Mamaaaaaa

per Marian Díez Picó

Societat

Mamaaaaaa
Mamaaaaaa

En aquest precís moment estic en condicions d’afirmar que sé el que és estar en la glòria. No vull despertar enveges, però acabe de venir d’allí. Hi havia una copeta de vi, un llibre de Marguerite Duras i una cosa que ja no recordava: silenci. Després de cinquanta-cinc dies amb els meus dos fills adossats dia i nit, han tingut a bé eixir a passejar una hora amb son pare. Una hora per a mi soles! Sola en casa, com el títol d’aquella pel·lícula, només que no per un descuit, sinó més bé per un desig. El desig de recuperar encara que siga mínimament el meu espai. Crec que m’ho he guanyat. Bé, si soc sincera, crec que m’he guanyat, fins i tot, un carrer, una plaça, una rotonda o una escultura eqüestre en la plaça del poble.

Una hora sense sentir que algú em reclama amb eixe “mama” que crec que se m’ha quedat incrustat en l’oïda de per vida. Despús-ahir vaig tractar de fer un recompte de les voltes que es pronunciava la paraula en qüestió a casa. A la mitja hora de començar l’experiment vaig haver de desistir. “Mama, em puc posar esta samarreta?”, “mama, no vull llet”, “mama, què dinem hui?” -pregunta que arriba als dos minuts d’obrir l’ull i que mai entendré. D’on vindrà eixa necessitat imperiosa de tenir organitzar tot el sant dia des de bon matí? -, “mama, com és 879 en números romans?”- que així en dejú s’apalanca la veritat -, “mama, m’has imprès els deures d’anglès”, “mama, m’expliques el pretèrit perfet?” - mentre no arribe als pronoms febles encara puc quedar bé-, “mama, li passes els deures de castellà a la mestra?”, mama, em deixes el mòbil per passar-li els deures a la de biologia?”, “mama, puc menjar-me una galeta de Príncipe?”, “mama, s’han acabat els cereals!”, “mama, hui puc gitar-me en tu?”, “mama, si fas ioga amb mi, tinc punt extra en educació física”- bé, en realitat és si ho fa amb qualsevol membre de la família, però eixa part l’obvia-, “mama no em queda pintura magenta”, “mama, t’he contat el que he somiat?”, “mama, me fa mal el genoll”, “mama vull un gos”… I la mama està com l’esperit sant, en totes parts i a totes hores, però aparcant projectes i possibilitats perquè al contrari que a l’esperit sant, l’ansietat la supera.

Revisar les fotos del mòbil i veure quina part d’aquest confinament m’he dedicat a mi i quina a ells és continuar incidint en la ferida. A saber, vam començar fent una falla a casa, però també hem fet 72 cabanyes al saló, terrassa i dormitoris, hem versionat temes d’Eurovisió amb coreografia i vestuari inclosos, hem recreat programes televisius, hem cuinat pastes de tota classe, he compartit hores de treball amb sessions de classe virtuals, he compaginat hores de planxa amb la confecció de murals sobre el part natural i part per cesària, hem pintat aquarel·les que donarien per a omplir una sala sencera del Pompidou, fins i tot han estat ahí al costat en els directes d’Instagram d’Elvira Lindo – en part culpa meua per fer d’Elvira i de Manolito uns més de la família-… Val que tot ha sigut fantàstic i que en part entenga, que precisament per això, ara que ja poden eixir al carrer, no vulguen fer-ho. I val que l’estima està ahí, però l’aire també és necessari per tal d’oxigenar eixa estima.

No sé quan tornaré a gaudir d’una estoneta en la glòria, però quan arribe, pense aprofitar-la al màxim. Ara us deixe, que ja em reclamen amb un “mamaaaaaa” d’eixos d’intensitat, dels que porten afegit conflicte entre germans i, que una vegada solucionat, requereixen no sols d’una copeta de vi, sinó d’un gintònic en tota regla.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací