Literatura en temps d’epidèmia: 'L'espill' de Jaume Roig

LA RODA DEL TEMPS

per Joan Borja

La Veu dels Llibres

«Trobant-me en aquesta vall, / Callosa, per los morts fuit, / emprés he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural i voluntari.» Foto:
«Trobant-me en aquesta vall, / Callosa, per los morts fuit, / emprés he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural i voluntari.» Foto: | Paco Saval

Al llarg de la història les epidèmies sovint s’han demostrat propícies per a la literatura. No solament com a tema per a l’escriptura: també com a context vital excepcionalment afavoridor per a la creació literària. No sé qui ho advertia l’altre dia en Twitter: «Tremoleu, editors, que ara mateix una caterva d’escriptors s’està pelant els dits, de tant d’escriure durant el confinament!». La bona qüestió és que, ara com sempre, les situacions d’epidèmia no solament han procurat a escriptores i escriptors estats d’esperit especialment sensibles i proclius a la creació literària: també circumstàncies vitals favorables al conreu de l’art de la paraula.

La pesta de Camus, sense anar més lluny, és una obra que ens parla de la condició humana en una ficció segurament inspirada en l’epidèmia de còlera que la ciutat d’Orà va patir el 1849 després de la colonització francesa. El Decameró de Giovanni Bocaccio, com se sap, consta de cent narracions contades per deu joves durant deu dies de confinament dins d’una vila durant la pesta negra de 1348 a Florència. El quadern gris de Josep Pla arranca en la gran pandèmia de grip de 1918: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat», n’és la cèlebre primera frase. I poc després s’hi afig: «Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.»

Hi ha, encara —a part d’El quadern gris—, una altra gran obra de les lletres nostrades directíssimament afiliada a una conjuntura epidèmica: L’Espill o Llibre de les dones, de Jaume Roig. És cosa sabuda que l’autor de L’Espill no va dubtar a fugir de València quan, a partir de l’estiu de 1459 —per dir-ho amb les paraules del Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, «en la dita ciutat se començaren a morir de grànola». És a dir: dels ganglis inflamats per la pesta bubònica. I, talment els personatges del Decameró, Jaume Roig va aprofitar el temps d’oci durant el retir a la saludable localitat de Callosa d’en Sarrià per a jugar el delitós joc de la literatura i compondre els 16.359 versos tetrasíl·labs que —poca broma!— configuren L’Espill.

En aquesta reconstrucció d'Adolf Salvà (1960), hipotètica però ben aproximada, ens podem fer una idea de l'entorn en què Jaume Roig va escriure l'Espill

Fill de metge reputat —son pare, Jaume Roig lo Vell, ja va ser conseller mèdic de la ciutat i examinador de metges—, també Jaume Roig lo Jove es va dedicar a la medicina: fins al punt de ser considerat un dels metges més prestigiosos de València. No debades, des de 1446 Jaume Roig va fer de metge personal de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim (ell mateix seria l’encarregat de certificar-ne la mort, el 1458).

Tanmateix, la vocació mèdica de Roig li arribava fins on li arribava. I és evident que no li arribava fins a l’extrem de posar-se vitalment en perill per a combatre l’envestida de pesta bubònica, en primera línia sanitària, a la ciutat. No debades, ell ja devia haver conegut el dramatisme —el patiment, la por, el dolor, la mort, el dol— dels successius brots de pestilència que van afectar la capital del regne el 1420-1421, el 1427-1429, el 1439 o el 1450. I devia ser conscient que, tal com descriuria poc després el poeta i metge Lluís Alcanyís en el seu Regiment preservatiu e curatiu de pestilència, no hi havia una mort pitjor que la produïda per aquesta malaltia: «no he vist de totes les causes de morir nenguna més trista, més aguda e més cruel que aquesta epidèmia que així prestament e amagada per nostres membres principals devalla [...] mortificant les obres del cor, cervel e fetge en tal grau que l’ànima, no tenint dispositió complida d’instruments, necessàriament lo desempara.»

La Callosa de primeries del segle XX devia assemblar-se molt encara a la que va conéixer Jaume Roig.

No estava per a aquesta mena de bromes —sembla que—, el metge Jaume Roig lo Jove. I així com el 19 de juny de 1459, en desfermar-se la crisi sanitària, sabem pel Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim que «lo senyor rei e senyora reina [Joan el Sense Fe i Joana Enríquez] e tota la cort se partiren de la ciutat de València e foren a Quart», el nostre autor va fer valer la posició social i els contactes familiars per a fugir encara més lluny de l’urbs empestada i refugiar-se saludablement a Callosa d’en Sarrià: un bell, privilegiat i paradisíac racó de món entre les fèrtils i benignes valls del Guadalest i de l’Algar. Ens ho recorda el mateix Jaume Roig, en els heptasíl·labs del davantal introductori: «Trobant-me en aquesta vall, / Callosa, per los morts fuit, / emprés he, no sens treball, / de dones scriure llur tall, / natural i voluntari.» I en el prefaci subsegüent ens aclareix, ja amb els sabuts versos tetrasíl·labs amb què Roig martelleja el conjunt de l’obra, quin és el propòsit i el títol, així com també el destinatari immediat de l’obra (el seu nebot Baltasar Bou, senyor de Callosa d’en Sarrià i propietari de la casa on l’autor s’hostatja en aquella excepcional ocasió): «als pocs entesos / perquè s’hi miren / vegen on tiren / en lo llur viure, / los vull escriure / est doctrinal / memorial. / Haurà nom Spill. / A tu com fill, / Baltasar Bou, / per lo que em mou / ta molta amor / e gran calor / de nebot car, / lo vull dreçar.»

Entre els pocs vestigis visibles de la Callosa medieval, les muralles del castell i un dels portals de la vila. Fotos: Joan-Ives Pasqual

Covardia? Prudència? Egoisme? Supervivència? Pusil·lanimitat? Sensatesa? Misogínia? Ficció? Odi? Oci? Ambició? Diletantisme? Són preguntes que, referides a Jaume Roig, L’Espill i el context de creació, permetrien de sucar un pa —de discussions, reflexions, relativitzacions i controvèrsies. Ara, cinc-cents seixanta anys després, en un temps d’epidèmia, és potser el moment de fer-ho. Personalment, en qualsevol cas, no me’n vull estar de recordar, vindicar i subscriure les paraules de Josep Pla —l’altre gran escriptor nostre en temps de pandèmia— quan sentencia, a propòsit de L’Espill: «és un llibre extraordinari [...]. La riquesa de lèxic, l’adjectivació infal·lible, el coneixement de la llengua de Roig, són un prodigi. [...] Avui el llibre fa feredat. Però no és pas —ni de bon tros— un clàssic menyspreable i ossificat. És el llibre més ple de vida de la nostra literatura medieval.»

No ho sé... Però crec que val la pena recordar —i revisitar— els llibres clàssics plens de vida. La pandèmia que travessem és, sens dubte, una ocasió singularíssima. I diuen que la gent es coneix en les ocasions. També les literatures, potser, es coneixen en aquestes ocasions. Ací la qüestió és: per ventura l’ocasió actual serà potser l’origen d’una nova gran obra literària? Quin serà El quadern gris o L’Espill que sorgirà de resultes de la present crisi coronavírica?

S’accepten travesses.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací