Un viatge llegit: 'Amèrica endins', de Lourdes Toledo

LA LLIBRERIA: ASSAIG

per Josep Piera

La Veu dels Llibres

Lourdes Toledo
Lourdes Toledo | Bromera

Hi ha qui llegeix quan viatja, i hi ha qui viatja quan llegeix. També hi ha qui fa ambdues coses, és clar. Jo soc d'aquells als quals els agrada tant llegir quan viatja com viatjar quan llegeix. Darrerament, però, m'he convertit –i no sols pel confinament viral que compartim– en un de tants dels que es veu obligat a romandre a casa i a viatjar mentalment amb llibres com, per exemple, Amèrica endins (Bromera) de Lourdes Toledo. Un llibre, alhora de memòria i de viatge, que m'he recomanat després de rellegir un retrat que Martí Domínguez va dedicar a l'autora fa uns mesos a eldiario.es. Així me l'he viatjat mentalment, sense eixir de casa.

La selecta minoria d'autors que demostren saber narrar la vida viscuda en present, com qui filma el que té al davant, i en fa una obra admirable sense necessitat de bastir cap ficció novel·lesca.

En el seu comentari, Martí Domínguez es refereix al llibre de Lourdes Toledo “com una crònica d'una peripècia vital i una descripció vívida i sincera, sense més pretensió que la de narrar el que s'hi veu i s'hi viu”. Tota una novetat, això de narrar el que l'autor veu i viu, si més no en el nostre panorama literari. Un treball literari valent que tracta d'una Amèrica atractiva pels paisatges “de pel·lícula” que presenta, però alhora inhòspita i poc estimulant en altres aspectes humans, civils i socials. Perquè Amèrica endins no és la ficció d'una aventura fantàstica, sinó l'epopeia vital de l'autora durant la seua estada com a mestra en una escola de Santa Fe, Nou Mèxic, del 2014 al 2017. No cal ficcionar res quan el que es té davant ja resulta una fantasia real. I la vida és això, quan l'escrivim, una ficció real creada pel record aparaulat. Hi ha qui en diu “no ficció” però el terme no defineix el que vol dir verament. Què és o no és ficció quan parlem de la vida?

Bromera (2019)

Amèrica endins és també el dietari d'una escriptora (d'una dona, d'una mare i d'una mestra), com és un llibre de viatges poc convencional, ja que no convida el lector a visitar cap Amèrica “de cine”. Fent una crònica de la seua realitat quotidiana, una crònica directa i humana, Lourdes Toledo mostra el país on viu mentre l'escriu i l'ensenya com ella el veu, immens, complicat, contradictori, inabastable. Per això el testimoni que en fa resulta compartible pel lector que l'imagina mentre el llegeix i el viatja, sentint-lo atractiu i sorprenent com un film i un document: amb meravelles i brutors incloses.

Lluny, és a dir, a una Amèrica profunda on el lector segurament no anirà mai, i prop, perquè els mots que el transporten a través de la lectura li permeten sentir pròxim aquell món.

Amb aquest llibre (XX Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta) Lourdes Toledo se situa entre la selecta minoria d'autors que demostren saber narrar la vida viscuda en present, com qui filma el que té al davant, i en fa una obra admirable sense necessitat de bastir cap ficció novel·lesca. L'autora és conscient que, fent un bell text personalíssim, n'hi ha prou per a transportar el lector lluny i prop. Lluny, és a dir, a una Amèrica profunda on el lector segurament no anirà mai, i prop, perquè els mots que el transporten a través de la lectura li permeten sentir pròxim aquell món. I és en aquesta combinació de distàncies i proximitats on el lector viatger troba la companyia aparaulada que li demana a tot llibre.

Una tardana troballa, aquest viatge llegit de Lourdes Toledo. Una troballa literària que permet anar més enllà i més ençà de la realitat domèstica que ens mostren les nostres finestres quotidianes. Finestres, per altra banda, que ens porten Amèrica endins en aquest cas.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací