'Cartes a Milena', de Franz Kafka

LA LLIBRERIA: NARRATIVA

per Tomàs Vibot

La Veu dels Llibres

Franz Kafka
Franz Kafka

L’escriptor Franz Kafka (Praga 1883–Kierling 1924) conegué la periodista Milena Jesenská l’any 1919 a Praga. Es trobava en un cafè amb uns amics comuns. Durant la conversació, Milena li proposà traduir al txec dos dels seus relats. Així començà una relació epistolar intensa, tan estibada d’amor i admiració com de temors anorreadors. Quan es conegueren, ella tenia vint-i-quatre anys; ell trenta-vuit.

Tal com apunta el títol, Cartes a Milena recull només el corpus que l’escriptor adreçà a la periodista, ja que el gruix d’ella es va perdre. Si bé això podria semblar que resta valor al conjunt, la sòlida narrativa i la intensitat introspectiva que Kafka vessa damunt el paper fan que aquest mutilat diàleg esdevingui una mena de novel·la d’amor, amb moments exultants i passatges amarats de neguit. Però no ens hem de confondre: no hi trobarem un amor novel·lesc sinó un drama on l’amor hi té cabuda, com també el desamor i el no-amor.

“Era un artista i un home d’una consciència tan sensible que hi sentia també allà on els altres, sords, es trobaven segurs”.

L’edició de l’editorial Quid pro Quo, traduïda de l’alemany per Clara Formosa i prologada per Feliu Formosa, conté a diferència d’altres un conjunt de cartes escrites de Milena a l’escriptor Max Brod entre 1920 i 1924 (poc després de la mort de Kafka), així com també la necrològica que ella dedicà a l’escriptor praguès, a qui tan profundament conegué i admirà. “Era un artista i un home d’una consciència tan sensible que hi sentia també allà on els altres, sords, es trobaven segurs”.

Com tota història mereixedora, l’inici és memorable. La redacció de la primera carta, escrita des de Meran-Untermais, comença amb el final d’un ruixat: “Tot just ha parat la pluja, que ja feia dos dies i una nit que durava, encara que probablement només de manera transitòria, en tot cas és un fet que val la pena celebrar i ho faig escrivint-li”. Aquesta relació literària acabarà, després de diversos trobades esporàdiques i intensos, en una tebior correctament assumida. Així clou la darrera postal que li envià des de Berlín el 1923: “I ara, malgrat tot, les meves millors ‘salutacions’, no hi fa res si cauen a terra tot just a la porta del jardí, potser així la força de vostè serà encara més gran”.

Quid pro Quo (2018)

Entretant aquest conjunt epistolar mostra la transició d’una amistat que s’estableix per interessos literaris comuns per a convertir-se en una relació amorosa que posa damunt full la intimitat sentimental de l’escriptor txec. Si bé després del primer encontre ella només romandrà en el seu record com una figura i un vestit que “se n’anava entre les taules del cafè”, aviat acabarà essent “un foc viu, com mai no ho havia vist abans, i alhora extraordinàriament delicada, coratjosa, intel·ligent”. Milena, segons confessà a Max Brod, és testimoni de la passió de l’escriptor, però sobretot dels dimonis que trescaven pel seu interior: “Vaig conèixer la seva por abans de conèixer-lo a ell”. La por –una por tan inconcreta com vasta– és un dels sentiments que Kafka plantejarà sovint a la periodista: “Em fa por i em fa por amb els ulls ben oberts i m’enfonso irracionalment en la por (si pogués dormir com m’enfonso en la por, ja no estaria viu)”.

Les cartes estan adreçades a Milena; però en bona part són diàlegs de Kafka amb el mateix Kafka: una mena de psicoanàlisi literària particular, dolorosa i redemptora alhora.

Com tot epistolari de gran escriptor, el conjunt esdevé un privilegiat escenari on es presenta (i no representa) el rerefons de l’autor. Les cartes estan adreçades a Milena; però en bona part són diàlegs de Kafka amb el mateix Kafka: una mena de psicoanàlisi literària particular, dolorosa i redemptora alhora. “Em vaig estar tota la tarda estirat al sofà, al vespre et vaig escriure una carta, però no la vaig enviar, encara creia que ho podria superar, però a la nit, tota la nit en blanc, em retorçava realment com si m’estiguessin torturant. Aquests dos de dins meu: el que vol marxar i el que té por de marxar, tots dos part de mi mateix, tots dos probablement uns canalles, lluiten dins meu”, li adreça el novembre de 1920.

Però a voltes també l’epistolari –tal com apunta Feliu Formosa al pròleg– acull el Kafka de les narracions curtes, els diaris i les anotacions breus que tots hem llegit a les seves grans obres literàries. Petits retalls de realitat suspesos entre el somni i l’empirisme, entre el pudor i la ironia: “aquesta carta és un descans, un estava enterrat en vida sota les anteriors i creia que havia d’estar-se quiet i en silenci, perquè potser un era mort de veritat”.

Cartes a Milena resulta un exercici d’acostament a una personalitat complexa i sensible alhora, amb una destresa d’observació i introspecció extraordinàries capaces de bastir un relat purament literari a partir d’una relació gairebé ideal. Una col·lecció de cartes que no sols ens acosta a la seva complexa i turmentada personalitat, sinó que ens endinsa especialment en el pèlag literari de l’autor.

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací