'El temps de cada cosa', de Raquel Ricart​​​​​​​

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Isabel Canet

La Veu dels Llibres

Raquel Ricart
Raquel Ricart | Wikipedia

«Per a cada cosa hi ha un moment, i un temps per a tot sota el cel». Aquest fragment de l’Eclesiastès és, sens dubte, un dels textos bíblics més coneguts per la profunditat i bellesa del seu missatge. L’escriptora Raquel Ricart l’ha emprat per a intitular la seua novel·la El temps de cada cosa, que va guanyar el premi “El lector de l’Odissea” de 2014 i que ha estat reeditada per l’editorial Balandra la passada tardor.

Novel·la coral de veus que estoven l’oïda, alhora que encongeixen el cor, per l’emoció amb què narren les històries.

Aquests versicles són una metàfora de la vida. Davant d’una existència incomprensible, amb la sola certesa de la mort, és la confiança que tot s’esdevindrà al seu temps allò que evita el caos i possibilita l’esperança. La novel·la de Raquel Ricart parteix d’aquest concepte de l’existència com a fet múltiple, variat, incomprensible en la brutalitat, la violència o el dolor, però de llums ordenades entre els espais de fosca, i amb ell crea el microcosmos familiar de tres generacions de dones valencianes de la segona meitat del segle XX. Es tracta d’una novel·la coral de veus que estoven l’oïda, alhora que encongeixen el cor, per l’emoció amb què narren les històries. En aquesta diversitat bigarrada de veus rau, en gran mesura, la capacitat del text per seduir el lector i arrossegar-lo, amb un ritme viu i constant, cap a les darreres pàgines, allà on l’alè, entretallat durant tota la lectura, esdevé una llarga exhalació final.

Veus que tracen quotidianitats amargues amb un esperit de dignitat que les redimeix. Veus amarades de melangia pels desitjos truncats quan tracten d’abastar la promesa del futur. Veus que provoquen glopades d’emoció. Aquesta és una novel·la que ens remou per dins allà on ens sentim vulnerables.

Personatges femenins, entranyables en la manera com s’enfronten a la desgràcia, tenen aquella resignació antiga i aquell esperit de sacrifici de les generacions que ens han precedit.

Cal reconèixer que si l’experiència lectora resulta gratificant en part es deu a la troballa d’un món literari d’una familiaritat entendridora. Els escenaris són els d’Amèrica, però també els de València, la Malva-rosa, Benimaclet o un poble valencià que pot ser el nostre. Ara bé, la complicitat no s’estableix únicament mitjançant els escenaris, sinó, sobretot, amb els ambients domèstics i la mentalitat dels personatges, que qualsevol persona d’una certa edat sabrà reconèixer per la seua versemblança. El retrat de la societat valenciana és fidedigne. Els personatges femenins, entranyables en la manera com s’enfronten a la desgràcia, tenen aquella resignació antiga i aquell esperit de sacrifici de les generacions que ens han precedit. Dones per a les quals la conservació de la família ho era tot, i que, amb el cor trencat, bolcaven els sentiments en tenir cura dels fills i de la casa. Maria, Elvira, Roser, Carmeta. Dones contradictòries que es debaten entre els seus anhels i les obligacions familiars amb una incòmoda acceptació del paper que la societat els atorga. Com a complement, els personatges masculins són absents o criatures ferides, necessitats de les dones per assolir la catarsi que els permetrà tirar endavant la vida trencada.

El tema de la pèrdua i de la necessitat de superar-la recorre com una columna vertebral tot el llibre. La mort que separa marit i muller; l’abandó de l’home femeller que escampa inconscientment la seua llavor i se’n va a fer fortuna a Amèrica; la fugida constant d’una jove que, després de sofrir abusos sexuals del pare, no aconsegueix trobar estabilitat emocional; l’amor entre pare i fill segat abruptament i les seues terribles conseqüències; la por de no tenir ningú que ens vulga; el dolor del rebuig i de la passió frustrada i de la identitat dubtosa, és a dir, el dolor de viure.

Editorial Balandra (2019)

Una riquesa temàtica que sols es podia aconseguir des d’una sòlida estructura narrativa, composta peça a peça i recolzada en una gran potència expressiva. Un estil que flueix en la diversitat de registres ben definits, construïts amb una llengua suggestiva capaç de crear imatges evocadores:

«S’hi dorm tan bé, Toni, sota els grans plecs dels dracs! Sota la pell de color cendra hi ha el foc incombustible, el vermell de la brasa. A vegades jo besava aquells plecs, d’un en un».

La mateixa llengua que esdevé autèntica i sentida en apropar-se a l’oralitat:

«Al meu Miquel, se li morí la dona, i el meu Tomàs, el meu Tomàs és una pena fonda, un pessic seguit seguit en el cor, perquè vaig enviar-lo lluny i el vaig perdre, i si fos ara no ho faria, ja t’ho dic, per molt que li agradàs l’estudi no l’enviaria lluny com vaig fer».

El temps de cada cosa és literatura per a llegir amb calma i després rellegir, tot aturant-nos en els petits detalls a fi d’extraure’n el bo i millor del text i gaudir del to poètic que flueix harmoniosament en molts passatges del llibre.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací