Una història familiar: 'El barri de la Plata', de Julià Guillamon

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Lourdes Toledo

La Veu dels Llibres

Julià Guillamon
Julià Guillamon

Tot just el mateix dissabte que tot es va aturar pel Coronavirus, hauria d’haver entrevistat Julià Guillamon a Morella. Esperava el dia amb deler per les ganes que tenia de conèixer-lo i parlar amb ell de llibres, entrevistes i crítica literària. Com tantes altres coses, la trobada va ser ajornada.

Mentrestant, mentre arriba i no arriba el dia, pose els ulls de nou en la seua astúcia literària, l’astúcia amb què ha escrit El barri de la Plata. Un llibre que ho és tot i res en exclusivitat, com ocorre sovint amb els millors llibres, els inclassificables. Una mena de novel·la, sense ficció, escrita des de les entranyes, però amb seny, delicadesa i serenitat perquè sobre certes coses és impossible escriure en calent. I sovint ens cal temps, i la perspectiva que aquest ens regala, és a dir, la distància mínima, que no fredor, però sí una mena de termòstat que pot ajudar a regular la temperatura de l’escriptura per tal de no deixar que el dolor, la ràbia i la frustració ho espatllen tot.

Em venen a la memòria ara altres relats familiars literaris: Lèxic familiar de Natalia Ginzburg, A Walker in New York d’Alfred Kazin, Parla memòria, de Vladimir Nobokov, Vincles ferotges de Vivian Gornick. Aquestes històries –n’hi ha moltes més, però en cite les que han deixat en mi una petjada extraordinària– són joies literàries, finestres obertes als interiors, a intimitats i complicitats, però sobretot són retrats de vida i d’una època, trenats amb ritme, poesia, realitat i realisme, amb coratge, i molta memòria, evidentment.

L'Avenç (2018)

Així són també aquestes cròniques familiars de Julià Guillamon, escrites amb una intensitat i una honestedat poc habituals –com ha assenyalat Gustau Muñoz–. Un relat valent, sense retrets ni recança, sinó amb una mirada serena, respectuosa i plena d’estima envers la família, malgrat tot, i en particular, envers un pare no sempre coherent ni responsable.

El barri de la Plata és la crònica d’un temps de fragilitat econòmica i social que duia inclosos esforç i sacrificis. Un retrat de persones i personatges, d’ambients, de tensions, de misèries i d’enginys domèstics, com ara les bombones de butà que feien de peses al gimnàs improvisat de la galeria d’un piset modest. Records ubicats sobre escenaris vívids, anècdotes divertidíssimes, d’altres doloroses, i fins i tot algunes un xic patètiques.

Al bell mig del relat, un Julià Guillamon que arrapa la memòria i flirteja amb els límits de la ficció. També ho van fer i ho fan Truman Capote, Valeria Luiselli, Lucia Berlin i tants altres. Autors d’una literatura sublim a partir de la quotidianitat familiar, les veritats i les mentides que ens conten i ens contem, els drames socials i polítics col·lectius i individuals, l’esdevenir d’un barri, d’una ciutat, les anades i vingudes al mig de les transformacions urbanes, la gent als carrers; tot és matèria literària –de memòria novel·lada– si se sap contar. I Guillamon ho sap fer.

Entre la Rambla del Poblenou, el cementeri i les vies del tren, era el veïnat dels valencians de Barcelona: una illa enmig de fàbriques i tallers on van arrelar els emigrants.

L’escriptura esmolada de Guillamon eleva aquí la vivència personal i transcendeix el jo –ja ho va fer en Travessant la riera, aquells articles plens d’amor, esperança i paraules d’encoratjament que va escriure durant el coma de la seua dona– i ens sacseja de nou amb El barri de la Plata, com si, nosaltres, lectors i lectores, fórem els grans d’arròs d’una maraca que acompanya aquesta cúmbia familiar dels Guillamon-Mota.

Aquell barri, entre la Rambla del Poblenou, el cementeri i les vies del tren, era el veïnat dels valencians de Barcelona: una illa enmig de fàbriques i tallers on van arrelar els emigrants i van veure créixer ja una segona generació. Per allà transiten els episodis familiars de Julià amarats de records, de referents literaris i artístics, de fets reals, de testimoni documental, de tot allò que feia època: la roba, el primers electrodomèstics, la música, el llibres, amb una excel·lent selecció de material gràfic i una documentació periodística que mosta les mixtures de la Barcelona dels seixanta, setanta i vuitanta, una societat en una metamorfosi lenta i dolorosa.

La remor dels veïns, l’aigua que s’escola per les goteres, les persianes del comerços que pugen i baixen, alguns que baixen per sempre, el dringar dels gots dels bars.

El barri de la Plata és tot això, i a més, una biografia a l’ombra d’una epopeia familiar on Julià recorre la infantesa i la joventut fins a la pròxima parada: la maduresa. Un relat curull de detalls i testimoni històric perquè on no arriba la memòria arriben els arxius, i Guillamon és home d’hemeroteca, de recerca de document gràfic i sonor. I dic sonor perquè El barri de la Plata té sonoritat, una veu pròpia que fa vibrar moltes veus. I mentre el llegim hi sentim la remor dels veïns, l’aigua que s’escola per les goteres, les persianes del comerços que pugen i baixen, alguns que baixen per sempre, el dringar dels gots dels bars. Les converses, el silencis, tot sona en aquest relat i llegir-lo és com veure’n una pel·lícula encara no filmada.

Aquesta història és un homenatge a la supervivència emocional i familiar quotidiana, a l’odissea que és viure dia rere dia davant de les adversitats i els imprevistos. «Josep Pla va dir un cop que no s'havia escrit encara un drama sobre una família bilingüe.» Doncs aquí el tenim. Un drama capaç de commoure’ns i fins i tot fer-nos riure, un drama que brolla de la vida i fa brollar la vida.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací