La memòria i la pell: 'Fugir era el més bell que teníem', de Marta Marín-Dòmine

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Joan Benesiu

La Veu dels Llibres

Marta Marín-Dòmine
Marta Marín-Dòmine | Albert Armengol

Amb aquest títol que contrasta amb les nostres possibilitats en període de confinament Marta Marín-Dòmine, escriptora, documentalista i professora de la Universitat Wilfrid Laurier d'Ontario (Canadà) ha aconseguit, a parer meu, ordir una trama que fixa la memòria del pare i de la família a la pell que l'ha acompanyada en el seu esdevenir mig estranger. Tenir doble nacionalitat, en aquest cas catalana i canadenca, ha fet que Marta Marín-Dòmine no deixara de pensar en la memòria i en la distància. La lectura precisament de les memòries del seu pare Joaquim Marín Caballol va ser el detonant per la confecció d'aquest assaig sobre la importància de les ferides d'una generació heretades per la següent. Unes memòries que, després de superar el bloqueig inicial que li impedia la seua lectura, només van poder ser abordades a milers de quilòmetres de distància.

Es troba en la frontera entre les memòries i l'assaig. Això li permet passar de la reconstrucció de la seua trajectòria pels viaranys de la memòria familiar a la reflexió universal.

Diu Enrique Vila-Matas que tot allò estranger sembla sempre més digne i així pareix que li passa a Marín-Dòmine, que aprofita aquesta coïssor per a elaborar un artefacte literari que es troba en la frontera entre les memòries i l'assaig. Això li permet passar de la reconstrucció de la seua trajectòria pels viaranys de la memòria familiar a la reflexió universal sobre el caràcter hereditari de les ferides, els silencis, els murmuris i els exilis.

Club Editor (2019)
Aborda de forma elegant, profunda i personal allò que ocorre amb els exilis d'una generació i que passa a la generació posterior a través del trauma i els silencis.

Joaquim Marín va ser un exiliat doble, en primer lloc per la militància anarquista del seu pare durant la dictadura de Primo de Rivera, en segon lloc amb la desfeta republicana de 1939, només amb quinze anys. Amb aquesta doble alteració, Joaquim Marín, com tants altres republicans i europeus, va haver de construir-se una vida sense recer clar. A partir d'ací, la seua filla escriptora construeix el seu assaig fixant en l'horitzó inicial el concepte d'errar i de la seua doble significació, errar és vagabundejar, però també és equivocar-se. Aquesta errància és conjurada des del passat en el títol del llibre, però la conjura ve associada al concepte de bellesa, fugir era el que ens quedava per a poder mirar el passat de gairell, de biaix, des de l'única possible i obliqua perspectiva. Des d'aquesta posició aborda de forma elegant, profunda i personal allò que ocorre amb els exilis d'una generació i que passa a la generació posterior a través del trauma i els silencis.

Com poder continuar rient i edificant el futur després de l'experiència de l'exili és una de les preguntes que el text deixa sobre la taula. La resposta no ens ve tant d'una argumentació racional com de la mateixa vida viscuda, de deixar-nos penetrar per les evidències i les intuïcions. Així, l'exercici dedicat a la memòria del pare es deté a analitzar els estralls de les guerres vistes des de l'esguard d'Ernst Jünger o des del lloc oposat que representa Erich Maria Remarque; aquestes guerres «nostres» que ocupen no sols l'espai de les gents que les viu, sinó, a base de silencis o murmuris, el de la generació posterior, que les ha viscudes en la pell dels altres i, com una irradiació, també en les seues. D'aquesta discontinuïtat, d'aquest decalatge amb la vida que significa l'exili i la guerra, venen moltes de les nostres incomoditats, de les nostres pors i del nostre esdevenidor i inquiet moviment perpetu. No hem estat ferits pel plom i la metralla però sí per la fatal memòria que ens lliga a les arrels i ens aboca a la tria, seguir en «casa nostra» o mirar-la des de fora per a comprendre millor com ha estat possible l'expulsió. Es tracta d'habitar de forma inestable en la mateixa línia de frontera entre l'acte lliure i una mena de destí marcat per l'implacable àngel de la Història. Com és que hem viscut en altre cos, en una vida viscuda al límit abans de la nostra i pels nostres?

D'aquest decalatge amb la vida que significa l'exili i la guerra, venen moltes de les nostres incomoditats, de les nostres pors i del nostre esdevenidor i inquiet moviment perpetu.

Marta Marín-Dòmine excel·leix a l'hora de participar i fer-nos partícips com a lectors d'un cert vagabundejar a través del vincle de les seues emocions davant les emocions d'altres que li han estat narrades, bé pel seu propi pare o bé per altres veus. Ha quedat en aquest lector la imatge d'un exiliat que cada any viatja amb la família a Hendaia per a dirigir des d'allà la mirada cap al país que ja no és seu. Una imatge que es repeteix en un sentit quan la mateixa escriptora mira cap a França, el país de l'exili familiar, des de les terres de Portbou, a l'ombra de la tomba de Walter Benjamin, el gran pensador de la memòria del passat segle XX. Una memòria per a l'exercici de la qual són sempre necessaris els altres, per això la mort de la mare arrabassada per l'alzheimer li fa dir a l'escriptora que «la memòria és l'altre». «I [...] si la memòria de l'altre desapareix, la memòria del que som cau en el buit, en l'etern oblit» perquè ningú hi ha «per validar allò que hem viscut».

Al remat, tota una aposta per pensar en els mecanismes que ens obliguen, de tant en tant, a fer la maleta i passar a l'altre costat de la frontera des d'on poder seguir sent nosaltres.

 

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací