemessen, 'Autoretrat' (detall), 1548. Museu d'Art de Basilea

Decidida a mostrar-se al món com el que és, una pintora, i a deixar constància de la seua mestria, es col·loca en posició de treball davant d’un espill i s’hi mira: amb la mà esquerra sosté una petita paleta, els pinzells i l’estapolany o aguantabraç; amb la dreta, recolzada en aquest pal rígid de fusta destinat a mantindre el pols sense haver de tocar el suport, esbossa els traços d’un rostre. I així, a partir d’aquesta posa, fa un autoretrat, el primer d’una dona en ple acte de pintar, el primer davant del cavallet i amb totes les eines. Un tipus de composició gens freqüent en aquest moment, atès que els artistes, llevat d’Albrecht Dürer, no hi exhibeixen res de la seua vida quotidiana. I quan l’acaba, el signa a la part superior, amb unes lletres clares que destaquen sobre el fons obscur: Jo, Caterina van Hemessen, mhe pintat/ 1548 /a l’edat de 20 anys.

    Caterina van Hemessen, 'Autoretrat', 1548. Museu d'Art de Basilea

Havia après l’ofici del seu pare, Jan Sanders van Hemessen, i ja feia vuit anys que la reina Maria d’Hongria, nascuda Maria d’Àustria, regent dels Països Baixos en nom del seu germà Carles V des del 1530 i important mecenes, havia sol·licitat els seus serveis. La seua trajectòria resulta molt semblant a la de Levina Teerlinc; totes dues, filles d’artistes ben considerats, es van formar a casa i van aconseguir ben prompte un important reconeixement i l’accés a la cort. El 1567, Caterina ja apareixia mencionada a Descrittione de tutti i Paesi Bassi, de Lodovico Guicciardini, i, el 1568, a la segona edició de Le Vite, de Giorgio Vasari. Amb posterioritat, el 1639, Johan van Beverwijck també s’hi referia a L’Excel·lència de les dones, un llibre que defensava la superioritat femenina en molts aspectes. Tanmateix -com han demostrat les investigadores A. Agnes Sneller i Lia van Gemerten-, en realitat, l’autor pretenia, mitjançant un estratagema subtil, que les dones romangueren a la llar, on veritablement reeixien. Així, aquest metge holandès, a la vegada que emfatitzava les capacitats intel·lectuals femenines a l’obra esmentada, en una altra, la trilogia sobre medicina publicada en el mateix període, considerava que les dones, per la seua manca de judici, havien de contraure matrimoni i no aspirar a ocupar professions d’homes.

   Caterina van Hemessen, 'Margaret de Lorraine, Duquesa  d'Alençon', ca. 1550

Totes dues, Caterina i Levina, gràcies al mecenatge reial van evitar el control dels gremis, tan contraris a acceptar l’ingrés de les joves. Sabien que eren casos excepcionals i que, sense l’ajut i la protecció dels seus progenitors, no haurien assolit l’estatus del qual gaudien, encara que posseïren millors qualitats que els seus col·legues. De fet, el rang social de Caterina es palesa en l’elegant vestit de vellut que porta, no gaire pràctic i adequat per a la tasca que està fent. Malgrat l’aparença, en aquesta obra, assenyala Craig Harbison (El espejo del artista, 2007), veiem “una imatge temptadora, alhora que contradictòria, de l’ambició d’una dona que acaba frustrada tant per la família com per la societat”, perquè, a pesar de l’exitosa carrera, poc després que el 1554 es casara amb Christian de Morien, un famós organista de la catedral d’Anvers, es retiraria definitivament per dedicar-se a les obligacions familiars. El 1555, ambdós van acompanyar Maria d’Àustria a la cort espanyola quan aquesta va decidir abandonar el càrrec de governadora dels Països Baixos. Poc després, la reina moria havent dotat Caterina de manera esplèndida al seu testament.

Jan Sanders van Hemessen i Caterina van Hemessen, 'Retaule de Tendilla', ca. 1550. Cincinnati Art Museum

De la producció d’aquesta breu carrera, es conserven una desena de retrats de persones desconegudes i algunes obres de caràcter religiós (Descans en la fugida a Egipte i Crist i la Verònica), entre les quals cal incloure, per la seua decisiva intervenció, el Retaule de Tendilla (Monestir de Santa Ana, Tendilla, Guadalajara) –en l’actualitat, al Cincinnati Art Museum-, encarregat al seu pare. Unes peces en què s’aprecia la mirada detallista, més pròpia de la pintura flamenca que de la italiana, que es recrea en les diferents textures dels objectes, en la incidència de la llum sobre les teles, els encaixos, els brocats, i en les subtils variacions, plenes de matisos, dels colors dels estris, de la pell i del fons. Una minuciosa atenció a la materialitat de les coses que “implica importants aplicacions de cara a una lectura feminista” -adverteix Whitney Chadwick- en la mesura que els escriptors sobre art de diferents períodes, des de Miquel Àngel fins a Joshua Reynolds, han identificat aquesta pràctica amb allò que és “femení” en sentit negatiu, ja que han considerat que “la concepció grandiosa està per damunt de l’observació íntima”, més “prosaica”, que “té les seues arrels en l’esfera domèstica presidida per les dones” (Mujer, arte y sociedad, 1990).

Caterina van Hemessen, _Jove tocant el virginal_, 1528. Wallraf-Richartz Museum, Colònia

A aquest àmbit privat pertany Jove tocant el virginal (1548), una altra representació femenina inusual a l’època: una noia tocant un instrument musical. Un quadre “d’interior”, perquè una escena d’aquest tipus només podia tindre lloc a l’espai familiar, l’únic on se’ls permetia desenvolupar les seues capacitats intel·lectuals. La semblança amb l’autoretrat -va vestida de la mateixa manera- podria fer pensar que també es tracta d’ella, però, tenint en compte que no ho indica en la signatura, tot apunta cap a la germana, Christina. Un altra pintura en la qual Caterina van Hemessen demostra la ferma voluntat de traure a la llum sense embuts la vàlua professional i artística de dones com ella, de proclamar la legítima ambició de trencar els límits imposats. Un límits, les fronteres de la llar, dins dels quals el seu talent també quedarà confinat finalment.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 21 d’abril del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací