José Chabás Bordehore i la grip de 1918

per Francesc Devesa i Jordà

Cultura

José Chabás Bordehore amb indumentària de doctor. Foto presa de J.L. Barona (2007)
José Chabás Bordehore amb indumentària de doctor. Foto presa de J.L. Barona (2007)

Poques ciutats, com Dénia, han estat el bressol de tres grans personalitats d’una mateixa família. Entre Roc Chabàs Llorens (1844-1912), el canonge erudit, i Juan Chabás Martí (1900-1954), el poeta de la generació del 27, hi ha un tercer membre, oncle de Juan i nebot de Roc: José Chabás Bordehore (1877-1963). Es tracta d’un personatge singular, un metge higienista que fou lluitador infatigable contra el flagel endèmic de la tuberculosi. Encara que és el menys conegut, fora dels àmbits especialitzats en la història de la ciència, la seua trajectòria és tan brillant que J. L. Barona no dubta en situar-lo com a un dels principals protagonistes de la medicina espanyola del primer terç del segle XX. Quan l’actual pandèmia ens transporta inevitablement a pestes anteriors, paga la pena recordar al metge Chabás, un dels protagonistes de la grip de fa cent anys.

Per l’octubre de 1918, la cucaracha va sacsejar amb violència tot el País Valencià, posant en evidència les minses capacitats del sistema sanitari. El consistori de la capital, desbordat per l’allau de malalts i morts, va encarregar un informe sobre l’epidèmia al Dr. José Chabás Bordehore. És difícil saber el motiu d’aquesta elecció quan dit metge no era cap de les eminències acadèmiques de la ciutat ni pertanyia als cossos sanitaris de l’administració municipal o provincial. O pot ser precisament per això. Si els qui van decidir pensaven en clau de prestigi professional, rigor científic i independència de criteris, totes aquestes eren qualitats que Chabás posseïa amb escreix. En aquell moment era un metge de reconeguda solvència clínica amb consulta al Carrer Isabel la Catòlica, dirigia la Revista de Higiene y Tuberculosis que havia fundat el 1905, una de les cinc publicacions científiques que hi havia al món sobre aquella malaltia. La seua lluita incansable contra la tuberculosi havia començat feia anys, inspirat pel seu mentor, el Dr. Francisco Moliner Nicolás a qui va ajudar en la seua tasca fundacional del sanatori de Porta Coeli, del que Chabás va ser cap clínic. Enrere quedaven congressos internacionals, representacions oficials, articles científics i batalles per la sanitat pública davant de la beneficència caritativa. Fins i tot, havien passat les preocupacions pedagògiques que el van portar a obtenir el títol de magisteri el 1909. També el matrimoni amb Amparo López Cano el 1910, el mateix any d'aquell discurs memorable, pronunciat el 9 d’octubre, en el que reclamava a l’Institut Mèdic Valencià un canvi cap a una corporació més societària, científica i valenciana. Més enrere encara hi era el seu títol de doctor per la universitat de Madrid el 1902, amb una tesi sobre tisioterapia, i la llicenciatura de medicina a València el 1900. Als seus 41 anys, potser començava a oblidar aquell temps convuls quan compaginava els estudis universitaris amb l’activisme periodístic, plasmant el seu inconformisme en articles reivindicatius a diversos diaris com El Correo de Valencia, El Mercantil Valenciano i Las Provincias. No havia perdut, però, el tarannà rebel que havia començat en els anys llunyans de l’adolescència a la seua Dénia natal, quan, amagat de son pare, enviava els seus escrits crítics a revistes locals i de Madrid.

José Chabás Bordehore amb indumentària de doctor. Foto presa de J.L. Barona (2007)

José Chabás s’enfrontava ara amb la pitjor pandèmia coneguda des de feia anys. Una malaltia de gran i ràpida difusió que sembrava la mort per tota la costa mediterrània. Es va posar ràpidament a la faena. Va recollir informació estadística de la ciutat, detallant l’evolució cronològica de la mortalitat per dies i trams d’edat. Va observar la benignitat del brot primaveral que ell mateix va passar mentre escrivia «con el enemigo en el cuerpo». Va constatar la major virulència actual així com la paradoxal major gravetat en els adults joves. A València, d’un total de 688 morts per grip durant el mes d’octubre, 254 corresponien al tram entre 16 i 30 anys. Per al mateix mes, la mortalitat global s’havia triplicat respecte a la de 1917, passant de 434 a 1.132. Un altre fenomen, digne d’anàlisi immunològic, era el d’alguns centres tancats que havien sofert la invasió primaveral però resistit perfectament, sense cap mort, el de la tardor. Tals eren els casos del Penal de S. Miquel dels Reis, de l’Asil de Beneficència, dels Xiquets de S. Vicent Ferrer i del Col·legi de Monges Jesús i Maria. Totes aquestes dades les publicava a la seua revista sota la secció La epidèmia reinante, oberta a rel de la passa. Allí donava compte també de totes les notícies d’àmbit espanyol i internacional sobre la grip. En el número d’octubre criticava les omissions i errors en la política sanitària del govern, lloant al mateix temps la darrera decisió de cridar al Dr. Ferran per reforçar als Peset, Colvée i Rincón, els prestigiosos microbiòlegs que treballaven intensament per aconseguir una vacuna. Contrari a què els metges publicaren a la premsa notícies poc rigoroses sobre l’epidèmia, no va poder eludir dir la seua en un article d’opinió al conegut diari republicà El Pueblo.

Vinyeta satírica sobre la cucaracha, publicada al diari La Correspondencia de Valencia (04-10-1918).

Immediatament després de l’epidèmia, Chabás va assumir la presidència del Col·legi de Metges de València durant un període curt però intens (febrer de 1919 a juny de 1920). Des d’allí va impulsar la Unión Sanitaria Valenciana que agrupava els col·legis de metges, farmacèutics, veterinaris, comares i practicants de la província. En els anys posteriors seguirà la seua tasca professional i científica. El 1929 publicarà La Gripe, una monografia dirigida a metges no especialistes on resumia totes les dades acumulades durant l’epidèmia i els centenars de treballs publicats en els anys posteriors. L’obra d’unes 160 pàgines tracta en 10 capítols tots els aspectes etiològics, clínics, terapèutics i preventius de l’epidèmia, sense obviar la vessant històrica i fent èmfasi en la microbiologia i la immunitat. Chabás presenta arguments a favor de la unitat causal i clínica de la malaltia que considera produïda per un sol i desconegut microbi. Reconeix que el gran problema d’aquella epidèmia és el seu desconeixement que impedeix dissenyar l'estratègia profilàctica i curativa: «Tenemos la firme, arraigada creencia de que la gripe, como cualquier otra infección, no será bien comprendida y vencida hasta que no se conozca a fondo el mecanismo de su inmunidad…». Chabás no anava gens desencaminat quan pensava que una vacuna específica podria ser l’arma eficaç per derrotar la misteriosa pesta que es resistia a l'escorcoll dels investigadors.

Durant els anys posteriors seguirà la seua activitat professional, tenint cura de la Revista de Higiene y Tuberculosis, que mantindrà fins a 1936, amb un esforç qualificat de titànic per José María López Piñero. Després de la guerra civil, els vencedors li faran pagar cara la seua adscripció política. Acusat d'afiliació socialista i d'haver acollit a sa casa l'esposa de Pablo Iglesias, va ser sotmés a un Consell de Guerra i condemnat a 3 anys i un dia de presó amb pèrdua de drets i suspensió de càrrecs. Complida la pena, es va traslladar a Barcelona el 1941, el mateix any que van afusellar al Dr. Peset. La ciència mèdica valenciana tardarà molts anys a recuperar-se d'aquella sistemàtica depuració de cervells. Al seu exili barceloní, Chabás va tenir la sort de comptar amb el suport de la família del Dr. Ferran, obrint consulta al carrer Diputació de la capital catalana. Va seguir la seua activitat científica però a un ritme molt menor, publicant treballs a les revistes Medicina Clínica i La Clínica y el Laboratorio o participant en l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i en congressos de diferents àmbits. Va morir a la ciutat comtal el mes de novembre de 1963.

Portada de la monografia La Gripe, de José Chabás Bordehore, Madrid, 1929.

Postdata

Per sort, en els darrers anys la figura de José Chabás Bordehore està eixint de l’oblit. La ciutat de València, que tant li devia, li ha dedicat un carrer i els estudis històrics permeten un apropament rigorós al personatge. Aquells que desitgen més informació, poden consultar J.L. Barona (2007): José Chabás Bordehore (1877-1963). Tuberculosis y medicina social en la Valencia del primer tercio del siglo XX, València, Consell Valencià de Cultura. També hi ha una bon resum biogràfic a Fresquet, J.L. (2017): El Instituto Médico Valenciano (1898-1930). De la catástrofe del 98 a la segunda república, València, Universitat de València, Instituto Médico Valenciano. A la xarxa, es pot trobar una ressenya biogràfica des de la perspectiva de la Real Academia de la Historia, signada per Consuelo Chabás Bergón. Finalment, per a la relació de José Chabás amb la grip de 1918, és ineludible el treball, ja clàssic, de Martínez, M. (1999): València al límit. La ciutat davant l'epidèmia de grip de 1918. Simat de Valldigna, La Xara.

Agraïment

He d'agrair a l'amic Josep A. Gisbert, arqueòleg de Dénia, la seua incitació a apropar-me a José Chabás Bordehore, personatge amb el que havia contactat fa dos anys a rel d'un modest estudi que A. Arlandis i jo vam dur a terme sobre la grip de 1918 a Oliva (Cabdells 16, 2018, pp. 57-167). Una primera entrega d'aquesta aproximació al personatge, més centrada en la biografia, ha estat publicada a Canfali, Marina Alta.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací