La moneda local: els diners de la necessitat

per Jordi Vilaplana Climent, Virgilio Colomina Francés

Societat

La moneda local: els diners de la necessitat
La moneda local: els diners de la necessitat

A la finalització de la desgraciada Guerra Civil espanyola (18 de juliol de 936 – 1 d'abril de 1939), el nou règim va obligar als qui posseïen diner republicà a entregar-lo per al seu posterior canvi per diner de nou curs, emés pel govern dels vencedors.

Podem llegir textualment una proclama del Banc d'Espanya (Sucursal d'Alcoi):

«Terminado el plazo para el canje de billetes puestos en circulación con anterioridad al 18 de Julio de 1936, se abre otro de treinta días, a partir del treinta del corriente para la entrega, por los tenedores, del papel moneda puesto en curso por el enemigo, que abarca: Los billetes del Banco de España puestos en circulación después del 18 de julio de 1936; los certificados de plata; los llamados “talones especiales” y el papel moneda del Tesoro. De las referidas entregas se dará resguardo.

La tenencia de los antedichos signos fiduciarios, transcurrido el mencionado plazo de los treinta días, constituye acto de contrabando, que será juzgado y sancionado conforme a la legislación en la materia.

La entrega por los que residan en esta demarcación será hecha: en el Banco de España o en las oficinas de la Banca privada. Donde no hubiera Bancos, las entregas se harán en los Ayuntamientos. De toda entrega se dará resguardo por la oficina receptora, que servirá para justificar el interesado haber cumplido la obligación que le impone la ley vigente.

Los signos fiduciarios serán recogidos: por la Autoridad Militar si se trata de prisioneros y por funcionarios de Aduanas para los que penetran por frontera o puertos.»

A pesar que s'entregaven comprovants a la gent amb número de referència, la qual cosa hem pogut llegir en el ban del Banc d'Espanya, hem pogut conéixer que, encara hui, 370  famílies espanyoles reclamen al govern les quantitats corresponents als diners que van entregar i que ascendixen a 9.500.000€ (5.800.000 pessetes de llavors, el valor de les quals caldria multiplicar per 234).

La lectura d'esta notícia ens retrotrau al tema de les diferents emissions de moneda. En una Espanya totalment fraccionada encara dins dels mateixos bàndols litigants, pareix que qualsevol estava capacitat col·lectivament o individual per a emetre la seua pròpia moneda, des del mateix Govern Central (el legal i el sublevat) fins a governs municipals, sindicats, associacions o inclús fins a particulars.

Tot comença quan, en l'esclat del conflicte, algunes persones que posseïxen monedes d'or, plata o coure, les amaguen, arribant inclús a soterrar-les o fins i tot a emparedar-les, conscients del seu valor no com a diners sinó pel material de què estan fetes. Esta mesura està en clara contradicció amb el requeriment (Decret de 13 d'Octubre de 1936) del Govern de la República Espanyola. Recordem que precisament estes monedes es corresponien al diners fraccionaris: monedes de plata de 5 pessetes, 2 pessetes, 1 pesseta i 50 cèntims; monedes de níquel de 25 cèntims (el quinzet), i monedes de coure de 10 (el xavo) i 5 cèntims (la perra). En eixe decret es contemplava el canvi d'eixes monedes per valors de 5 i 10 pessetes, així com el de 25 pessetes, que s'estava començant a emetre des de la Fábrica de Moneda y Timbre de Madrid.

L'avanç de l'exèrcit rebel va fer que la dita Fàbrica es traslladara cap a València (l'anomenada Factoria B va ser destinada a encunyar bitllets), Castelló (allí la Factoria C s'encarregava de produir monedes de coure, ferro i llautó) i posteriorment a Aspe (allí concretament s'encunyaven els xicotets valors que es corresponien a 5, 25 i 50 cèntims, així com la pesseta, i es va convertir en l'últim enclavament de la Fábrica de Monedas y Billetes de la República Espanyola). Però esta emissió legal era insuficient per a abastir el mercat del suficient menut. D'altra banda, el bàndol sublevat, al novembre de 1936, decreta la no validesa dels bitllets emesos després del 18 de juliol de 1936 i decidixen estampillar amb un encuny en sec tots els bitllets posats en circulació abans d'eixa data. El govern rebel comença a emetre la seua pròpia moneda d'1 pesseta amb què pretenia substituir  la pesseta republicana i al mateix temps posa en circulació 60 milions de monedes de níquel de 25 cèntims amb la simbologia del jou i les fletxes, el que conduïx a la desconnexió total dels sistemes monetaris de Burgos i Madrid.

Tot això conduïx a una situació monetària caòtica que incidix, com ja hem comentat, bàsicament en la moneda de xicotet valor –la que podem denominar fraccionària o moneda de la necessitat– amb la qual cosa les xicotetes transaccions comercials del dia a dia són pràcticament inviables perquè no disposen, els comerciants, del canvi necessari. Així doncs, els Ajuntaments, les Cooperatives, els Sindicats i els comerciants –grans i xicotets– tenen l'excusa perfecta per a l'emissió de bitllets, monedes o vals (encara que de baix valor) que els permeta el canvi de la compra –venda diària de productes de primera necessitat. A més, en la Zona que roman lleial al Govern de la República, va acréixer la inflació, ja que els diners que quedaven inutilitzats en els territoris que anaven caient en poder dels rebels acudien a la zona republicana.

La situació era insostenible i així, en els nostres pobles i ciutats, són bàsicament els Ajuntaments (Consells Municipals) els que, al maig o juny de 1937 (segons quins pobles), es disposen a emetre vals, segells, tiquets, bons i inclús s'utilitzaven mercaderies bàsiques com a moneda de canvi. D'ací a l'aparició d'una espècie de bitllets de 2 i 1 pessetes, 50, 25 i 10 cèntims que lògicament són il·legals, però admesos, a l'espera que el Govern done una solució. Encara impera certa lògica, el que fa que la circulació d'eixos “bitllets” se circumscriga a l'àmbit local (si exceptuem la relació entre els pobles d’Alcoi i Cocentaina).

Darrere d'eixa emissió estaven bàsicament els Ajuntaments (a Alcoi els obrers de la metal·lúrgia Rodes cobraren, primer amb diners republicans i posteriorment amb bonos que imprimia l’Ajuntament de la ciutat) el que li donava certa aparença de legalitat i de consistència al valor d'eixos bitllets com a diners, encara que és de destacar que en una localitat tan important com Muro foren els comerciants més destacats de la localitat els que emeteren i avalaren l'emissió davant de la inhibició de l'Ajuntament.

En els bitllets de Muro es podia llegir: un número de referència i «el comercio de esta localidad entregará al portador en especie o metálico la cantitad de…».

En la resta de pobles, encara amb una població sensiblement inferior a la de Muro, els Ajuntaments posen en circulació diners fraccionaris pel que el caos monetari és total i el nombre de bitllets diferents aconseguix un nombre molt elevat.

En Alfarara, un xicotet poble situat al peu de la serra de Mariola, en la comarca del Comtat i amb tan sols uns 400 habitants, el Consell Municipal presidit per l'alcalde, el senyor Juan Bautista Beneyto Casanova, conegut pels seus veïns com Batiste, persona que va aconseguir sobreviure a la Guerra Civil, davant de la necessitat i igual que en altres xicotetes poblacions emet per un import  total de 2000 pessetes, paper moneda fraccionària i així, a principis de l'estiu de 1937, posa en circulació tres tipus de bitllets:

-En paper de color blau, el d'1 pesseta.

-En paper de color marró, el de 50 cèntims.

-En paper de color roig, el de 25 cèntims.

Són bitllets sense cap tipus d'ornament, no hi ha emblemes, però sí que cada bitllet porta un número de referència i l'aval del Consell Municipal figura al dors en forma d'un segell ovalat de color negre.

Amb este peculiar sistema monetari s'arriba fins principis de 1938, quan el Govern de la República es decidix a intervindre i per mitjà d'un Decret de 6 de Gener, prohibix la circulació d'estes monedes o vals.

El Governador Civil d'Alacant dicta una Orde (que es publica en el Butlletí Oficial de la Província de 25 de Febrer de 1938) que diu textualment:

«Por la presente se advierte a todos los señores alcaldes de esta provincia, lo mismo que a todas las autoridades y agentes de la misma, dependientes de mi mando, la obligación que tienen de prohibir y perseguir con toda energía, cualquier intento de expedición de papel moneda, pues solamente el Estado tiene facultades para tales emisiones, debiendo denunciar a este Gobierno toda infracción de la presente Orden.»

La victòria del bàndol rebel acabaria amb la 2a República Espanyola i tots els diners encunyats amb posterioritat al 18 de juliol de 1936 quedarien sense cap validesa, per mitjà de bans com el que hem utilitzat per a obrir este xicotet article i successives reclamacions –via telegrames– es van marcar terminis per a la seua entrega en el Banc d'Espanya o oficines de la Banca privada i posterior canvi. Sembla que, a dia de hui, 370 famílies encara reclamen uns diners que van entregar.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací