La incertesa de la recaiguda

per Nefertiti

Societat

La incertesa de la recaiguda
La incertesa de la recaiguda

Moltes vegades em pregunten si ja estic curada, si ja estat tot com abans i si ja no tinc por de tornar a caure. La resposta curta per a les preguntes és no, no i de vegades.

Al punt en què es troba la meua vida, pense que jo, com a cas particular, mai estaré curada del tot. Si és que és viable parlar de cura a un Estat on la preocupació per els pacients mentals o de Trastorns de la Conducta Alimentaria és més ben poca i els recursos són, sobretot a l’últim cas, inexistents. Diuen que som els grans oblidats de la Sanitat Pública. I si sols fora això...

Per a ser sincers, la por que sent no és per a la recaiguda. Més bé, és l’estigma social el que em provoca el terror a reconèixer que jo vaig voler ser (i de vegades encara vull ser-ho) com Ana i Mia i totes les malalties mentals que elles comporten.

La lluita contra els monstres no acaba quan et donen d’alta definitiva i et diuen amb un somriure: “Enhorabona, ho has aconseguit. Ets molt valenta”. En eixe moment, per a mi comença un compte enrere per a contestar a la pregunta de quan tornaré a caure, si passarà més temps que l’última vegada, o si, per fi, ja no estaré tan perduda quan torne a vindre el fantasma de la malaltia.

Ja sé detectar molts dels símptomes que preveuen a Ana, però sempre em sent tan perduda, tan incompresa i tan avergonyida, que sempre intente fer callar les veus que l’anorèxia m’envia. Irremeiablement, la depressió i l’ansietat sempre l’acompanyen.

No sé posar en paraules el que se sent quan s’aproxima la recaiguda. És una sensació que mai li desitge a ningú. La por, la culpa, els plors d’amagat. Sentir-te el pitjor ésser sobre la Terra. La imatge distorsionada de l’espill, que havies aconseguit mantenir ben lluny, comença a veure’s més nítida que mai. I en cada recaiguda és pitjor.

Moltes vegades, mon pare (que té el cel guanyat per estar sempre sofrint, inclòs més que jo, aquesta merda junt a mi) m’ha preguntat si en cada recaiguda sent el mateix que la primera vegada. La resposta sempre és la mateixa: NO. Cada recaiguda fa que em senta encara més perduda que en l’anterior, ja que, malgrat saber dintre meu tot el que va a passar, no puc entendre el per què tenint ja recursos per a reconèixer i poder posar-li remei, torne a caure.

És tant gran el sentiment de soledat, incomprensió, ràbia i impotència, que pràcticament em resulta impossible lluitar contra la malaltia fins que estic ben a dins.

Soledat per no poder expressar-me bé i no tenir algú adequat que m’ajude a eixir del meu propi aïllament. Incomprensió perquè tots entenen que un alcohol s’emborratxe però no que algú deixe de menjar “perquè vol” i no entén que és una malaltia com l’alcoholisme. Ràbia perquè no les malalties mentals no reben l’atenció que deurien i s’estigmatitzen als mitjans de comunicació. Impotència perquè per molt que lluite sent que mai eixiré guanyadora i ningú vol posar fi a aquests mals.

Moltes vegades, recorrent el camí obscur ple de pedres cap a la llum i la llibertat, mentre les racions de menjar són cada vegada més menudes, pense en agafar el camí fàcil i curt i acabar per sempre aquest malson. Després pense que la meua experiència pot ajudar o servir per a què comencen a canviar les coses i comencen a tractar aquesta malaltia amb l’atenció que es mereix.

És aleshores, quan agafe més forces per seguir endavant i eixir-me’n victoriosa, per un temps que cada vegada és més llarg.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací