La resistència fabuladora de Xavier de Maistre: 'Viatge al voltant de la meua cambra'

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Mireia Ferrando Simón

La Veu dels Llibres

Xavier de Maistre
Xavier de Maistre | Gravat de Cyprien Jacquemin

Ha vingut la realitat i ens ha agafat a contrapeu. Ha vingut i ens ha fet conviure amb xifres que astoren i línies que creixen i imatges que fan venir el pes al pit. Ens ha recordat que vivim caminant sobre cordes fluixes i ens ha engaltat, radicalment i abrupta, paraules com ara pandèmia, quarantena o confinament, com dient: preneu-les, assumiu-les, totes vostres. No ens caldrà que mestres ni diccionaris ens les expliquen.

El seu valor rau sobretot en el fet d’entreobrir el camí de la ficció autobiogràfica, el diari íntim i l’assaig narratiu des d’una concepció profundament moderna.

Mentrestant, enfront de l’emergència sanitària i social, la urgència de fer nostra la novetat total, d’assumir la crisi que tenim i que vindrà, ací i arreu. Frívol o no, recórrer a llibres en aquest moment i parlar-ne pot ser, per a alguna gent, un bon exercici d’evasió. Llegir el Viatge al voltant de la meua cambra, de Xavier de Maistre, descobert el tercer dia de la quarantena pròpia gràcies a una successió de casualitats –o qui sap què–, no acaba de ser ben bé un exercici d’evasió per als lectors, però és, si més no, un entreteniment curiós ateses les circumstàncies, perquè es tracta del testimoni d’un confinat, l’autor, en una cambra durant quaranta-dos dies.

Salvant totes les distàncies amb la situació actual, que en són moltes –començant pel fet que De Maistre, noble i oficial savoià del segle XVIII, es troba, en realitat, sota arrest domiciliari per haver-se implicat en un duel–, ara resulta difícil no abocar-s’hi mirant de trobar-hi algun paral·lelisme amb el nostre estat present. Es tracta d’una perspectiva de lectura una mica esbiaixada –així és el nostre ego–, però que no és incompatible amb apreciar el valor literari d’una obra escrita el 1790 i que, discreta, ha superat el pas del temps. Per a Antoni Martí Monterde, autor de l’estudi introductori d’aquesta edició, el seu valor rau sobretot en el fet d’entreobrir el camí de la ficció autobiogràfica, el diari íntim i l’assaig narratiu des d’una concepció profundament moderna.

Relatar el confinament com una aventura; aventura de l’esperit, la imaginació i la intel·ligència: “He empès i dut a terme un viatge de quaranta-dos dies al voltant de la meua cambra.

Al llarg dels quaranta-dos capítols breus, De Maistre aconsegueix relatar el confinament com una aventura; aventura de l’esperit, la imaginació i la intel·ligència: “He empès i dut a terme un viatge de quaranta-dos dies al voltant de la meua cambra. Les interessants observacions que he fet i el plaer continu que he experimentat al llarg del camí em feien desitjar fer-lo públic; la certitud d’ésser útil m’hi ha decidit. El meu cor experimenta una satisfacció inexpressable quan pense en el nombre infinit de dissortats als quals oferesc un remei segur contra l’avorriment i un alleujament dels mals que pateixen.”

El narrador, arrupit dins un vestit de viatger i lliurat per complet a la força evocadora dels objectes, se sobreposa a la privació de llibertat, a la solitud, desbordant les trenta-sis passes de contorn que fa la cambra i que, ens confessa, recorre sense mètode: al llarg, a l’ample, diagonalment, fent ziga-zagues i explorant, en definitiva, totes les regles possibles de la geometria. Redescobreix la novetat de cada cosa –“La meua cambra em semblava prodigiosament embellida. Quin luxe inútil! Sis cadires! Dues taules! Un escriptori! Un mirall! Quina ostentació!”– i reflexiona sobre el sentit de cada objecte –la butaca, els quadres o el llit que, per exemple, “és un bressol guarnit amb flors; és el tron de l’amor; és un sepulcre”–, amb advertències incloses: “que no em retreguen que sóc prolix en els detalls, és l’estil dels viatgers”.

Publicacions de la Universitat de València (2006)

Però un viatger que recorre un paisatge tancat, que només pot ser desbordat amb la memòria o la imaginació, no pot mantenir inalterable l’estat anímic. La seua serenitat entusiasta deriva per moments en el desconsol per la pèrdua d’un amic, en l’emoció pel record, en el riure reservat i el plor inquiet. A més a més, el narrador reconeix que tot el que escriu pot semblar un cúmul de pensaments embastats. Ho sembla, en efecte, perquè el seu joguineig amb els objectes deriva ara i adés en reflexions sobre l’amor, la soledat, l’amistat, la literatura, la diversió, la natura o el pas del temps i, més encara, en digressions metafísiques d’eco platònic.

El relat dels darrers moments de confinament s’accelera. De Maistre opta per la concisió i per la provocació més directa. De fet, condensa en una pregunta la dimensió del seu missatge: “Era, doncs, per castigar-me que m’havien relegat dins de la meua cambra?”. Al remat, l’autor resol amb nota el dilema pascalià tan suat aquests dies. Qui sap si, d’ací un temps, poc o molt, nosaltres, que ja pensàvem que l’aire era gris i que els pardalets estaven afònics, podrem dir el mateix.

Per cert, que el Viatge al voltant de la meua cambra forma part de “Breviaris”, una col·lecció que, a més de ser agradable estèticament, ha fet un esforç lloable per recuperar petits textos de l’àmbit del pensament, tant clàssics com poc coneguts. Llàstima, però, que a la vista del catàleg, fa la impressió que el pensament, l’estudi del pensament i la traducció del pensament és cosa d’homes.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací