Intel·ligència

per Sebastià Carratalà

Cultura

Sofonisba Anguissola, 'Autoretrat' (detall), 1556
Sofonisba Anguissola, 'Autoretrat' (detall), 1556

A punt d’aplicar les últimes pinzellades al retrat, el pintor es gira i ens mira; també ho fa, amb un esguard net i intens, la jove del llenç, una presència contundent, poderosa, tant per la grandària com per la posició, una mica més elevada. Podríem dir que ell, de manera discreta, s’ha apartat a un lateral per tal que la vegem bé, només una línia diagonal formada pel braç i l’estapolany s’interposa entre nosaltres i el quadre, i ha deixat que siga la figura que està acabant de dur a terme la que ens interpel·le, la que ens demane el parer sobre el que veiem. Perquè, malgrat les aparences, en aquesta obra l’artista i la model tenen els papers canviats. En realitat, és ella qui ha pintat Bernardino Campi, el seu mestre, pintant a la vegada la seua imatge. I en aquest joc visual, la concepció pictòrica de l’autora, Sofonisba Anguissola, es mostra esplendorosa quant a l’execució i atrevida quant a les convencions establertes.

Sofonisba Anguissola, 'Bernardino Campi pintant Sofonisba Anguissola', ca. 1550. Oli sobre llenç. Pinacoteca Nacional, Siena

Durant el Renaixement, l’art era considerat una activitat pública, masculina per tant, i la dona només hi tenia cabuda com a objecte de contemplació, atès que, sota la influència neoplatònica, la bellesa s’associava a la feminitat idealitzada. Anguissola, però, va complicar la relació, ja que en aquest treball, per exemple, va assumir, alhora, el rol de subjecte actiu i el d’objecte passiu. A més, la importància dels caps i de les mans, que destaquen sobre el fons i les robes, palesa l’estreta vinculació que per a ella existia entre l’intel·lecte i la destresa manual. Amb tot, per edat i per sexe, “no podia emprar la pintura com a metàfora de la bellesa assequible sense trencar el compromís social que feia possible la seua vida d’artista”, adverteix Whitney Chadwick (Mujer, arte y sociedad, 1990). Per això en el primers autoretrats, a banda d’exhibir les seues capacitats en les matèries en què les joves de la cort havien d’estar preparades –en lletres, en música i en pintura-, prova de ressaltar les virtuts pròpies del model imposat: la modèstia, la castedat, l’obediència, la paciència i la pietat, entre altres.

Sofonisba Anguissola, 'Lucia, Minerva i Europa Anguissola jugant als escacs', 1555. Oli sobre llenç. Muzeum Narodowe, Poznan, Polònia

Nascuda a Cremona el 1523, la seua formació no va seguir el camí de les artistes flamenques coetànies Levina Teerlinc i Caterina van Hemessen, instruïdes als tallers paterns. Sofonisba, pertanyent a una família de la baixa noblesa genovesa, va accedir a l’educació gràcies a les possibilitats que oferia a les dones d’aquests estaments la difusió de les idees renaixentistes. Als catorze anys va ser enviada, junt amb la seua germana Elena, a estudiar pintura amb Bernardino Campi a fi que completara els coneixements que, d’acord amb els principis humanistes, havia de posseir. Ella mateixa n’ensenyaria posteriorment a les germanes petites Lucia i Europa. El 1568, quasi una dècada després que executara Bernardino Campi pintant Sofonisba Anguissola, quan ja havia fet part de la seua carrera a la cort espanyola de Felip II, a Madrid, Giorgio Vasari la va incloure (igual que a Van Hemessen) en la segona edició de Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori: “Sofonisba, filla de misser Amilcare Anguissola, ha mostrat més aplicació i gràcia que qualsevol altra dona del nostre temps en les coses del dibuix, ja que no sols ha sabut dibuixar, pintar i retratar del natural, així com copiar obres d’altri de manera excel·lent, sinó que ha creat per ella mateixa pintures magnífiques i molt belles”. No obstant això, Vasari i altres escriptors consideraven Sofonisba i les seues germanes prodigis de la naturalesa més que no pas veritables artistes.

Sofonisba Anguissola, 'Anna d'Àustria' (quarta esposa de Felip II), 1573. Oli sobre llenç. Museo del Prado, Madrid

Així, per exemple, el també pintor Francesco Salviati, en una carta dirigida a Campi es refereix a ella com “la bella pintora de Cremona, la teua creació”, el treball de la qual és producte de “la teua meravellosa intel·ligència”. Perquè llavors no es concebia que aquesta facultat habitara en un cos femení. Però, i ara? Tot i els avanços, el 2017, l’escriptora nord-americana Siri Hustvedt, de visita a Barcelona per participar en la festa de Sant Jordi i presentar La dona que mira els homes que miren a les dones, un assaig en què explica que un home intel·lectual és percebut d’una manera diferent que una dona intel·lectual, afirmava en una entrevista concedida a Jordi Nopca: “Als homes no se’ls castiga per tenir grans conviccions. Ni tampoc si són capaços d’elaborar un discurs impecable o de saber moltes coses. Una dona intel·lectual ha d’estar preparada: se l’atacarà i castigarà”. Després d’uns quants segles de lluita, encara hi ha camí a recórrer per assolir la igualtat.

 

[Article publicat a Diari La Veu el 28 d’abril del 2017]

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací