Espècie a extingir?

per David Barrachina

Societat

Espècie a extingir?
Espècie a extingir? | DLV

Després de rellegir un bon nombre dels assajos que al seu dia es publicaren, fa anys, (aquests dies de claustre cenobític donen per a moltes hores de lectura) sobre els valencians arrel de la publicació a 1962 de Nosaltres, els valencians, m’he sentit més com una mena d’espècie que no de poble vist des d’aquella perspectiva. La coma, després del pronom de la primera personal del plural, només la coma, ja és, en sí mateixa, una declaració de principis que separa, perquè dir nosaltres, implica necessàriament el reconeixement explícit de l’existència d’uns altres,els no valencians si de cas? per tant cal preguntar-se: sóc membre d’una determinada espècie zoològica-cultural pura per viure on visc, parlar el que parle i escriure segons unes normes castellonenques o sóc una mutació o, millor, el resultat d’un infortunat creuament amb altres nucleocitoplasmàtics amb un resultat ben diferent al que pensava?

Mai no m’he sentit com una mena d’ari envoltat per altres impurs que pertanyen a una altra espècie hommo. Ben mirat, no crec que ningú dels qui es puguen sentit purs, vers valencians, puguen remuntar-se un parell de generacions enrere sense trobar un xarnego a alguna branca del seu arbre genealògic, pel que, necessàriament caldria limitar allò que definim com a valencià a l’àmbit estrictament cultural i oblidar-se de cadenes històric-genétiques que ens remeten sempre a un Pentateuc imaginari excessivament idealitzat.

A la batalla de València ens deixàrem massa morts i hui encara és un sacrilegi, per alguns, parlar d’ells. A una guerra, a qualsevol guerra, sol haver-hi un ban guanyador i un de perdedor però, és difícil trobar una guerra on hagen els dos bans perdedors: ací, sí; tal vegada per això, ningú no vol parlar dels seus morts. No tenim ja, ai! un Tirant lo Blanc referent, guanyador en mil conteses, però sí uns enterradors que com a Hamblet, canten mentre tiren palades d’oblit sobre la fossa que, absurdament, entre tots cavàrem.

El País Valencià del segle XXI no pot aixecar-se sobre cap fossar. La bastida sobre la qual hem de treballar el futur ha de tindre la seua base ben plantada al terra perquè ací va a pujar molta gent: els vers valencians d’ara, i molts d’ells i elles seran molt joves, sense experiència. Sense experiència, sortosament, diria jo, de guerres de carreró fosc, de ties maries histèriques, d’il·luminats amb catecisme en mà, de qui posen el segle XV valencià damunt la taula com si fora l’illa del tresor o una Renaixença encara per fer. Ells hauran de fer el seu país i hauran de fer-lo sense motles, nou de trinca. Deia Kant que la Naturalesa té un propòsit final i bo i tot el que fan les persones, conscient o inconscientment, van encaminades cap a eixe fi, amb avanços i retrocessos, però que, fins aquests, complixen l’itinerari secret d’aquella. Deixem doncs els joves equivocar-se! Deixem tuteles i paternalismes, cimeres i penons, draps arnats i furs amortitzats! El coronavirus ens ha deixat una societat que necessita replantejar-se-ho tot de bell nou, armar-se de les eines que la modernitat posa al seu abast i mirar, sí o sí, cap endavant. Necessita alçar el cap i no pensar si qui té al costat és tiri o troià. En fer d’aquesta necessitat virtut i aprofitar tot el que puga aportar qualsevol institució, persona, empresa, societat anònima o no, per a refer-se social i econòmicament ens va la vida, ara sí, com a poble, com a País. Aquesta situació d’ara és una nova batalla d’Almansa de la qual s’havem de refer i quan més aviat millor. No cal renunciar al conquerit o abastar noves metes, cal, només, tindre trellat.

La pandèmia de la Covid-19 ens està posant sobre un mirador muntanyenc des d’on es divisa el futur, brunós sí, però no hi ha altre; i eixe futur l’ha de conquerir no gent amb elms i gallardets i cotes de lla, sinó gent preparada i generosa, empresaris que creguen que ací es pot somiar, professionals de tots els rams que, sabent que van a nadar contra corrent, esmercen esforços i patrimoni en aixecar el que va a ser l’autèntic paisatge per a després d’una guerra que vorem. Fem falta tots i totes i no sobra ningú, la història que val és la que escriguem cada dia, la passada, n’és un camí per asfaltar.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací